dimecres, de novembre 02, 2005

Oda a Espanya

Sempre és un poema que m'ha agradat, i crec que en un dia com avui és el millor moment per reivindicar-lo. El text va ser escrit el 1898, l'any de la pèrdua de les darreres colònies d'ultramar, i a Espanya hi va haver un fort debat identitari. Per això va ser quan van creixer tant els nacionalismes tant catalans com bascos.

Ara és un bon moment per tornar a pensar quina Espanya volem. Per la meva part crec que el federalisme és la millor forma, la més igualitària, la que permet un exercici més gran de llibertat i del dret a l'autodeterminació.

Visca la República Federal Espanyola!!!

ODA A ESPANYA

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.

On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Joan Maragall 1898

12 comentaris:

jorge ha dit...

Hola Oriol
gracias por abrir esta ventana y hacerme partícipe. Tu blog invita a compartir, a expresar ideas y te deseo mucho éxito en este nuevo camino.
Sobre todo cuando parece tan necesario hablar, teorizar, buscar los conceptos que definen las ideologías. Es un momento importante y dificil para el socialismo porque los vertiginosos cambios nos han dejado a veces sin rspuestas teóricas. Han cambiado los escenarios y los conceptos; han pasado de moda y poco se habla ya de lucha de clases, de proletariado, de sindicalismo, de las palabras que definían las diferentes opciones políticas. A veces parece que nos movemos por afectos, por emociones.
Sinseramente debo confesar que he perdido bastantes referentes teóricos aunque creo que es un proceso natural. De joven creía tener muy claras las ideas y enotnces no tenía dudas sobre el significado del socialismo. Con la edad y los cambios me encuentro, muchas veces, fuera de foco.
Siempre asocié al socialismo con una idea internacionalista, ajena a las mieles del patrioterismo, a los símbolos identitarios fácilmente manipulables. Lo sentía como un concepto superior, mas universalista, integrador. Me confundo, entonces, cuando me encuentro con palabras como "catalanismo de esquerres". Siempre rechacé en mi conceptos como "argentinista" o cosas parecidas. No entiendo que sea un valor político el ser catalanista como no entendería un "inglesista" o un "francesista" , términos que no me dicen nada que tenga que ver con una concepción política cercana al socialismo. Lo entiendo en los nacionalistas de cualquier signo. Pero para mi en nacionalismo es contradictorio con el socialismo. El nacionalismo divide y el socialismo une. El nacionalismo se define por oposición a otro nacionalismo. El nacionalismo no es ideológico sino emocional, se apropia de los símbolos nacionales y no pide mas que sentirse identificado con ellos. Acota, termina queriendo imponer sus señas de identidad. Es inquietanta para los que, como yo, no tenemos sentimiento de patria, sino una ideología que no diferencia a las gentes por lugar de nacimiento, odioma, color de piel. Los que entendemos que la cultura es un valor universal y que es tan mío Bach como Papasseit como Gardel. Que un buen poema no es mas (ni menos) que eso venga de donde venga.
Y, puestos a hablar de símbolos, sentí una profunda procupación cuando, en el acto del Sant Jordi, de cierre de campaña de las elecciones donde se proclamó Maragall, ví que ondeaban casi exclusivamente las señeras, como en cualquier acto de cualquier partido nacionalista, y muy pocas banderas rojas, que al fin, es el símbolo que nos define ( o definía) como socialistas en cualquier parte del mundo.
Te pareceré un viejo pasado de moda.
Ya ves lo confundido que me tienen los nuevos tiempos, espero que esta ventana abierta a las ideas me ayude a encontrar respuestas.
Un saludo y gracias por la oportunidad.
Jorge

Oriol Vaquer ha dit...

Simepre tendrás un hueco en mi blog, Jorge.

Salut i República

Joan Safont ha dit...

Oriol, enhorabona pel teu bloc, tot i que no ens coneguem. Ara em toca a mi comentar al teu bloc... a mi també m'agrada Maragall, potser el més gran intel·lectual català del XIX i principis del XX. Et recomano els seus textos a l'entorn de la Setmana Tràgica.
Pel altra banda, m'en alegro de veure un socialista republicà de veres... ja pensava que no existien!

Anònim ha dit...

Quan dius que estàs lluny de nacionalismes excloents vols dir que també estàs lluny dels nacionalismes excloents d'Ibarra i Bono o el delinqüent Josep Maria Sala? Perquè jo te n'hi veig gaire.

ernion ha dit...

gran poema, sens dubte. vaig tenir la sort de poder recitar-lo davant unes quantes persones, amb aquella llagrimeta que queda en els últims versos, i no té desperdici.
benvingut al món dels blogs

Pedro ha dit...

Que curiós que només recomanis blogs de gent afí al PSC. No recomanes ni el blog del teu alcalde, si que et cau malament. Menys pluralitat impossible.

Oriol Vaquer ha dit...

Pedro:

Els blogs de la gent que recomano no són "afins" al PSC, són militants. Perquè com dic a la capcelera, expresso les meves idees polítiques, que són idees socialistes. Si no poso altres blogs és perque no són socialistes. Així de senzill. No busquis polèmiques on no n'hi ha.

Salut i República

Pedro ha dit...

És això el que estic criticant, per mi totes les opinions són interessants, no només les que estan sota el paraigua d'uns macropartits transformats en pops que ho engoleixen tot.

Oriol Vaquer ha dit...

Una cosa són les meves opinions i una altra les opinions de l'altra gent pot posar en el meu blog. Jo també participo en blogs d'altres persones.
La meva voluntat és tenir un diàleg al voltant de les idees socialistes. M'interessa molt les idees que podeu aportar les persones que no sou afins al PSC, perquè tot això ens enriqueix i ens pot ajudar a veure errors que nosaltres sols no haguessim vist.

Salut i República

Anònim ha dit...

és un dels grans poemes que mai s'hagin vist.
molt ben triat, almenys per a mi.
bona sort amb el blog.

Anònim ha dit...

A VECES ME DEJA PERPLEJA, las chorradas , que escribes, me parece una desverguenza que acabes tu discursito con salut y república. ¿ de verdad te ceers que el pueblo és tonto? o és que te sientes un iluminado, lee más y sabras por donde caminas, : kaosenlared: la transición y el partido socialista.¡¡A¡¡ EL QUE SE MUEVE NO SALE EN LA FOTO.....,PERDÓN ¡¡¡EN EL VIDEO.

Anònim ha dit...

Ejpanya no creu en el Federalisme,..no creu en les diferències,.. porta 3 segles intentant aniquilar el sentiment català,..l´únic camí que ens queda als Catalans, és crear un Estat Pròpi a Europa i decidir nosaltres mateixos el nostre futur, amb encerts i errors,. però amb el dret a equivocarnos i dret a existir sense demanar perdó ni permís. Catalonia , next state in Europe.