dilluns, d’agost 28, 2006

La musica de la meva vida

Ja fa uns mesos en Ferran em va enviar una meme que consistia en dir quina era la música de la meva vida. Doncs ara, després de pensar-hi bé i triar entre la pila de CDs que tinc he fet la següent tria:

A mi des de sempre em van agradar els discos que posava el meu pare dels The Beatles, però sempre de la època més carrinclona, els principis. Després va ser quan vaig descobrir la segona època dels The Beatles, la època hippie, amb els discos Seargent Pepper's Lonely Hearts Club Band i Abbey Road entre d'altres, i temes com Come Together.


Llavors va ser quan vaig descobrir la música de finals dels 60 i els 70. Una gran explosió de sensacions. Va ser quan vaig descobrir Led Zepelin, el meu grup preferit. Cançons com Stairway to Heaven, Whole Lotta Love o Immigrant Song. Va ser una revelació per mi, una explosió d'emocions, sons mai escoltats abans, una música que em feia volar, em feia sentir en un altre món, la puresa del rock'n'roll, la força de les guitarres, els ritmes de les bateries, i les veus trencant-se a la gola per aconseguir arribar fins al cel. I a partir d'aquí van anar venint els altres grups d'aquella època: The Who, amb temes com Pinball Wizard i My Generation; el geni de la guitarra Jimi Hendrix i el seu Fire i Hey Joe; el rock simfònic i conceptual de Pink Floyd, psicodelia pura, Money i Another Brick in the Wall; The Doors, amb la lírica de Jim Morrison i èxits com Light My Fire, Breack on Through i L.A. Woman; The Eagles i l'Hotel California; el rei del reggae, Bob Marley, i tot el seu missatge rasrafari en cançons com No Woman No Cry, Redemption Song o War; el rock dur dels autralians AC/DC i temes com Highway to Hell, Back in Black o Hell's Bells.


A cavall entre els 70 i 80 trobem The Police i èxits com Roxanne, i els Dire Straits, amb el superèxit Sultants of Swing i Money for Nothing. I als 80 hi ha els irlandesos U2, un grup ben eclèctic, amb un munt d'èxits durant més de 20 anys, que s'ha sabut anar renovant continuament, i amb uns temes que no paren de sentir-se com Where the Streets Have No Name o Sunday Bloody Sunday, parlant del conflicte armat d'Irlanda del Nord. Però els vuitanta no acaben aquí, falta el trash-metal de Metallica, un rock dur i contundent per impactar i balades amb sentiment, amb cançons com One, Nothing Else Matters i From Whom the Bells Toll.


Ja arribem als 90, on els grups que em van impactar més van ser Nirvana, el grunge de Seattle, i els seus Lithium i Come As You Are. Un altre canvi de paradigma en la meva vida. A més em va coincidir amb l'adolescència, i juntament amb Offspring i el What Happened to You i Self Esteem. També va ser llavors quan vaig coneixer els Red Hot Chilli Peppers amb la cançó Give It Away i després albums com el Californication. I també va ser quan es van fer coneguts el R.E.M. amb una de les meves cançons preferides, Losing My Religion, i altres temes com Man on the Moon.


Va ser llavors també als 90 quan vaig descobrir que a Espanya també es feia bona música, on el principal grup per mi era Extremoduro i el seu temazo Jesucristo García i So Payaso. I acompanyant-los tenim Reindidentes amb Vicio i Jartos d'Aguantar.

I arriba una de les èpoques més importants de la meva vida musical, quan vaig descobrir que hi havia grups que cantaven en català com els Sopa de Cabra, Sangtraït (d'aquests dos grups no hi ha videos al YouTube.com), Els Pets amb els seu Tarragona m'esborrona, i els Lax'nBusto amb la que és per mi la millor cançó del rock en català: Tinc fam de tu


Aquí hi ha un petit resum de la música que més m'ha impactat en la meva vida. Jo que també he tocat en un parell de grups de rock sé que és molt difícil arribar a triunfar com ho han fet els grusp dels quals parlo. Perquè ja ho diuen els AC/DC: It's a long way to the Top (if you wanna rock'n'roll)

dimarts, d’agost 22, 2006

Meme de blogs

Ja torno a ser aquí, i tot és culpa d'en Javi Naya, que m'ha enviat una meme de blogs on haig de dir quins són els tres millors blogs amics. Doncs ja tinc una excusa per tornar a escriure, que he estat molt mandrós últimament. Bé, també he estat uns dies fora, a Planoles amb la Carme, sense ordinador ni res que ens lligués al món material, apart de la tele per poder veure com el Barça guanyava la Supercopa.


He il·lustrat la meme amb una xarxa d'ordinadors, ja que sempre comencen en un sol epicentre i s'acaben escampant per tota la xarxa. Per cert, encara haig de fer la meme que em va enviar en Ferran ja fa alguns dies. Està apunt, serà el meu pròxim article.

Els millors blogs amics són:

1-. els meus dies: Sí, ja sé que la Carme és la meva xicota, però el seu blog és dels més originals dels que tinc enllaçats. Parla de Biotecnologia, que és el que ella estudia. Si la pregunta que us feu és la mateixa que jo em vaig fer quan la vaig coneixer, o sigui, què és la biotecnologia? aquí teniu un bon lloc on us explicarà quines coses estudia i per a què serveixen.

2-. El blog de Javier Naya: Què voleu que us digui d'en Javi. Per mi un referent amb això dels blogs. Ell va ser un dels que va fer-me entrar el cuquet de les bitàcoles virtuals. Igualment també crec que és referent dins el joves socialistes i no socialistes que s'interessen per la política i per la realitat que ens envolta. I la feinada que comporta això d'actualitzar-lo cada dia! A més, és un gran amic i millor persona, i sempre he trobat molt interessant totes les seves opinions i la seva forma de mirar el món.

3-. de bat a bat: Això sí que és un referent dins el món dels blogs polítics, de política ficció com diu ell. El millor d'en Donaire és la seva capacitat d'explicar les coses d'una manera tant natural i amb un recull de dades tant exhaustiu que és impossible arribar a rebatra-li res. Si voleu bons anàlisis, sobretot de les polèmiques polítiques més enquistades, llegiu el seu blog.

I bé, ara haig de pasar el testimoni a cinc blocaires més per tal d'anar engreixant aquesta meme. Doncs els escollits són:

  • Albert Fauria: des d'Arbúcies, amb la vènia, senyoria, si em permet aquest petit canvi de registre del seu blog
  • Albert Torra: des de Bellpuig, la seva sensibilitat sempre és molt apreciada per tots nosaltres
  • Àlex Valiente: des de La Garriga, aquest mestre tindrà cura de tots nosaltres perquè no ens fem mal
  • Marc Mellado: des de Cerdanyola del Vallès, ara que ha recuperat el seu blog, que no pari d'il·lustrar-nos
  • Víctor Martínez: des de Dosrius, a veure si ell també pot recuperar el seu blog, de gran interés per a mi

divendres, d’agost 11, 2006

Garfield

L'altre dia vaig veure la pel·licula Garfield (horrible, i ara diuen que treuran la segona part), i vaig pensar que m'estava convertint una mica amb aquest gat taronja i rabasut.
Garfield representa la vagància, la peresa total. I això és el que estic fent jo ara aquest estiu. Dormir, menjar (a casa el faig jo, ahir vaig fer una empanada gallega de campionat), mirar la tele i llegir (veus, una cosa que segur que no fa Garfield). I també estic fent una panxa com la seva.
Aquí us poso une quantes tires que reflecteixen una miqueta aquesta sensació.




dimarts, d’agost 08, 2006

Viva la revolución!!!

Aquests dies estem veient la malaltia de Fidel Castro, el secretisme amb el qual es porta tot plegat i els neguits del poble de Cuba, i d'altres parts del món per veure com es desenvolupa la crisi actual. Ara que reemeten la sèrie Temps de Silenci per TV3, i que ja han arribat al final del franquisme, veig moltes similituts entre el finals de les dues dictadures.
Des de sempre, com a persona d'esquerres que sóc, Cuba ha simbolitzat la lluita social contra el capital, representat per l'imperialisme ianqui. La revolució, juntament amb un dels icones del segle XX, Ernesto Che Guevara, va portar a aquesta illa del Carib un aire de paradigma del socialisme. Una educació universal per a tothom i una sanitat exemplar. Però l'embargament il·legal al qual està sotmesa per part dels EE.UU. des de la crisis dels missils fa que generalent s'hagi justificat des de l'esquerra qualsevol acte del règim castrista, qualsevol vulneració dels drets humans, com la falta de llibertat de premsa, els presos polítics, la falta de democràcia, la pena de mort.
El títol d'aquest article és una mica un cant a l'esperança pel poble cubà. Una esperança que puguin desenvolupar-se d'una manera lliure i democràtica, sense intervencions ni des del govern de l'Habana ni, per descomptat, des d'altres governs extrangers. El que ha de fer la comunitat internacional és permetre aquest pas cap a una Cuba lliure, amb eleccions democràtiques. La revolució va servir per fer fora un dictador com Batista. Ara cal una revolució tranquila. I aquesta revolució s'ha de fer des de la base de la societat. S'han d'evitar els exemples de Russia, on ara impera un capitalisme salvatge, o que no s'arribi a fer una bona transició i que quedin masses elements de l'antic règim.
Dessitjo el millor per al poble cubà, democràcia, llibertat i el reconeixement dels drets de tothom. Espero que en un futur no massa llunyà poguem cntinuar parlant de Cuba com un dels països modèlics en quan a les polítiques socials.

Salud y Socialismo!!

Viva Cuba libre!!

dijous, d’agost 03, 2006

Festa Major de Sant Domènec i Fira del Càntir

Avui comença a Argentona la Festa Major de Sant Domènec, o Sant Domingo, com es coneix popularment. Fins diumenge podrem disfrutar dels dies més esperats per tots els argentonins i argentonines. Repicada de campanes, correfoc, concerts, balls, espectacles infantils, la Garrinada (la part jove de la festa), fira d'atraccions, fira d'artesania, gegants, focs, vida al carrer i per acabar-ho la 8ª repicatronada, la nostra particular masceltada muntada pels Diables d'Argentona.
Aquí podeu veure el programa previst.
Al Capgros.com hi ha una secció dedicada a la nostra festa major i la fira.

Fira del Càntir

La nostra festa major gira al voltant del càntir i de la benedicció de les aigües de la Font de Sant Domingo. Segons explica la llegenda, al segle XVII unes pestes fam assolar la població de tot Catalunya. LLavors va ser quan la població d'Argentona es va encomanar a Sant Domènec de Guzman, patró de les aigües, per tal de deslliurar-nos de les pestes.
Així doncs, cada 4 d'agost renovem el vot del poble i es beneeixen les aigües de la font. I si aquesta aigua és beguda amb un càntir nou, té propietats guaridores.
Des de 1951 un grup d'argentonins encapçalats per en Jaume Clavell va recuperar l'antic aplec de Sant Domènec i va fer possible tenir el Museu del Càntir, un dels pocs en la temàtica de l'aigua i els atuells per recollir-la i beura-la.

Us convido a passar per Argentona fins el pròxim diumenge per poder disfrutar tant de la festa major com de la fira del càntir, i així també podreu comprar el càntir d'aquest any provinent de Tajueco, Sòria.

Lloança a Sant Domingo!!

Visca Argentona!!