dijous, de febrer 22, 2007

La "participació ciutadana" com a eina de desgast del govern

Ara que s'estan redactano acabant d'elaborar els programes electorals dels diferents partits polítics de cara a les properes eleccions municipals del 27 de maig, és quan un fa reflexions sobre quin municipi vol, com vol que sigui la seva ciutat o poble.
L'altre dia, en la reunió que teniem els socialistes argentonins,va sortir el tema de la participació ciutadana i el diàleg amb diferents representants de la societat municipals, com associacions, entitats, associacions de veïns, plataformes, etc. La darrera legislatura a Argentona ha estat molt marcada per un atac ferotge contra l'equip de govern acusant-lo principalment de falta de diàleg i de no escoltar-se a la "gent del carrer". Demanaven Participació ciutadana, que els grans temes del poble es decidicin en referèndum.
El primer que cal dir a qui no conegui Argentona és que qui més ho reclamava era un partit, Esquerra Unitària, que només va aconseguir una sola regidora de disset que en té el consistori, i que va fer bandera, juntament amb la Plataforma en defensa del centre històric, que curiosament tenia molts integrants comuns, sobre el tema de l'enderrocament d'una casa del segle XVII que havia estat una masia. Aquest projecte va ser clau per l'equip de govern sorgit el 1999, amb majoria absoluta, una coalició entre l'Entesa per Argentona i el PSC. L'Entesa per Argentona va ser la clara guanyadora de les eleccions del 2003 i va tornar a repetir el pacte de govern amb el PSC.
Utilitzo aquest exemple d'Argentona per denunciar el que considero és una pràctica molt extesa entre gent acostumada a queixar-se sistematicament, i que molts cops és utilitzada políticament per interessos no massa clars. S'utilitza l'apel·latiu de la "participació ciutadana" per intentar desgastar un equip de govern, apropiant-se la representativitat de tothom: "El poble està crispat, i no els vol, volem decidir sobre el nostre futur". Això ho deien alguns tot just 2 mesos després de les eleccions municipals, quan havien tret un resultat del 9,5% dels vots, que representava el 4,7% de tota la població d'Argentona. Aquesta gent reclamaven la "participació ciutadana" per veure si podien guanyar per un altre cantó allò que van perdre a les urnes.
Quan nosaltres, els socialistes, parlem de la "participació ciutadana" ens referim a un diàleg constant amb tothom, a saber quines són les problemàtiques de la gent, estar en contacte permanent amb la ciutadania, que si hi ha algun problema el canal de comunicació amb l'administració sigui clar, ràpid i eficaç. El que pretenem és solucionar els problemes de la gent, però també reclamem el mateix grau de seriositat i rigor a la ciutadania, ja que no val queixar-se d'un problema quan ja s'està en una situació límit i abans, bo i sabent-ho, no s'ha mogut un dit per denunciar-ho.
La participació ciutadana és clau pel bon funcionament de les administracions públiques, en especial amb l'ajuntament, l'administració més propera. Però no només cal reclamar i esperar asseguts que ens solucionin qualsevol problema. Ens hem d'imlicar en la nostra societat per aconseguir millorar entre tots, junts, en un sòl sentit: fer una món millor per viure-hi. En això consisteix la participació ciutadana.

dimarts, de febrer 13, 2007

Al final només ens queda la justicia terrenal

Últimament s'està parlant molt, potser massa, de la justicia a Espanya, de la seva politització i falta d'imparcialitat. Casos com els de l'etarra De Juana Chaos, el Tribunal Constitucional o el nou ministre de Justicia no ajuden al que hauria de ser el tercer poder de l'estat de dret democràtic.
Per sort, les darreres actuacions sembla que porten un punt d'esperança. Al final s'ha rebaixat la pena a De Juana a tres anys, el que correspon a un delicte pel qual se'l jutge. La justicia a aquest país ja sabem que no és un exemple a seguir. Així, quan tenim un assassí de 25 persones, condemnat a 3.000 anys de presó i que surt al cap de 18 és normal que hi hagi una alarma social, sobretot quan veiem que la finalitat de la pena, la rehabilitació i reincerció a la societat, no s'ha acomplert. Però el que no podem fer és inventar-nos una sentència per tal d'esmenar errors del codi penal de llavors. Ara hem vist que els magistrats del Tribunal Suprem, bo i sent de majoria conservadora, han apostat per una rebixa de pena, sobretot perque l'altre era massa desorbitada. si seguim així, a veure si la justicia torna a posar-se la vena als ulls i que hi hagi justicia per a tothom, sigui qui sigui, i que torni una mica de racionalitat i tranquilitat a la justicia, que és el que més necessita.

diumenge, de febrer 04, 2007

L'energia verda?

El passat dijous es va promocionar una apagada de l'electricitat arreu d'Europa per part d'un grup ecologista francès. Per sort aquesta apagada va ser simbòlica, ja que si s'hagués fet bé, la xarxa eleèctrica no hagués aguantat. Van denominar l'apagada " cinc minuts de respir pel planeta". El que necessitem no són cinc minuts de descans, ja que quan tornem a l'activitat, l'esforç que necessitem és major que l'estalvi que hem realitzat. El que necessitem és una altra forma de gestionar el nostre consum d'energia, d'on l'obtenim i què implica cada opció.
Però el principal problema mediambiental al qual estem exposats no és pas un suposat canvi climàtic, sinó un model de desenvolupament econòmic i social. No és simplement que haguem de complir amb el nivell d'emisió de gasos d'efecte hivernacle, tal com diu el protocol de Kyoto, sinó quines conseqüències tindrà per a la nostra societat assolir-ho. Podem dir que amb energia eòlica es pot solventar gran part del problema, però llavors sortiran altres ecologistes queixant-se que els molins de vent maten ocells i són contaminació paisatgistíca. Doncs o una cosa o l'altre: o cremem petroli o posem molins de vent.
També és cert que el principal repte és reduïr la nostra dependèncai de l'energia, provingui d'on provingui. I també hauriem de reduïr l'ocupació del sòl, deixar d'urbanitzar tant horitzontalment i fer-ho més verticalment, sense tantes urbanitzacions, que només són problemes per saber d'on treuen els recursos d'aigua, energia, mobilitat...
Les empreses energètiques són les que a dia d'avui mouen el món. Ja sabem que el petroli pot provocar guerres com les d'Irac, o el gas faciliti que s'hagi d'invair un país com l'Afganistan per col·locar-hi un gasoducte, o que el conflicte de Txetxènia prové bàsicament del seu enclavament geoestratègic al Càucas i tocant el mar Caspi, on Rússia té els seus pous de petroli, o perquè preocupen tant les nacionalitzacions de recursos a Bolívia o Veneçuela. Fins i tot a casa nostra, la OPA de Gas Natural i E.On a Endesa respon a la dominació dels recursos energètics (vegeu aquest article de l'Albert Fauria).
El futur del nostre planeta passa per l'energia i els recursos naturals, i parlar-ne banalment és d'una gran irresponsabilitat. Cal rigor, sentit comú i fugir de radicalismes. Sinó, estem tots perduts.