D'Almansa a l'Estatut

Avui 25 d'abril de 2007 es compleixen 300 anys de la batalla d'Almansa, una data molt recordada pels nacionalistes pancatalanistes com a inici de la fi de la guerra de Successió. Molts independentistes prenen aquella data, com també l'11 de setembre, com a referent per reclamar unes llibertats que no tenen res a veure amb el context d'aquella època. Aquesta guerra va ser una guerra europea on el camp de batalla va ser la corona d'Aragó. Perquè vam donar suport al pretendent Carles d'Àustria? Per simple oportunisme, perquè la coalició entre Anglaterra, Àustria, Portugal i els Països Baixos ens van prometre una autonomia que veiem perillar per¡l centralisme dels borbons. Erem només una moneda de canvi. Amb el tractat d'Utrech es va veure clarament que això no era una guerra idealista, ni romànica, sinó una guerra més per aconseguir més poder.Com sempre, el nacionalisme de casa nostra planyant-se del que podia haver estat i no va ser. Sempre recordant les derrotes com a excusa per no fer res a favor nostre. Com sempre la culpa és els altres, i així mentrestant no cal defenir un projecte comú i realista. Si s'ès conservador, mentre la butxaca estigui plena (la pròpia) ja està bé, amb un simple regionalisme per poder tenir la teva quota de poder n'hi ha prou. Si s'ès extremista, barrejat amb conceptes esquerranosos, la solució és un trencament total i un canvi de societat radical, la independència, ja sigui només de Catalunya o dels Països Catalans, aquí es pot triar per tots els gustos.
Les declaracions d'avui del president Maragall, on afirma que no ha valgut la pena l'esforçde la reforma de l'Estatut sense una reforma prèvia de la Constitució espnyola, és la síntesi del prensament federalista, on el que cal no és pensar en com podria ser millor un mateix, sinó en com odriem millorar entre tots, aprofitant-nos de totes les sinèrgies que la col·lectivitat ens aporta.
Jo no crec pas que hagi estat un fracàs la tramitació de l'Estatut. És una eina fonamental per tal de posar l'actual Constitució espanyola al límit i que acabi reformant-se per la mateixa pressió de la societat espanyola, com ja s'ha vist en altres comunitats d'Espanya. Si anem esperant que la Constitució es reformi per ella sola, no avançarem mai.
Aquest Estatut ens ha portat a unes quotes de poder que cap dels combatents catalans, valencians, baleàric i aragonesos (la minoria d'un exercit bàsicament extranger) podien haver somniat mai. I encara ens queda molt camí per recorre cap a un federalisme no ja espanyol, sinó europeu.