dijous, d’abril 17, 2008

El perill de la radicalitat i el dogmatisme

Aquests dies estem veient, al voltant de tot el conflicte per l'aportació d'aigua de l'Ebre a la zona metropolitana de Barcelona, lo perillós que és agafar en política una idea radical i portar-la fins l'últim extrem.
Un partit com ICV, que es declara ecologista i totalment contrari als transvasaments, ara que té responsabilitats de govern, i unes responsabilitats que precisament van reclamar per ser-ne els principals valedors, ha de gestionar els recursos existents i es troba en la paradoxa d'haver de fer allò que ha combatut amb tanta fermesa.
Avui hem vist com els dirigents de la formació ecosocialista a les terres de l'Ebre han demanat d'abandonar el govern si s'executa l'obra que permetrà portar l'aigua del minitransvasament de l'Ebre a Barcelona. Clar, si s'és radical i dogmàtic, això és el més sensat que poden fer. Però el problema rau aquí, en la radicalitat i el dogmatisme. Tot és o blanc o negre. No hi ha matisos, no hi ha caben les argumentacions, no es poden buscar solucions alternatives als problemes. Si hem dit "No als transvasaments", res que porti a pensar en una acció transvasista és bona. Fins i tot podem arribar a l'absurd del joc de paraules que ens va estar marejant durant tants dies el conseller Baltasar.
Personalment crec que en cap moment es vulnera el Compromís per l'Ebre, i que s'ha explicat molt bé el que es vol fer i en quines condicions. Però amb el discurs que han utilitzat tant des de ICV com ERC, ara o s'han de menjar el gripau, com estan fent els republicans (per un cop amb una mica de coherència de partit de govern) o estan a tocar d'una crisi interna amb conseqüències del tot imprevisibles.

1 comentari:

Naya ha dit...

Oriol,
m'alegro de veure que tornes a actualitzar el blog. Serà que "No estaba muerto, estaba de parranda".

Ens veiem!