La musica de la meva vida

Ja fa uns mesos en Ferran em va enviar una meme que consistia en dir quina era la música de la meva vida. Doncs ara, després de pensar-hi bé i triar entre la pila de CDs que tinc he fet la següent tria:

A mi des de sempre em van agradar els discos que posava el meu pare dels The Beatles, però sempre de la època més carrinclona, els principis. Després va ser quan vaig descobrir la segona època dels The Beatles, la època hippie, amb els discos Seargent Pepper's Lonely Hearts Club Band i Abbey Road entre d'altres, i temes com Come Together.


Llavors va ser quan vaig descobrir la música de finals dels 60 i els 70. Una gran explosió de sensacions. Va ser quan vaig descobrir Led Zepelin, el meu grup preferit. Cançons com Stairway to Heaven, Whole Lotta Love o Immigrant Song. Va ser una revelació per mi, una explosió d'emocions, sons mai escoltats abans, una música que em feia volar, em feia sentir en un altre món, la puresa del rock'n'roll, la força de les guitarres, els ritmes de les bateries, i les veus trencant-se a la gola per aconseguir arribar fins al cel. I a partir d'aquí van anar venint els altres grups d'aquella època: The Who, amb temes com Pinball Wizard i My Generation; el geni de la guitarra Jimi Hendrix i el seu Fire i Hey Joe; el rock simfònic i conceptual de Pink Floyd, psicodelia pura, Money i Another Brick in the Wall; The Doors, amb la lírica de Jim Morrison i èxits com Light My Fire, Breack on Through i L.A. Woman; The Eagles i l'Hotel California; el rei del reggae, Bob Marley, i tot el seu missatge rasrafari en cançons com No Woman No Cry, Redemption Song o War; el rock dur dels autralians AC/DC i temes com Highway to Hell, Back in Black o Hell's Bells.


A cavall entre els 70 i 80 trobem The Police i èxits com Roxanne, i els Dire Straits, amb el superèxit Sultants of Swing i Money for Nothing. I als 80 hi ha els irlandesos U2, un grup ben eclèctic, amb un munt d'èxits durant més de 20 anys, que s'ha sabut anar renovant continuament, i amb uns temes que no paren de sentir-se com Where the Streets Have No Name o Sunday Bloody Sunday, parlant del conflicte armat d'Irlanda del Nord. Però els vuitanta no acaben aquí, falta el trash-metal de Metallica, un rock dur i contundent per impactar i balades amb sentiment, amb cançons com One, Nothing Else Matters i From Whom the Bells Toll.


Ja arribem als 90, on els grups que em van impactar més van ser Nirvana, el grunge de Seattle, i els seus Lithium i Come As You Are. Un altre canvi de paradigma en la meva vida. A més em va coincidir amb l'adolescència, i juntament amb Offspring i el What Happened to You i Self Esteem. També va ser llavors quan vaig coneixer els Red Hot Chilli Peppers amb la cançó Give It Away i després albums com el Californication. I també va ser quan es van fer coneguts el R.E.M. amb una de les meves cançons preferides, Losing My Religion, i altres temes com Man on the Moon.


Va ser llavors també als 90 quan vaig descobrir que a Espanya també es feia bona música, on el principal grup per mi era Extremoduro i el seu temazo Jesucristo García i So Payaso. I acompanyant-los tenim Reindidentes amb Vicio i Jartos d'Aguantar.

I arriba una de les èpoques més importants de la meva vida musical, quan vaig descobrir que hi havia grups que cantaven en català com els Sopa de Cabra, Sangtraït (d'aquests dos grups no hi ha videos al YouTube.com), Els Pets amb els seu Tarragona m'esborrona, i els Lax'nBusto amb la que és per mi la millor cançó del rock en català: Tinc fam de tu


Aquí hi ha un petit resum de la música que més m'ha impactat en la meva vida. Jo que també he tocat en un parell de grups de rock sé que és molt difícil arribar a triunfar com ho han fet els grusp dels quals parlo. Perquè ja ho diuen els AC/DC: It's a long way to the Top (if you wanna rock'n'roll)