Estatut cubista

Durant tota aquesta setmana se li ha donat moltes voltes, i les que queden per donar, a tot el tema de l'Estatut, el cessament d'ERC del Govern de la Generalitat i tot plegat. I la blogosfera ha estat un dels punts de discusió i argumentació més importants. Això en dona fe tota la feina feta pel periodista Saül Gordillo. Sembla que mica en mica la xarxa es va convertint en un espai ideològic important, i un punt de referència a tenir en compte.
Jo ja he fet algun comentari, no obstant ara vull donar un punt de vista més artístic a tota la polèmica que ens acompanya. Jo sóc enginyer industrial, i molts cops miro les coses des d'una visió molt estructurada i amb una anàlisi molt pragmàtic. El meu germà ha estudiat Belles Arts, amb un concepte molt més imaginatiu i abstracte de la realitat, i sempre tenim disertacions molt interessants sobre què és l'art i les aplicacions a l'art a la vida normal del dia a dia. Doncs jo avui vull estudiar la política a través dels diversos corrents artístics.
Un dels meus artístes preferits és Picasso. I ja deveu saber molts que va ser una gran innovador i un dels creadors del cubisme. El cubisme era un estil que intentava reproduir l'estructura bàsica de la realitat, des de tots els punts de vista, des de tots els plans de l'espai. Això és el que crec que ha volgut representar el nou Estatut, representar la realitat de la societat catalana, una realitat diversa, complexa, heterogènia i amb grans necessitat de polítiques socials. No volem un Estatut ni surrealista, ni expressionista, ni barroc, ni psicodèlic. No volem ni somnis onanístics, ni exageracions de les formes per intentar parlar dels temes, ni dramatisme i clarsobcurs, blanc o negre, ni per descomptat paranoies psicotròpiques. El que necessitem és un Estatut que sigui el més simple possible, però que ens pugui representar a tots i a totes, que ens dongui les eines per desenvolupar la nostra vida diària i no intenti desviar-nos l'atenció cap a altres visions que, tot i que puguin ser molt boniques, ens aporten molt poc en l'anàlisi de la realitat.
Parlant del cubisme i Picasso, un dels quadres que més m'agrada és l'anomenat "Els tres músics". En aquest quadre es veuen tres músics -com molt bé indica el seu nom :P - que es podrien assimilar al govern tripartit. Tres músics que es dedicaven a tocar una cançó. Un dels músics va insistir molt en tocar una sardana, encara que personalment preferiria una rumba catalana, que s'addiu més a la realitat pluricultural de la Catalunya d'avui en dia, del mestizatge, de la terra d'acollida de la qual sempre hem estat orgullosos els catalans. Però últimament aquest músic desafinava moltíssim, sobretot perquè s'havia obsessionat en una fuga, tant pel fet de ser monotemàtic, repetitiu i contrapuntístic, o sigui que ho cantaven diverses veus amb diverses tonalitats, però sempre el mateix tema, com pel valor de fugida endavant, sense arribar a solucionar mai el problema. I clar, quan en un conjunt musical un comença a desfinar, o torna a la tonalitat de la cançó o para de tocar. Alguns grups poden deixar de tocar quan es queda sense un dels seus membres. Això els va passar a Led Zeppelin. També poden continuar tocant, sense massa èxits, com Pink Floyd. O continuar tocant, peti qui peti i ser un dels grans, com els Rolling Stones. Ja veurem com acabarà, però el que està clar és que no afinaven.
Vet-ho aquí com l'art, la pintura i la música, poden explicar millor que ningú la situació política que vivim.