Ahir veia horroritzat com prop d'un miler de persones defensaven el guardia de seguretat de la família Tous que l'altre dia va matar a una persona. M'horroritza sentir els arguments que esgrimia la gent, dient que la policia i l'estament judicial es posava al costat dels delincuents, i no defensava la ciutadania. Però és precisament empresonant tant al gendre dels Tous com al detingut acusat de robatori que se'ns defensa. L'estat de dret garanteix uns drets sempre que compleixis amb les obligacions. Disparar a boca de canó una persona no és defensar-te, és un atac. No podem permetre que una persona que té permís d'armes, i pel que sembla un permís molt especial, que tenen poques persones a Catalunya, una persona que ha hagut de passar proves psicològiques molt dures, pugui utilitzar la seva arma indiscriminadament contra qualsevol persona que consideri sospitosa. A mi el que em fa por és saber que una persona com en Lluís Corominas pot anar pel carrer tranquilament i pot usar la seva pistola quan ell ho cregui convenient i disparar-li un tret al cap a algú. Que potser els Mossos no estaven avisats de moviments sospitosos al voltant d'aquella casa? Nosaltres, com a ciutadans, hem d'exigir a les forces i cossos de seguretat que ens defensin, però en cap cas els podem suplir, ni per descomptat podem fer de Bruce Willis a La jungla de vidre. Sinó, perquè no legalitzem la tinença d'armes? Qualsevol moment pot ser potencialment perillós per a mi, i puc decidir defensar-me quan jo ho cregui convenient. O no estaven defensant aquesta postura la gent que es manifestava ahir en suport al detingut? Però que ningú negui que el presumpte lladre està també a la presó, i s'està buscant els col·laboradors.
La primera és original d'en Víctor Martínez, i es tracte de transcriure una cançó amb rerafons polític. Doncs pensant aquest dies amb Xile, i un dels seus il·lustres cantautors com és Víctor Jara, he recordat un disc d'un dels meuis cantautors preferits, Raimon, que va dedicar un disc al desaparegut músic poc després del seu assassinat a mans del règim feixista de Pinochet. Raimon té moltes lletres de cançons que parlen de política, aquí en podeu veure una mostra, peròuna de les que trobo més colpidora, i sobretot pensant en l'època que va ser escrita i sobretot cantada, és DIGUEM NO Ara que som junts
diré el que tu i jo sabem
i que sovint oblidem:
Hem vist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang
—que sols fa sang—
ser llei del món.
No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.
Hem vist la fam
ser pa
dels treballadors.
Hem vist tancats
a la presó
homes plens de raó.
No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.
No,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.
La segona meme me l'envia el lleidetà Oriol Yuguero, consistent a citar la 5a frase de la pàgina 123 del llibre que tingui més aprop. M'ha costat molt no triar un llibre expressament, ja que en la meva biblioteca en tinc un munt d'interesants i que m'agraden molt. Des de Cien años de soledad, passant pel Mecanoscrit del segon origen, remuntant-me al Quijote, o llibres tant enigmàtics com 1984, Un món feliç, Farenheit 451 o Tropic of capricon. Però al final n'he agafat un entre la pila que tinc sobre la taula (en tinc més de 10), i finalment ha estat Els quaderns d'en Marc, una novel·la eròtica anònima atribuida a Manuel de Pedrolo, i mai desmentit del tot. La frase és realment la que poso, no està buscada:
És una sort per a tota la humanitat la desaparició de personatges tant detestables com aquest, però en canvi no és tanta la sort al saber que no podrà ser portat davant de la justícia, tant la xilena com la internacional, perquè pagui per tot el mal que va fer. Recordant el president derrocat Salvador Allende, que va dir que "la historia los juzgará", hem de pensar que la justícia xilena permet continuar els processos obert encara que els principals encausats estiguin morts. Hem de tenir esperances en la justícia, esperança en rehabilitar els noms d'aquelles persones mortes o desparegudes en mans d'una dictadura sagnant i represiva.
