Capitalisme caníbal

Ara que estavem vivint la gran època de resorguiment del liberalisme, ara que semblava que el món estava governat per la lògica neocon, per un abandonament definitiu de l'estat del benestar en favor del capitalisme, de les empreses privades i de la única llei que era la que marcava el mercat lliure. És ara quan una administració americana, paradigme del liberalisme, es dedica a intervenir el el mercat, injectant diner públic per estabilitzar l'economia mundial, regulant els mercats financers i controlant les borses d'arreu del món.
Sembla que estem assistint al clar fracàs del liberalisme salvatge. A partir d'ara, la política financera de les empreses serà molt més continguda, i dubto qe algú sigui tant burro de tornar a jugar uan ruleta russa com les hipotèques subprime. Perquè amb la ruleta russa, una vegada pots tenir sort, i dues, i tres, però arriba un moment que el carregador s'acaba, i llavors et toca segur.
Ara és divertit veure el socialisme de mercat en la meca del liberalisme, és divertit veure com acaben aplicant les formules econòmiques de les quals abobinen.

El triomf del ciclisme

Carlos Sastre ha guanyat el Tour 2008. Aquesta és una gran notícia pel ciclisme, ja que ha guanyat algú per mèrits pròpis i sense cap sombra sobre ell. Els últims dos anys, amb les victòries de Pereiro i Contador per la desqualificació per dopatge dels líders de la cursa, no hi havia massa motius per celebrar-ho. Aquest any, amb la desqualificació d'algú tant destacat com Ricardo Ricco, tornava a plan ejar el fantasma del doping per sobre el Tour i el ciclisme en general. Per això dic que és bop que hagi guanyat un corredor com Carlos Sastre, algú amb molta humilitat i que ha treballat sempre dins els seus equips i que ha aconseguit la recompensa a tota una gran trajectòria.
Ara el que cal definitivament al ciclisme és que s'acabi amb la disputa que hi ha entre ASO, la societat que gestiona el Tour i que ara ha comprat els drets de la Vuelta, i la Unió Ciclista Internacional. Quan aquests dos organismes deixin estar les seves picabaralles i es posin a treballar pel bé del ciclisme, serà quan s'aconseguirà tornar a dignificar el ciclisme, les tres grans voltes Tour, Vuelta i Giro, i poder tornar a disfrutar d'aquestes tardes d'estiu davant la televisió veient una gent esforçant-se al màxim

Visca, visca, visca, Catalunya socialista!!

Aquest cap de setmana el PSC hem celebrat el nostrs 11è Congrés a Barcelona. Ha estat un congrés tranquil, sobretot comparant-lo amb la resta de congressos polítics que hem tingut darrerament. En el nostre congrés hem parlat de política socialista, de com aplicar el nostre ideal a les necessitats canviants de la societat. Mentre els altres partits s'han dedicat a parlar de noms, d'estructuració interna, i de veure qui era més sobiranista o independentista, els socialistes catalans hem hem dedicat a analitzar la societat catalana, mirar quins són els problemes que tenim i buscar les solucions des d'un punt de vista catalanista i d'esquerres.
En un partit on governen pràcticament tot arreu, els ajuntaments de les principals ciutats i d'altres pobles petits repertits per la geografia catalana, tres de les quatre diputacions, moltíssims consells comarcals, la Generalitat, i fem una aportació importantíssima al govern de l'Estat, que hem experimentat un fort increment tant de militància, com d'implantació territorial, com de suport electoral és difícil qüestionar la direcció. Per això l'informe de gestió es va aprovar per unanimitat. Podría semblar exagerat, potser a l'estil de partits comunistes totalitaristes de l'est d'Europa en l'època del mur de Berlin o de la Xina (generalment ho anomenem "a la bulgara"), però crec que era el sentiment de tots els i les delegades que estavem allà fer una demostració de força interna i d'autoestima, sobretot per no voler repetir les imatges vistes als congressos dels altes partits. Una voluntat d'expressar unitat, i que els diversos corrents que hi ha dins la família socialista arreglem les nostres diferències amb el debat serè i pausat d'un congrés, i que dins l'executiva podem integrar sense cap problema qualsevol de les sensibilitats del partit.
D'aquest congrés surt un PSC renovat amb el catalanisme progressista i federalista, amb voluntat de continuar treballant per la millora de l'autogovern de Catalunya i una implicació en la modernització d'Espanya i d'Europa en una relació federal i fraternal. Una aposta per la cohesió territorial a Catalunya, per la necessitat d'ajudar-nos entre territoris, per la implantació d'infraestructures que ho facin possible, com els temes de l'aigua i l'energia, contraposant el "aquí no", que també utilitzen partits de govern, amb un "així sí" que ens integri a tots i ens faci copartíceps de les decisions. I donar un nou impuls al PSC aportant gent nova, més joves (conjuntament amb el conveni firmat amb la JSC), més gent gran activa, més immigrants, altres sectors de la població i amb noves formes de comunicació i participació. I sobretot uns principis renovats per saber perfectament qui som i què volem.
Ha estat un congrés una mica extrany, on el divendres al matí van intervenir Joan Rossell, Joan Caball, Josep Mª Álvarez, Joan Coscubiela, Joan Ridao, Jordi Miralles i Jordi Guillot. A vegades em preguntava on estava, ja que no em coicidia amb un congrés del PSC. I el diumenge, quan em començat a cridar "Patxi Lehendakari"en suport del company secretari general del PSE Patxi López. Però sobretot que ha sobtat més han estat les activitats lúdiques montades al voltant del Palau de Congressos per dinamitzar els delegats i delegades. Bé, a servit sobretot per fer més vincles entre nosaltres, que a vegades tabé és bo coneixes altres companys i companyes d'arreu de Catalunya que compartin un mateix projecte.
Finalment m'agradaria destacar l'elecció d'Isidre Molas com a president del partit, un històric del socialisme català i un gran entès en la matèria, que ha escrit molts libres parlant-ne. El càrrec de presidnet és un càrrec honorífic, i que l'ocupi una persona com l'Isidre Molas és un reconeixement a tota una vida dedicada al socialisme.
També m'agradaria destacar la incorporació a l'executiva d'una dona jove, la Jordina Freixanet, la Primera Secretaria de la JSC de les Terres de LLeida. Estic segur que ho farà molt bé perquè tot i al seva joventut, és molt capaç. I és un plus de regeneració dins l'executiva nacional, l'alenada d'aire fresc que reclamavem.

Una alenada jove pel PSC

Avui la JSC ha firmat un conveni amb el PSC en el marc del XIè Congrés per permetre la doble militància entre les dues organitzacións. Això es traduïrà amb un increment de més de 200 militants joves nous al PSC, una alenada d'aire fresc en aquest congrés que vol el principal partit de Catalunya que sigui una renovació per permetre la obertura cap a nous segments de la població.

Amb més joves el PSC agafa la vitalitat i el sentit crític que aporta la joventut, a més d'incorporar els canvis que es produeixen constantment a la nostra societat. També és una bona oportunitat per a la JSC ja que les seves idees es posaran en pràctica dins el partit que domina la majoria dels ajuntaments de Catalunya, a més de la Generalitat i de tenir un pes específic en el govern de l'Estat. Les polítiques de joventut que hem estat debatent dins la JSC en els nostres congresos i conferències nacionals ara tenen un mitjà per poder arribar a realitzar-se i poder solucionar els problemes de la joventut, la seva emancipació i uqe puguin ser utils a la societat.

Rendit a la pèrfida Telefonica

Des d'aquesta setmana ja disposo d'internet a casa meva. Aquest és un dels motius pels quals he tingut una activitat tant baixa des de decembre, quan en vaig emancipar. Fins ara havia estat anat a casa els meus pares a utilitzar internet, i feia que no dispongues de temps efectiu per dedicar-me al blog. Espero que a partir d'ara això canvii.
El que em sap més greu és que la conexió que he hagut d'agafar ha estat la de Telefonica, ja que les altres companyies no em podien assegurar un bon funcionament, o si me l'oferien, igualment havia de pagar la quota de línia a Telefonica i a un preu molt més alt. Com que visc a un poble de 10.000 habitants, les companyies de telecomunicacions no veuen rendible desplagar les seves pròpies xarxes pel territori, i ja no parlem de cable de fibra òptica. I segurament encara he de donar gràcies de poder disposar d'ADSL de 3 Mb, ja que suposo que molts punts de la geografia catalana no disposen ni d'això.
I amb tot, jo em pregunto de que serveix tenir un mercat de les telecomunicacions "liberalitzat", si continuem tenin un monopoli de facto, ja que la propietat de les línies continuen essent de qui va ser en el seu dia el monopoli estatal.
El govern del PP va privatitzar una companyia estatal venent-la als seus amics (recordem al sr. Vilallonga, company de pupitre del sr. Aznar, ara més recentment el fitxatge del sr. Zaplana quan les coses anaven maldades en el partit) i van anunicar a bombo i plateret que això significava una gran avantatge pel condsumidor i una rebaixa dels preus gràcies a la competència. Avui veiem que tot allò només van ser paraules molt boniques però mancades d'efectivitat.
Els polítics liberals argumenten que la millor forma d'aconseguir creixement és donar llibertat d'elecció a les persones, i que per tant l'estat no ha d'intervenir en el mercat. Per això tiren endevant el que anomenen liberalitzacions de mercats, com el de les telecomunicacions o el de l'energia. Deixen en mans del mercat la política d'industrialització del país, on només imperen criteris economicistes, i en cap cas de justicia social ni redistribució de la riquesa. Així s'asseguren els polítics de dretes, amb la connivència dels poders econòmics, que les classes treballadores no disposin de l'accés a la tecnologia necessària per poder-se desenvolupar en la societat de la informació, degut al seu preu abussiu. I que a més provoquen una desestructuració territorial al fer que les zones menys densament poblades no disponin a vegades ni tant sols dels mínims necessaris.
Una política d'esquerres el que ha de fer és garantir que tothom tingui accés a la informació per evitar tenir analfabets tecnològics. A principi del segle XX les cases del poble es dedicaven a instruir els obrers alfabetitzant-los perque es poguessin defensar davant de la patronal. Ara al segle XXI el que cal és que no perdem al oportunitat que tenim de disposar de la informació per elaborar la nostra pròpia visió del món i saber en tot moment què es mou al nostre voltant. Si per llei no es pot obligar a les empreses a prestar aquest servei, el que han de fer les administracions és ser garants per a la ciutadania de la igualtat d'oportunitats. Només si les xarxes de telecomunicacions són públiques, l'accés a la informació estarà garantit per tothom. I alhora, les empreses que utilitzin aquestes xarxes estaran obligades a oferir un servei de qualitat als consumidors, sinó se li rescindeix el contracte i entra una nova empresa.
És així com considero que acabariem amb la llarga llista de denúncies que acumula el sector de les telecomunicacions i garantir alhora l'accés per a tothom i la llibertat d'informació.

Un any perdut

L'altre dia vam coneixer la noticia que la Generalitat ha rebutjat la proposta de l'actual equip de govern d'Argentona d'ubicar una escola municipal al Turó de Sant Sebastià. No s'accepta destrossar un pulmó del poble per canviar-ho per zones que ja son verdes.
Això demostra la poca rigorositat amb la qual el regidor d'Urbanisme, l'egòlatra Xavier Collet, va voler imposar, o persuadir de la millor manera possible, que el que havia pensat l'anterior equip de govern era dolent i que ell ens portaria la redempció a través de la consulta popular. La única cosa que volia era un cop d'efecte cap als seus seguidors, cap a qui l'havia empès al capdavant de la Plataforma en Defensa del Centre Històric i també com a número 2 de la candidatura de Tots per Argentona.
Es va obsessionar amb fer una consulta popular fos com fos, i afectés a qui afectés. La primera opció que va tenir la va aprofitar. Ja vaig denunciar la inutilitat d'aquella pantomima. Ara la Generalitat ens dona la raó quan argumenta moltes de les objeccions que es van anar plantejant en les reunions preparatòries per escollir la millor ubicació de l'escola. Però clar, com que llavors ho deia jo, que era un memebre d'un partit de l'oposició, es pensava que només hi anava per tocar la pera i rebentar les idees dels altres (cree el ladrón que todos son de su condicion). Ara els tècnics d'urbanisme de la Generalitat ens han donat la raó amb els mateixos motius pels quals consideraven que aquella no era una bona ubicació. Però el pitjor de tot és que el regidor encara treu pit, i desafia la Generalitat, sense entendre, sense capacitat per entendre degut a la seva ofuscació, que la decisió última en matèria d'urbanisme no la té el municipi, sinó el Departament de Política Territorial. I responent a la oposició que abans érem equip de govern, quan li recriminem la forma d'actuar, pràcticament com un nen petit dient allò de "i tu més".
Així, doncs, en el tema de la ubicació de la nova escola ha estat un any perdut per la obstinació d'una sola persona. Pobra Argentona.

(La fotografia la vaig editar jo a partir d'una foto aèria d'Argentona, que em sembla que estava en l'informe tècnic que tenia l'ajuntament per estudiar la ubicació, posant-li la fletxa per indicar la localització exacte del bosquet del Turó de Sant Sebastià. Es veu que Radio Argentona no tenen més imaginació)

Manifest JSC Dia Mundial del Medi Ambient

Darrerament, la vida política està marcada per aspectes relacionats amb el medi ambient. Tant la sequera, com la pujada de preus del petroli i els carburants, i l’encariment dels aliments bàsics. Tot això està condicionat per l’estil de vida que portem a la societat occidental, un model econòmic i social que malbarata recursos i energies, i que no és gens sostenible.

Cal replantejar-nos com ens organitzem dins la societat, quin urbanisme volem, quina indústria, quina mobilitat, quina relació amb el nostre entorn més immediat i amb el conjunt del planeta. La JSC aposta per un desenvolupament sostenible, que faci possible el creixement econòmic que ens garanteixi un estat del benestar per tothom, però que alhora permeti que poguem deixar a les generacions futures un món on puguin viure.

Aquest és un plantejament que afecta molts dels aspectes de la nostra vida, no ho hem d’entendre només com una simplificació de missatge que únicament ens porta a postures d’extremisme ecologista que no tenen una aplicació real. Hem de ser conscients en quin món vivim, quines són les nostres possibilitats i les nostres limitacions, i quin és l’objectiu que volem assolir.

Una aposta decidida i seriosa per les energies renovables, les que necessitem en cada moment i en cada lloc concret segons els criteris tècnics. Una nova cultura de l’aigua, lligada a un model urbanístic més compacte i d’acord amb la climatologia del nostre país, i la modernització de l’agricultura. Un impuls del transport públic de qualitat, fent-lo arribar cada cop a més indrets del territori per no dependre tant del vehicle privat, qui en té.

La JSC volem formar part del canvi de models per aconseguir un creixement sostenible, un progrés ambiental que serveixi de motor de la societat del segle XXI.

I a mi, qui em paga el gasoil?

Els pescadors estan fent vaga per protestar pel preu del carburant. Al·leguen que amb els preus que han de pagar no els surt a compte sortir a la mar. Per això demanen ajudes a l'administració per pagar el gasoil a 45 cèntims el litre, enlloc dels 75 actuals (jo ahir vaig anar a omplir el dipòsit i el vaig pagar a 1,31 €, practicament el doble que els pescadors)
Fa un parell d'anys, hi ha haver una altre vaga de pescadors on ja van aconseguir una reducció dels preus dels carburants. Aquesta reducció anava a costa dels impostos que es paguen dins el preu dels carburants. Com ja es va criticar molt llavors i s'ha vist ara, no era la solució més adient.
Perquè els pescadors o pagesos han de pagar un preu molt per sota de la resta de la societat? Ja estic d'acord que tinguin rebaixes pel fet de ser una part molt fonamental de les seves despeses, però el que no hem d'anar fent és subvencionar sectors de la societat que no es modernitzen, només viuen de les quotes i d'altres subvencions de la UE.
Altres sectors de la indústria també estan afectats per la pujada del preu del petroli, del metall, el gas, l'electricitat, i no es dediquen a fer vagues per pidolar i fer el ploramiques. No me'n surto, que el govern em solucioni el problema. I d'aquí a poc s'hi afegiran els transportistes.
El que cal a sector primari, tant pescadors com pagesos o ramaders són canvis estructurals
en la forma de treballar. És com el tema de l'aigua, mentre els regants del canal d'Urgell reguen per inundació, diuen que som els altres que malgastem l'aigua. També el que ens cal és no dependre tant del petroli i els seus derivats. Però això encara és més difícil de fer en una època de desacceleració econòmica, on molts impostos estan baixant la recaudació i els pocs recursos segurs de les administracions, com els impostos sobre els carburants, són un valor molt preuat.
No estic gens d'acord amb aquesta forma d'actuar que tenen els pescadors. Per sort, sembla que el govern no els seguirà el joc, tampoc crec que poguessin, i hi ha diverses confraries que no segueixen la vaga.
La solidaritat s'exerceix de gust quan es veu que l'altre correspon, que intenta posar solucions, no quan senzillament demana almoina. I el que no pot comportar mai la solidaritat i al redistribució de la riquesa i els recursos són els privilegis.

Correfoc Mil·lenari

El passat dissabte, els Diables d'Argentona vam assistir al Correfoc Mil·lenari de Canovelles (Vallès Oriental), on 1000 diables ens vam encendre alhora per celebrar els mil anys de la població vallesana.
Va ser una experiència molt bona, amb més de 50 colles i molts quilos de pólvora.

Salut i Foc!!

Posicionament de la JSC respecte la sequera

Aquest dies estem vivint un conflicte territorial dins de Catalunya com a conseqüència de les solucions adoptades pels governs central i català per resoldre la problemàtica de la sequera.

La decisió final d’aprofitar temporalment l’aigua dels regants del minitransvasament de l’Ebre al camp de Tarragona ha fet que es torni a activar la Plataforma en Defensa de l’Ebre per denunciar el que consideren una traïció dels partits que conformen el Govern d’Entesa cap a la gent de les terres de l’Ebre i una vulneració del compromís per l’Ebre i dels postulats de la Nova Cultura de l’Aigua.

Des de la Joventut Socialista de Catalunya volem felicitar al govern de la Generalitat per haver trobat una solució per evitar les possibles restriccions d’aigua de la tardor d’enguany.

Creiem que la solució adoptada no vulnera en cap moment cap dels principis que vam defensar els socialistes catalans en contra del PHN que proposava el govern del PP amb el suport de CiU. Enfront del transvasament permanent de 1050 hm³/any, la Generalitat parla d’arribar a no més de 50 hm³ de manera temporal aquesta tardor si no es millora l’estat dels embassaments de les conques interiors.

Aquest aprofitament de l’aigua que actualment no s’utilitza per part dels regants del camp de Tarragona és fruit d’un treball profund per millorar els sistemes de regadiu. Això ja és un objectiu assolit de la Nova Cultura de l’Aigua, l’optimització dels recursos hídrics millorant-ne la seva aplicació. Hauria de ser un motiu d’orgull per part de tota la ciutadania.

Neguem el terme “transvasament” pel fet que amb aquesta solució no s’afecta per res el cabal actual del riu Ebre, ni es donen nous drets d’ús de l’aigua. Tampoc no és una interconnexió de xarxes pel seu caràcter temporal i perquè no és una infraestructura bidireccional. I tampoc creiem que el transvasament d’aigua del Roine sigui factible, primer pel temps, és una obra a mig termini, i segon per la dependència d’un altre estat com és França.

Des de la JSC continuem defensant una Nova Cultura de l’Aigua. Tot això requereix un replantejament de la nostra forma de vida i de la nostra estructuració de la societat. Un replantejament de l’urbanisme, la indústria, l’agricultura i la gestió dels recursos naturals. Però això ho volem fer amb un debat seriós i profund, sense dogmatismes ni estridències, i defugint-ne en tot moment l’oportunitat política, sinó mirar en tot moment pel bé del conjunt de les persones que integren la societat i per la cohesió de tot el territori.

Aquestes són unes solucions temporals per una situació conjuntural concreta. Hem de treballar per aconseguir no tornar a estar en una situació similar i que les solucions siguin estructurals i amb una filosofia a seguir clara: l’aigua és un bé escàs i cal fer-ne un ús responsable.

Oriol Vaquer

Secretari Nacional de la Joventut Socialista de Catalunya

El perill de la radicalitat i el dogmatisme

Aquests dies estem veient, al voltant de tot el conflicte per l'aportació d'aigua de l'Ebre a la zona metropolitana de Barcelona, lo perillós que és agafar en política una idea radical i portar-la fins l'últim extrem.
Un partit com ICV, que es declara ecologista i totalment contrari als transvasaments, ara que té responsabilitats de govern, i unes responsabilitats que precisament van reclamar per ser-ne els principals valedors, ha de gestionar els recursos existents i es troba en la paradoxa d'haver de fer allò que ha combatut amb tanta fermesa.
Avui hem vist com els dirigents de la formació ecosocialista a les terres de l'Ebre han demanat d'abandonar el govern si s'executa l'obra que permetrà portar l'aigua del minitransvasament de l'Ebre a Barcelona. Clar, si s'és radical i dogmàtic, això és el més sensat que poden fer. Però el problema rau aquí, en la radicalitat i el dogmatisme. Tot és o blanc o negre. No hi ha matisos, no hi ha caben les argumentacions, no es poden buscar solucions alternatives als problemes. Si hem dit "No als transvasaments", res que porti a pensar en una acció transvasista és bona. Fins i tot podem arribar a l'absurd del joc de paraules que ens va estar marejant durant tants dies el conseller Baltasar.
Personalment crec que en cap moment es vulnera el Compromís per l'Ebre, i que s'ha explicat molt bé el que es vol fer i en quines condicions. Però amb el discurs que han utilitzat tant des de ICV com ERC, ara o s'han de menjar el gripau, com estan fent els republicans (per un cop amb una mica de coherència de partit de govern) o estan a tocar d'una crisi interna amb conseqüències del tot imprevisibles.

Per les presons de Franco

Ahir diumenge vaig assistir a la presentació del llibre Per les presons de Franco. Memòries d'un pres de la postguerra 1936-1945 de Tàrio Rubio, un combatent de la República que va patir en la pròpia carn la repressió del règim franquista just acabada la guerra. En aquest llibre ens narra el seu periple per diversos camps de concentració, presons i camps de treballs forçats com van ser "El valle de los caídos", on ell va estar.
En Tàrio, fill adoptiu d'Argentona, on ha viscut més de 30 anys, ha estat un lluitador per la recuperació de la memòria històrica, dignificant el record dels combatents republicans i dels represaliats. També ha fet moltes campanyes, tant a diversos ajuntaments, com a la Generalitat o al Govern Espanyol per eliminar la simbologia franquista i per explicar a les generacions que no vam viure el conflicte què és el que va passar i qui en van ser els seus autors.
Actualment, la seva lluita està centrada a recuperar de l'oblit els llocs que van servir de camps de concentració dels presoners de guerra republicans. Diu que només queden dues persones que van treballar al "Valle de los Caídos", i que no vol que el seu record es perdi per sempre, ni que aquells que van morir de gana, de fred, de malalties o senzillament assassinats pel feixisme caiguin en l'oblit. La seva lluita constant és per la recuperació de la memòria històrica, de la dignitat dels que van morir defensant uns ideals de llibertat.

Tradició versus Cultura

El passat divendres vaig assistir com a representant del PSC a la tertúlia de Radio Argentona, on tractàvem la temàtica de les polítiques culturals, què opinava cada grup municipal de com han de ser les polítiques que en matèria de cultura ha de portar a terme el nostre ajuntament.
Sobta el fet que partits que en principi són uns gran defensors de la cultura, especialment la tradicional catalana, com ara ERC, no tingués ningú que els representés. Altres partits seguint amb la seva tònica, com Agrupació Argentona, que pocs cops hi ha anat, o el PP, que em sembla que no hi ha anat mai.
Pel que es va poder veure, aquest equip de govern no té cap intenció de fer polítiques culturals. Que les entitats facin actes, i ja els pagaran alguna cosa. I per descomptat, el que han de ser són entitats de cultura tradicional. Nosaltres defensem que la cultura ha de ser popular, ha de sortir del poble, i per això s'ha de donar mitjans a les entitats per poder desenvolupar la seva tasca, però també s'ha de crear un clima per tal que sorgeixin més entitats i grups de gent disposada a realitzar manifestacions cultural de qualsevol tipus. Com més cultura hi hagi, més gent estarà disposada a fer cultura, i això és una forma molt importat i positiva de cohesionar la societat. En aquest sentit, des de l'anterior equip de govern vam apostar per la Sala com un equipament que permetés desenvolupar sinergies per dinamitzar la vida cultural de la vila. La cultura ha de ser plural. I si aconseguim que Argentona sigui un referent cultural del Maresme, de la regió de Barcelona, de Catalunya, serà quan la cultura popular brollarà de qualsevol racó del poble. Si només esprem que les entitats del poble hagin de moure's per tenir cultura, anem arreglats.
Si aquest equip de govern decideix retallar el pressupost en cultura i esperar que sigui la societat civil qui tiri del carro sense cap mena d'incentiu, al final la cultura al nostre poble es morirà d'esgotament i cansament. No pot ser que es digui que una temporada de teatre, música i dansa com la que tenim només serveix per gastar diners i per quatre intel·lectuals, i que en canvi s'ha de potenciar que les entitats facin moltes coses, això sí, que ho pensin i s'esforcin sense que a l'ajuntament li suposi un gran trasbals. Si aquest és el govern que ha d'estar al servei del poble, ho tenen molt mal entès.

Quan un català va conquerir el món

No calen més paraules

Desafecció política

Una forma de recuperar la confiança de la gent en la política és que vegin que les seves propostes són escoltades, i que abans de fer cap acció, es pregunti a la ciutadania què en pensa. Aquí hi jurarà un paper en el futur més immediat la democràcia partipativa, també dita la democràcia 2.0. La base d'aquest canvi és la participació en el procés d'elaboració de les propostes i els projectes polítics, no només la simple votació d'unes propostes donades. Molts hi estem treballant amb voluntat d'aconseguir obtenir resultats satisfactoris d'aquests processos, mentre d'altres s'omplen la boca amb molt bones paraules però aplicant conceptes erronis de la democràcia participativa.

El ghetto ara es diu Gaza

Diuen que qui de petit pateix abusos i maltractament, de gran serà amb molta probabilitat un abusador i maltractador. Això és el que els deu haver passat als israelians, que després de patir una de les barbàries més indignes i vergonyants de la història de la humanitat en els camps de concentració nazis, ara repeteixen el mateix esquema amb els palestins confinats a la franja de Gaza.Notícies com les que portem massa temps veient, i les informacions que ens arriben des d'aquest punt del pròxim orient ens demostren que l'actuació de l'estat d'Israel és totalment feixista, dictatorial i contraria a qualsevol de les directrius de la ONU, dels drets humans i la convenció de Ginebra. És vergonyós com la comunitat internacional no fa res per castigar un estat terrorista, que comet constantment crims de guerra i contra la humanitat, que se'l pot acusar de genocidi, que no respecte les resolucions del consell de seguretat de les Nacions Unides, que des de fa més de 40 anys ocupa territoris de països extrangers on sotmet la població a vexacions i humiliacions, que mata els seus rivals polítics amb la força del seu exèrcit.
Ja és hora que d'acabar amb aquesta barbàrie, amb l'espiral de violència que només condueix a més violència. Que els jueus sofrissin l'holocaust no justifica, de cap de les maneres, l'holocaust que estant infringint al poble palestí. L'excusa de l'antisemitisme és un insult veient com actuen. Altres països, per menys han rebut represàlies militars, impulsades per Consell de seguretat de l'ONU.
Ara ells són Goliat. Ara ells apliquen les mateixes tècniques que els nazis al ghetto de Varsòvia o Cracòvia. Ara, el ghetto és Gaza, i els jueus ja no són les víctimes, sinó els botxins.

La Catalunya optimista

Avui, al pavelló de la Vall d'Hebron, hi ha hagut un míting dels socialistes catalans amb la col·laboració del company Felipe González i la intervenció del president de la Generalitat José Montilla i la candidat per Barcelona Carme Chacón.
En aquest míting, ha quedat molt clara una cosa, i és que la única opció que té Catalunya per seguir tirant endavant és una victòria el proper 9 de març de José Luís Rodríguez Zapatero a Espanya i el PSC a Catalunya.
Uns diuen que són l'essència de la defensa de Catalunya, però que estan disposats a fer president Rajoy. I està clar que votar Zapatero i votar Rajoy mai es pot considerar que sigui el mateix.
Hi ha dues alternatives de governar:

• Divisió o Cohesió
• Conservador o Progressista
• Bel·licista o Pacifista
• Mentida o Compromís
• Ràdio de l'odi o Llibertat d'expressió
• Contra Catalunya o Amb Catalunya
• Passat o Futur
• Pessimisme o Optimisme

El proper 9 de març, els catalans decidim quin futur volem, i la única persona que pot fer-ho possible és Zapatero

Polseguera, la truja de foc

El passat 12 de gener la colla de Diables d'Argentona vam batejar la nova bèstia de foc, una truja anomenada Polseguera. El bateig va tenir lloc a la plaça de l'Església, rememorant la llegenda dels repicatruges, fet pel qual es va triar fer una truja, i que el nom evoqui la llegenda. Va tenir de padrins el Brolla, un senglar de Cabrils, i la Porca del barri de Sant Antoni de Barcelona.