Ahir veia horroritzat com prop d'un miler de persones defensaven el guardia de seguretat de la família Tous que l'altre dia va matar a una persona. M'horroritza sentir els arguments que esgrimia la gent, dient que la policia i l'estament judicial es posava al costat dels delincuents, i no defensava la ciutadania. Però és precisament empresonant tant al gendre dels Tous com al detingut acusat de robatori que se'ns defensa. L'estat de dret garanteix uns drets sempre que compleixis amb les obligacions. Disparar a boca de canó una persona no és defensar-te, és un atac. No podem permetre que una persona que té permís d'armes, i pel que sembla un permís molt especial, que tenen poques persones a Catalunya, una persona que ha hagut de passar proves psicològiques molt dures, pugui utilitzar la seva arma indiscriminadament contra qualsevol persona que consideri sospitosa. A mi el que em fa por és saber que una persona com en Lluís Corominas pot anar pel carrer tranquilament i pot usar la seva pistola quan ell ho cregui convenient i disparar-li un tret al cap a algú. Que potser els Mossos no estaven avisats de moviments sospitosos al voltant d'aquella casa? Nosaltres, com a ciutadans, hem d'exigir a les forces i cossos de seguretat que ens defensin, però en cap cas els podem suplir, ni per descomptat podem fer de Bruce Willis a La jungla de vidre. Sinó, perquè no legalitzem la tinença d'armes? Qualsevol moment pot ser potencialment perillós per a mi, i puc decidir defensar-me quan jo ho cregui convenient. O no estaven defensant aquesta postura la gent que es manifestava ahir en suport al detingut? Però que ningú negui que el presumpte lladre està també a la presó, i s'està buscant els col·laboradors.
La primera és original d'en Víctor Martínez, i es tracte de transcriure una cançó amb rerafons polític. Doncs pensant aquest dies amb Xile, i un dels seus il·lustres cantautors com és Víctor Jara, he recordat un disc d'un dels meuis cantautors preferits, Raimon, que va dedicar un disc al desaparegut músic poc després del seu assassinat a mans del règim feixista de Pinochet. Raimon té moltes lletres de cançons que parlen de política, aquí en podeu veure una mostra, peròuna de les que trobo més colpidora, i sobretot pensant en l'època que va ser escrita i sobretot cantada, és DIGUEM NO Ara que som junts
diré el que tu i jo sabem
i que sovint oblidem:
Hem vist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang
—que sols fa sang—
ser llei del món.
No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.
Hem vist la fam
ser pa
dels treballadors.
Hem vist tancats
a la presó
homes plens de raó.
No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.
No,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.
La segona meme me l'envia el lleidetà Oriol Yuguero, consistent a citar la 5a frase de la pàgina 123 del llibre que tingui més aprop. M'ha costat molt no triar un llibre expressament, ja que en la meva biblioteca en tinc un munt d'interesants i que m'agraden molt. Des de Cien años de soledad, passant pel Mecanoscrit del segon origen, remuntant-me al Quijote, o llibres tant enigmàtics com 1984, Un món feliç, Farenheit 451 o Tropic of capricon. Però al final n'he agafat un entre la pila que tinc sobre la taula (en tinc més de 10), i finalment ha estat Els quaderns d'en Marc, una novel·la eròtica anònima atribuida a Manuel de Pedrolo, i mai desmentit del tot. La frase és realment la que poso, no està buscada:
És una sort per a tota la humanitat la desaparició de personatges tant detestables com aquest, però en canvi no és tanta la sort al saber que no podrà ser portat davant de la justícia, tant la xilena com la internacional, perquè pagui per tot el mal que va fer. Recordant el president derrocat Salvador Allende, que va dir que "la historia los juzgará", hem de pensar que la justícia xilena permet continuar els processos obert encara que els principals encausats estiguin morts. Hem de tenir esperances en la justícia, esperança en rehabilitar els noms d'aquelles persones mortes o desparegudes en mans d'una dictadura sagnant i represiva.
He llegit una entevista a l'Artur Mas al diari El País d'aquest diumenge. I el líder de la federació nacionalista continua repetint el que ja portem tants dies sentint: que ell ha guanyat les elecciopns i que per això ha de governar ell. Nogensmenys, si està a 21 diputats de la majoria absoluta que dona estabilitat a un govern, crec que de poc li serveix haver guanyat les eleccions. Però d'aquest tema ja se n'ha parlat molt, i ara ja tenim nou president. Ja no val la pena parlar-ne.
L'Ajuntament vol frenar la proliferació de pisos buits i obligar els amos a situar-los en el mercat
Cap de colla
Aquesta setmana ha aterrat a la blogosfera socialista una persona molt estimada per tots nosaltres, i un dels que se n'enreia més quan tots nosaltres vam començar amb la falera dels blogs, una falera que ha passat a ser una feina rutinaria que fas uns quants cops a la setmana. No és altre que en Carlos Fernandez, o més conegut per tots nosaltres com a Charli. Dessitjo que li vagi tot molt bé, i estarem molt atents a les seves reflexions.
personal del meu germà, en Marçal Vaquer, que es dedica a fer fotos (clar, el pobre va fer belles arts, i ara a què s'ha de dedicar?...jejeje). A la pàgina ens ensenya fots que ha fet que han servit per decorar la sala Clap de Mataró o els webs del saxofonista Llibert Fortuny, el pilot de trial Joan Pons, ArgentonaJove.com o el dissenyador d'aquests webs, l'Uri Alsina. Espero que les disfruteu.
L'altre dia la Mònica Terribas va entrevistar (vídeo) a Albert Rivera, president de Ciutadans-Partit de la Ciutadania que crec que tots nosaltres coneixem molt bé, o potser no tant. Dic això perquè crec que gràcies a nosaltres estem alimentant cada cop més aquest partit, i en molts casos estem fent que cada cop tinguin més i més militants.
Aquest cap de setmana hem viscut uns fets bastant tristos amb les manifestacions contra el Govern d'Entesa. Els manifestants acusaven ERC de traïr-los, de traïr el país de traïr la pàtria. Aquí hem tornat a entrar en l'argument pujolista d'identificació del país com a pròpi, confonent les persones i els territoris.
Aquí teniu l'evolució de les visites mensuals que he tingut aquest any. Hi ha masses alts i baixos, però espero poder-ho estabilitzar. Ara ja tinc un any d'experiència amb el blog, i la resta de la gent comença a coneixer molt més tota la blogosfera. Moltes gràcies a tothom per llegir-me, i espero que us hagi fet passar una bona estona.
La principal diferència entre aquest govern i l'alterior era que aquell era massa un tripartit i poc un govern. Les forces polítiques que formavem part d'aquell govern anavem massa pel nostre cantó, amb les ja conegudes anades d'en Carod-Rovira a Perpinyà, les maragallades i el radicalisme ecologista d'ICV que el portava a bloquejar molts projectes. Tot això va culminar en l'expulsió d'ERC del govern per les desavinences en la tramitació del nou Estatut. Però crec que d'aquests errors n'hem après tots. Els socialistes hem tingut un candidat totalment oposat a Pasqual Maragall, un geni polític però amb les excentricitats d'un geni. Pepe Montilla és un home molt més reflexiu i que no li agraden els exabruptes. Ell va ser un dels forjadors del Pacte del Tinell, juntament amb en Joan Puigcercós, que han estat pràcticament tota aquesta legislatura a Madrid. Això també és un motiu que em porta a pensar que aquesta Entesa serà molt fructífera, i que durarà molt més anys.
Aquest vespre Josep Lluís Carod-Rovira ha anunciat que proposarà a l'executiva nacional d'ERC la formació d'un govern d'esquerres juntament amb el PSC i ICV-EUiA. Encara la cosa no és definitiva del tot, però sembla que les bases estan ja posades, com ara que desapareix la figura del Conseller Primer, inventada amb el nom de Conseller en Cap per part d'en Jordi Pujol per vendre la candidatura d'Artur Mas a la Generalitat, i es creen dues vice-presidències, una d'elles ocupada pel líder republicà.
El dia després de les eleccions al Parlament és hora de fer les reflexions pertinents. En prime lloc toca felicitar a CiU per haver guanyat clarament aquestes eleccions. En segon lloc, una profunda preocupació per la baixa participació, sobretot degut a un cansament general de la vida política propiciat per l'elaboració del nou Estatut, la poca il·lusió que generaven els candidats i un final de campanya molt poc productiu, on només es parlava de possibles pactes, enfront d'un inici de campanya molt esperençador pel fet de parlar de les polítiques concretes que afecten a la ciutadania.
Els socialistes catalans estem convençuts que la millora de l'autogovern i el progrés de Catalunya requereix d'una bona entesa entre Catalunya i Espanya.
El dissabte passat la JSC Maresme vam fer el nostre acte central de campanya a la Plaça Andalusia de Mataró, on van parlar en Raül Moreno, 1er Secretari de la JSC, i Carmen Bastida, candidata a l'alcaldia de Sant Andreu de Llavaneres
i candidata de la JSC al Parlament de Catalunya.
Un dels principals problemes d’avui en dia, i que patim especialment els i les joves de Catalunya, és l’accés a un habitatge digne i de qualitat. Últimament se’n parla molt, sobretot arran de les manifestacions d’una plataforma per l’habitatge digne composta bàsicament per joves. I una de les coses que s’acusa als polítics és la falta de decisions estratègiques i un canvi de model. Doncs aquest canvi de model està refectit en el programa electoral del PSC a proposta de la JSC, i és un dels compromisos del candidat José Montilla pels seu govern.No només es compromet a construir habitatges de protecció oficial, com ja va fer quan era alcalde de Cornellà, com han fet tants i tants ajuntaments governats pels socialistes, com ha fet el govern de Pasqual Maragall, sinó que vol destinar la meitat d’aquests habitatges al lloguer social. I també permetre aflorar els habitatges buits, que són molts, i poder facilitar que algú hi pugui viure en règim de lloguer sense haver de construir nova vivenda. Tot això són avantatges pels joves, que necessitem un lloc on poder-nos desenvolupar i realitzar-nos com a persones.
Una altra acció de govern que vol impulsar José Montilla és la rehabilitació d’habitatges en mal estat, per poder dignificar la vida de les persones que hi viuen. I tot això va molt lligat a la Llei de Barris, un dels eixos fonamentals del govern de Pasqual Maragall.
Ja ha començat la campanya electoral. Aquesta sembla que serà una campanya de baix valor ideològic. Ja hem vist que CiU l'única cosa que sap fer és un DVD criticant els altres, o utilitza els seu mitjans afins i personatges esperpèntics per intentar ridiculitzar el candidat socialista. En cap moment han presentat un programa electoral complert, que parli de quin model de Catalunya volen. Això sí, fer el xou i la pantomima d'anar al notari a firmar les seves propostes: amb això l'única cosa que demostra és que ni ell mateix es creu el que està dient.
La moda és també cultura catalana? Aquesta és la pregunta que m'he fet avui quan he vist pel Telenotícies dues informacions que jo crec que tenen molta relació: per un cantó la inauguració de la Fira de Frankfurt, on a cultura catalana serà la convidada l'any que ve, i per l'altre cantó la inauguració de la Setmana de la Moda de París, on aquests any hi ha un Showroom amb una dotzena de joves dissenyadors que treballen a casa nostra. Si us hi fixeu, entre l'enllaç que us poso de la desfilada de París per part del Telenotícies i el que jo dic hi ha una petita però substancial diferència. Jo parlo de dissenyadors i dissenyadores que treballen a casa nostra, i a la televisió se'ls anomena catalans. Precisament, al Telenotícies del dimecres han entrevistat un dels dissenyadors, José Castro, un gallec establert a Catalunya que ha parlat a les càmeres en castellà.
Ara mateix estic a la V Conferència Nacional del PSC on estem debatent entre tots els delegats i delgades el programa electoral del Partit dels Socialistes de Catalunya-Ciutadans pel Canvi.
El mercat energètic espanyol, i de retruc l'europeu, està sacsejat pels últims moviments en el món de les empreses elèctriques les OPAs de Gas Natural i E.On a Endesa, i la compra per part d'ACS, actualment accionista majoritari de Unión Fenosa, d'una part d'Iberdrola i la compra d'Acciona d'un paquet d'accions d'Endesa.
Aquests dies van sortint moltes enquestes en relació amb les eleccions al Parlament de Catalunya de l'1 de novembre. Prenent com a punt de partida que les enquestes mai indiquen el resultat de les eleccions, sí que sereixen per mirar tendències.
2ª RedNet 
Per acabar vull parlar de dos blogs amics que incorporo en els meus enllaços. Un és en Biel Isern, de Canet de Mar, que com diu ell és un japanòfil empedreït, i per això està vivint a Japó, concretament a Sapporo fent un estudi dels costums japonesos en relació amb els nostres, i explica una miqueta les seves
experiències per terres nipones.
Juan Carlos Rodríguez Ibarra no es presentarà com a cap de llista socialista a les pròximes eleccions autonòmiques a Extremadura. Aquesta és una gran notícia pel socialisme espanyol, continuació de la sortida de José Bono del govern.
Aquest dimarts ha començat un curs escolar molt especial. És l'anomenat curs de la sisena hora, fruit del Pacte Nacional per a l'Educació, signat amb el concens de tota la comunitat educativa. Axiò demostra la voluntat del caracter social del govern catalanista i de progrés. Molt ens acusen dels problemes interns que hi ha hagut entre les partits que formavem el govern, que només ens hem dedicat a barallar-nos entre nosaltres i que no s'ha fet res. Doncs crec que millorar considerablement la qualitat del nostre sistema educatiu és una acció de govern que ens hauria d'omplir de satisfacció. Però aquesta sisena hora no ve sola, ja que cal una forta injecció en els pressupostos de la Generalitat. Així, també s'ha aconseguit 104 nous centres escolars, 88 en construcció i 82 amb obres de millora. I la creació de 4.630 noves places de docents, ja que partint de la situació precaria que vivien el profesorat en època de CiU, si ampliem l'horari lectiu s'haurà d'incrementar, i molt, el nombre de docents per aonseguir els nivells de qualitat necessaris per tenir una educació del segle XXI.
la coalició nacionalista sempre es venta de ser precisament això, nacionalista. Ja haviem vist com tractaven la Diada Nacional de Catalunya, amb un absolut meyspreu, una simple ofrena floral al monument de Rafael de Casanova, i uns discursos per nfervorir els més radicals. Amb l'arribada de Pasqual Maragall al govern de la Generalitat, es va aconseguir dignificar aquesta festa, dotant-la d'un format d'acte oficial i institucional, amb una parada de Mossos d'Esquadra, una representació de la cultura del país i amb el presidents de la Generalitat i del Parlament. Al principi van correr rius de tinta, sobretot des dels sectors més nacionalistes i independentistes, criticant l'acte. Suposo que sencillament criticaven per criticar, que segur que els sociates "desnaturalitzariem" la Diada, com deia Pujol, que va deixar plantats els representants de la voluntat popular. Com si fent-se l'acte institucional es deixés de banda la ofrena floral a Rafael de Casanova. Però això era un acte petit, com correspon a un apís petit. Si volem una Catalunya gran, hem de fer actes de gran magnitut, com el del Parc de la Ciutadella. I tres anys després, tothom el·logia el format de l'acte, i CiU diu que si guanyen les eleccions (espero que no) conservaran l'acte tal i com està pensat avui en dia. Aquí es demostra la voluntat catalanista d'aquest govern i del seu màxim responsable. Sense complexos, sense resgar-nos les vestimentes, sense fer el ploramiques. Amb orgull i mirant al futur.
La Joventut Socialista de Catalunya (JSC) denuncia l’acte feixista i repressiu de l’alcalde de Madrid l’excel·lentissim Sr. Ruiz-Gallardón al censurar, al mes pur estil franquista, l’obra “Lorca eran todos” del director Pepe Rubianes. La JSC considera un atac intolerable a la llibertat d’expressió i exigeix una disculpa oficial per part del mateix alcalde i que es depurin responsabilitats dins de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament.
Foto: Marçal VaquerDedicat a la noia més maca del mónSopa de Cabra
GLORIÓS DESIG
Bé, tu em fas sentir tan bé
bé, tu em fas sentir tan bé
Quan vas pel carrer, em fas sentir tan bé
de dia i de nit, em fas sentir tan bé
Quan som junts al llit, em fas sentir tan bé
ben arran del teu pit, em fas sentir tan bé
Bé, tu em fas sentir tan bé
bé, tu em fas sentir tan bé
Els teus cabells vermells, m'esmicolen el seny
el teu delit és tot el meu desig
visc impacient, el cor sempre calent
tu em llepes lo meu i jo et llepo lo teu.
Bé, tu em fas sentir tan bé
bé, bé...
Net, dolç, calent, humit i molt tendre
és el vent que m'empenta
i em fa dir sí, vine amb mi.
Jo també vull perdre, jo també vull perdre
Jo també vull perdre, jo també vull perdre
i tastar l'infinit, i tocar-lo amb el dit
sí, sí, sí, amb el dit.
Bé, tu em fas sentir tan bé, bé, bé!
tu em fas sentir tan bé ... deixa'm fer
tu em fas sentir tan bé ... et mullaré
tu em fas sentir tan bé ... ahh... bé
Paulatinament anem tornant a la rutina quotidiana. Aquestes vacances ens han d'haver servit per carregar forces de cara a la pròxima tardor, una tardor, la d'aquest any 2006 que estic segur que la recordaré durant molts anys. Serà la tardor de la construcció social del nostre país. Després de trenta anys de construcció nacional, culminats amb el nou estatut, ara és el torn dels catalans i les catalanes per tal de poder desenvolupar les reformes socials que necessitem per a poder enfortir el noste Estat del Benestar. I qui farà possible aquestes reformes serà un socialista des de la presidència de la Generalitat, serà José Montilla.
Avui ha mort l'austraià Steve Irwin, més conegut com el Caçador de cocodrils, o aquell penjat que acariciava els cocodrils i les serps verenoses i deia "mireu que macos, quina pell més fina que tenen".
A mi des de sempre em van agradar els discos que posava el meu pare dels The Beatles, però sempre de la època més carrinclona, els principis. Després va ser quan vaig descobrir la segona època dels The Beatles, la època hippie, amb els discos Seargent Pepper's Lonely Hearts Club Band i Abbey Road entre d'altres, i temes com Come Together.
Llavors va ser quan vaig descobrir la música de finals dels 60 i els 70. Una gran explosió de sensacions. Va ser quan vaig descobrir Led Zepelin, el meu grup preferit. Cançons com Stairway to Heaven, Whole Lotta Love o Immigrant Song. Va ser una revelació per mi, una explosió d'emocions, sons mai escoltats abans, una música que em feia volar, em feia sentir en un altre món, la puresa del rock'n'roll, la força de les guitarres, els ritmes de les bateries, i les veus trencant-se a la gola per aconseguir arribar fins al cel. I a partir d'aquí van anar venint els altres grups d'aquella època: The Who, amb temes com Pinball Wizard i My Generation; 
el geni de la guitarra Jimi Hendrix i el seu Fire i Hey Joe; el rock simfònic i conceptual de Pink Floyd, psicodelia pura, Money i Another Brick in the Wall; The Doors, amb la lírica de Jim Morrison i èxits com Light My Fire, Breack on Through i L.A. Woman; The Eagles i l'Hotel California; el rei del reggae, Bob Marley, i tot el seu missatge rasrafari en cançons com No Woman No Cry, Redemption Song o War; el rock dur dels autralians AC/DC i temes com Highway to Hell, Back in Black o Hell's Bells.
i èxits com Roxanne, i els Dire Straits, amb el superèxit Sultants of Swing i Money for Nothing. I als 80 hi ha els irlandesos U2, un grup ben eclèctic, amb un munt d'èxits durant més de 20 anys, que s'ha sabut anar renovant continuament, i amb uns temes que no paren de sentir-se com Where the Streets Have No Name o Sunday Bloody Sunday, parlant del conflicte armat d'Irlanda del Nord. Però els vuitanta no acaben aquí, falta el trash-metal de Metallica, un rock dur i contundent per impactar i balades amb sentiment, amb cançons com One, Nothing Else Matters i From Whom the Bells Toll.
Nirvana, el grunge de Seattle, i els seus Lithium i Come As You Are. Un altre canvi de paradigma en la meva vida. A més em va coincidir amb l'adolescència, i juntament amb Offspring i el What Happened to You i Self Esteem. També va ser llavors quan vaig coneixer els Red Hot Chilli Peppers amb la cançó Give It Away i després albums com el Californication. I també va ser quan es van fer coneguts el R.E.M. amb una de les meves cançons preferides, Losing My Religion, i altres temes com Man on the Moon.
que a Espanya també es feia bona música, on el principal grup per mi era Extremoduro i el seu temazo Jesucristo García i So Payaso. I acompanyant-los tenim Reindidentes amb Vicio i Jartos d'Aguantar.
musical, quan vaig descobrir que hi havia grups que cantaven en català com els Sopa de Cabra, Sangtraït (d'aquests dos grups no hi ha videos al YouTube.com), Els Pets amb els seu Tarragona m'esborrona, i els Lax'nBusto amb la que és per mi la millor cançó del rock en català: Tinc fam de tu
