Carlos Sastre ha guanyat el Tour 2008. Aquesta és una gran notícia pel ciclisme, ja que ha guanyat algú per mèrits pròpis i sense cap sombra sobre ell. Els últims dos anys, amb les victòries de Pereiro i Contador per la desqualificació per dopatge dels líders de la cursa, no hi havia massa motius per celebrar-ho. Aquest any, amb la desqualificació d'algú tant destacat com Ricardo Ricco, tornava a plan ejar el fantasma del doping per sobre el Tour i el ciclisme en general. Per això dic que és bop que hagi guanyat un corredor com Carlos Sastre, algú amb molta humilitat i que ha treballat sempre dins els seus equips i que ha aconseguit la recompensa a tota una gran trajectòria.
Ara el que cal definitivament al ciclisme és que s'acabi amb la disputa que hi ha entre ASO, la societat que gestiona el Tour i que ara ha comprat els drets de la Vuelta, i la Unió Ciclista Internacional. Quan aquests dos organismes deixin estar les seves picabaralles i es posin a treballar pel bé del ciclisme, serà quan s'aconseguirà tornar a dignificar el ciclisme, les tres grans voltes Tour, Vuelta i Giro, i poder tornar a disfrutar d'aquestes tardes d'estiu davant la televisió veient una gent esforçant-se al màxim
Aquest és el meu racó personal, on vull expressar i compartir les meves idees i sentiments, tant polítiques com musicals, literàries, esportives... "que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d'algú". Salut i República
dilluns, de juliol 28, 2008
diumenge, de juliol 20, 2008
Visca, visca, visca, Catalunya socialista!!
Aquest cap de setmana el PSC hem celebrat el nostrs 11è Congrés a Barcelona. Ha estat un congrés tranquil, sobretot comparant-lo amb la resta de congressos polítics que hem tingut darrerament. En el nostre congrés hem parlat de política socialista, de com aplicar el nostre ideal a les necessitats canviants de la societat. Mentre els altres partits s'han dedicat a parlar de noms, d'estructuració interna, i de veure qui era més sobiranista o independentista, els socialistes catalans hem hem dedicat a analitzar la societat catalana, mirar quins són els problemes que tenim i buscar les solucions des d'un punt de vista catalanista i d'esquerres.
En un partit on governen pràcticament tot arreu, els ajuntaments de les principals ciutats i d'altres pobles petits repertits per la geografia catalana, tres de les quatre diputacions, moltíssims consells comarcals, la Generalitat, i fem una aportació importantíssima al govern de l'Estat, que hem experimentat un fort increment tant de militància, com d'implantació territorial, com de suport electoral és difícil qüestionar la direcció. Per això l'informe de gestió es va aprovar per unanimitat. Podría semblar exagerat, potser a l'estil de partits comunistes totalitaristes de l'est d'Europa en l'època del mur de Berlin o de la Xina (generalment ho anomenem "a la bulgara"), però crec que era el sentiment de tots els i les delegades que estavem allà fer una demostració de força interna i d'autoestima, sobretot per no voler repetir les imatges vistes als congressos dels altes partits. Una voluntat d'expressar unitat, i que els diversos corrents que hi ha dins la família socialista arreglem les nostres diferències amb el debat serè i pausat d'un congrés, i que dins l'executiva podem integrar sense cap problema qualsevol de les sensibilitats del partit.
D'aquest congrés surt un PSC renovat amb el catalanisme progressista i federalista, amb voluntat de continuar treballant per la millora de l'autogovern de Catalunya i una implicació en la modernització d'Espanya i d'Europa en una relació federal i fraternal. Una aposta per la cohesió territorial a Catalunya, per la necessitat d'ajudar-nos entre territoris, per la implantació d'infraestructures que ho facin possible, com els temes de l'aigua i l'energia, contraposant el "aquí no", que també utilitzen partits de govern, amb un "així sí" que ens integri a tots i ens faci copartíceps de les decisions. I donar un nou impuls al PSC aportant gent nova, més joves (conjuntament amb el conveni firmat amb la JSC), més gent gran activa, més immigrants, altres sectors de la població i amb noves formes de comunicació i participació. I sobretot uns principis renovats per saber perfectament qui som i què volem.
Ha estat un congrés una mica extrany, on el divendres al matí van intervenir Joan Rossell, Joan Caball, Josep Mª Álvarez, Joan Coscubiela, Joan Ridao, Jordi Miralles i Jordi Guillot. A vegades em preguntava on estava, ja que no em coicidia amb un congrés del PSC. I el diumenge, quan em començat a cridar "Patxi Lehendakari"en suport del company secretari general del PSE Patxi López. Però sobretot que ha sobtat més han estat les activitats lúdiques montades al voltant del Palau de Congressos per dinamitzar els delegats i delegades. Bé, a servit sobretot per fer més vincles entre nosaltres, que a vegades tabé és bo coneixes altres companys i companyes d'arreu de Catalunya que compartin un mateix projecte.
Finalment m'agradaria destacar l'elecció d'Isidre Molas com a president del partit, un històric del socialisme català i un gran entès en la matèria, que ha escrit molts libres parlant-ne. El càrrec de presidnet és un càrrec honorífic, i que l'ocupi una persona com l'Isidre Molas és un reconeixement a tota una vida dedicada al socialisme.
També m'agradaria destacar la incorporació a l'executiva d'una dona jove, la Jordina Freixanet, la Primera Secretaria de la JSC de les Terres de LLeida. Estic segur que ho farà molt bé perquè tot i al seva joventut, és molt capaç. I és un plus de regeneració dins l'executiva nacional, l'alenada d'aire fresc que reclamavem.
En un partit on governen pràcticament tot arreu, els ajuntaments de les principals ciutats i d'altres pobles petits repertits per la geografia catalana, tres de les quatre diputacions, moltíssims consells comarcals, la Generalitat, i fem una aportació importantíssima al govern de l'Estat, que hem experimentat un fort increment tant de militància, com d'implantació territorial, com de suport electoral és difícil qüestionar la direcció. Per això l'informe de gestió es va aprovar per unanimitat. Podría semblar exagerat, potser a l'estil de partits comunistes totalitaristes de l'est d'Europa en l'època del mur de Berlin o de la Xina (generalment ho anomenem "a la bulgara"), però crec que era el sentiment de tots els i les delegades que estavem allà fer una demostració de força interna i d'autoestima, sobretot per no voler repetir les imatges vistes als congressos dels altes partits. Una voluntat d'expressar unitat, i que els diversos corrents que hi ha dins la família socialista arreglem les nostres diferències amb el debat serè i pausat d'un congrés, i que dins l'executiva podem integrar sense cap problema qualsevol de les sensibilitats del partit.
D'aquest congrés surt un PSC renovat amb el catalanisme progressista i federalista, amb voluntat de continuar treballant per la millora de l'autogovern de Catalunya i una implicació en la modernització d'Espanya i d'Europa en una relació federal i fraternal. Una aposta per la cohesió territorial a Catalunya, per la necessitat d'ajudar-nos entre territoris, per la implantació d'infraestructures que ho facin possible, com els temes de l'aigua i l'energia, contraposant el "aquí no", que també utilitzen partits de govern, amb un "així sí" que ens integri a tots i ens faci copartíceps de les decisions. I donar un nou impuls al PSC aportant gent nova, més joves (conjuntament amb el conveni firmat amb la JSC), més gent gran activa, més immigrants, altres sectors de la població i amb noves formes de comunicació i participació. I sobretot uns principis renovats per saber perfectament qui som i què volem.
Ha estat un congrés una mica extrany, on el divendres al matí van intervenir Joan Rossell, Joan Caball, Josep Mª Álvarez, Joan Coscubiela, Joan Ridao, Jordi Miralles i Jordi Guillot. A vegades em preguntava on estava, ja que no em coicidia amb un congrés del PSC. I el diumenge, quan em començat a cridar "Patxi Lehendakari"en suport del company secretari general del PSE Patxi López. Però sobretot que ha sobtat més han estat les activitats lúdiques montades al voltant del Palau de Congressos per dinamitzar els delegats i delegades. Bé, a servit sobretot per fer més vincles entre nosaltres, que a vegades tabé és bo coneixes altres companys i companyes d'arreu de Catalunya que compartin un mateix projecte.
Finalment m'agradaria destacar l'elecció d'Isidre Molas com a president del partit, un històric del socialisme català i un gran entès en la matèria, que ha escrit molts libres parlant-ne. El càrrec de presidnet és un càrrec honorífic, i que l'ocupi una persona com l'Isidre Molas és un reconeixement a tota una vida dedicada al socialisme.
També m'agradaria destacar la incorporació a l'executiva d'una dona jove, la Jordina Freixanet, la Primera Secretaria de la JSC de les Terres de LLeida. Estic segur que ho farà molt bé perquè tot i al seva joventut, és molt capaç. I és un plus de regeneració dins l'executiva nacional, l'alenada d'aire fresc que reclamavem.
dissabte, de juliol 19, 2008
Una alenada jove pel PSC
Avui la JSC ha firmat un conveni amb el PSC en el marc del XIè Congrés per permetre la doble militància entre les dues organitzacións. Això es traduïrà amb un increment de més de 200 militants joves nous al PSC, una alenada d'aire fresc en aquest congrés que vol el principal partit de Catalunya que sigui una renovació per permetre la obertura cap a nous segments de la població.
Amb més joves el PSC agafa la vitalitat i el sentit crític que aporta la joventut, a més d'incorporar els canvis que es produeixen constantment a la nostra societat. També és una bona oportunitat per a la JSC ja que les seves idees es posaran en pràctica dins el partit que domina la majoria dels ajuntaments de Catalunya, a més de la Generalitat i de tenir un pes específic en el govern de l'Estat. Les polítiques de joventut que hem estat debatent dins la JSC en els nostres congresos i conferències nacionals ara tenen un mitjà per poder arribar a realitzar-se i poder solucionar els problemes de la joventut, la seva emancipació i uqe puguin ser utils a la societat.
Amb més joves el PSC agafa la vitalitat i el sentit crític que aporta la joventut, a més d'incorporar els canvis que es produeixen constantment a la nostra societat. També és una bona oportunitat per a la JSC ja que les seves idees es posaran en pràctica dins el partit que domina la majoria dels ajuntaments de Catalunya, a més de la Generalitat i de tenir un pes específic en el govern de l'Estat. Les polítiques de joventut que hem estat debatent dins la JSC en els nostres congresos i conferències nacionals ara tenen un mitjà per poder arribar a realitzar-se i poder solucionar els problemes de la joventut, la seva emancipació i uqe puguin ser utils a la societat.
diumenge, de juliol 13, 2008
Rendit a la pèrfida Telefonica
Des d'aquesta setmana ja disposo d'internet a casa meva. Aquest és un dels motius pels quals he tingut una activitat tant baixa des de decembre, quan en vaig emancipar. Fins ara havia estat anat a casa els meus pares a utilitzar internet, i feia que no dispongues de temps efectiu per dedicar-me al blog. Espero que a partir d'ara això canvii.
El que em sap més greu és que la conexió que he hagut d'agafar ha estat la de Telefonica, ja que les altres companyies no em podien assegurar un bon funcionament, o si me l'oferien, igualment havia de pagar la quota de línia a Telefonica i a un preu molt més alt. Com que visc a un poble de 10.000 habitants, les companyies de telecomunicacions no veuen rendible desplagar les seves pròpies xarxes pel territori, i ja no parlem de cable de fibra òptica. I segurament encara he de donar gràcies de poder disposar d'ADSL de 3 Mb, ja que suposo que molts punts de la geografia catalana no disposen ni d'això.
I amb tot, jo em pregunto de que serveix tenir un mercat de les telecomunicacions "liberalitzat", si continuem tenin un monopoli de facto, ja que la propietat de les línies continuen essent de qui va ser en el seu dia el monopoli estatal.
El govern del PP va privatitzar una companyia estatal venent-la als seus amics (recordem al sr. Vilallonga, company de pupitre del sr. Aznar, ara més recentment el fitxatge del sr. Zaplana quan les coses anaven maldades en el partit) i van anunicar a bombo i plateret que això significava una gran avantatge pel condsumidor i una rebaixa dels preus gràcies a la competència. Avui veiem que tot allò només van ser paraules molt boniques però mancades d'efectivitat.
Els polítics liberals argumenten que la millor forma d'aconseguir creixement és donar llibertat d'elecció a les persones, i que per tant l'estat no ha d'intervenir en el mercat. Per això tiren endevant el que anomenen liberalitzacions de mercats, com el de les telecomunicacions o el de l'energia. Deixen en mans del mercat la política d'industrialització del país, on només imperen criteris economicistes, i en cap cas de justicia social ni redistribució de la riquesa. Així s'asseguren els polítics de dretes, amb la connivència dels poders econòmics, que les classes treballadores no disposin de l'accés a la tecnologia necessària per poder-se desenvolupar en la societat de la informació, degut al seu preu abussiu. I que a més provoquen una desestructuració territorial al fer que les zones menys densament poblades no disponin a vegades ni tant sols dels mínims necessaris.
Una política d'esquerres el que ha de fer és garantir que tothom tingui accés a la informació per evitar tenir analfabets tecnològics. A principi del segle XX les cases del poble es dedicaven a instruir els obrers alfabetitzant-los perque es poguessin defensar davant de la patronal. Ara al segle XXI el que cal és que no perdem al oportunitat que tenim de disposar de la informació per elaborar la nostra pròpia visió del món i saber en tot moment què es mou al nostre voltant. Si per llei no es pot obligar a les empreses a prestar aquest servei, el que han de fer les administracions és ser garants per a la ciutadania de la igualtat d'oportunitats. Només si les xarxes de telecomunicacions són públiques, l'accés a la informació estarà garantit per tothom. I alhora, les empreses que utilitzin aquestes xarxes estaran obligades a oferir un servei de qualitat als consumidors, sinó se li rescindeix el contracte i entra una nova empresa.
És així com considero que acabariem amb la llarga llista de denúncies que acumula el sector de les telecomunicacions i garantir alhora l'accés per a tothom i la llibertat d'informació.
El que em sap més greu és que la conexió que he hagut d'agafar ha estat la de Telefonica, ja que les altres companyies no em podien assegurar un bon funcionament, o si me l'oferien, igualment havia de pagar la quota de línia a Telefonica i a un preu molt més alt. Com que visc a un poble de 10.000 habitants, les companyies de telecomunicacions no veuen rendible desplagar les seves pròpies xarxes pel territori, i ja no parlem de cable de fibra òptica. I segurament encara he de donar gràcies de poder disposar d'ADSL de 3 Mb, ja que suposo que molts punts de la geografia catalana no disposen ni d'això.
I amb tot, jo em pregunto de que serveix tenir un mercat de les telecomunicacions "liberalitzat", si continuem tenin un monopoli de facto, ja que la propietat de les línies continuen essent de qui va ser en el seu dia el monopoli estatal.
El govern del PP va privatitzar una companyia estatal venent-la als seus amics (recordem al sr. Vilallonga, company de pupitre del sr. Aznar, ara més recentment el fitxatge del sr. Zaplana quan les coses anaven maldades en el partit) i van anunicar a bombo i plateret que això significava una gran avantatge pel condsumidor i una rebaixa dels preus gràcies a la competència. Avui veiem que tot allò només van ser paraules molt boniques però mancades d'efectivitat.
Els polítics liberals argumenten que la millor forma d'aconseguir creixement és donar llibertat d'elecció a les persones, i que per tant l'estat no ha d'intervenir en el mercat. Per això tiren endevant el que anomenen liberalitzacions de mercats, com el de les telecomunicacions o el de l'energia. Deixen en mans del mercat la política d'industrialització del país, on només imperen criteris economicistes, i en cap cas de justicia social ni redistribució de la riquesa. Així s'asseguren els polítics de dretes, amb la connivència dels poders econòmics, que les classes treballadores no disposin de l'accés a la tecnologia necessària per poder-se desenvolupar en la societat de la informació, degut al seu preu abussiu. I que a més provoquen una desestructuració territorial al fer que les zones menys densament poblades no disponin a vegades ni tant sols dels mínims necessaris.
Una política d'esquerres el que ha de fer és garantir que tothom tingui accés a la informació per evitar tenir analfabets tecnològics. A principi del segle XX les cases del poble es dedicaven a instruir els obrers alfabetitzant-los perque es poguessin defensar davant de la patronal. Ara al segle XXI el que cal és que no perdem al oportunitat que tenim de disposar de la informació per elaborar la nostra pròpia visió del món i saber en tot moment què es mou al nostre voltant. Si per llei no es pot obligar a les empreses a prestar aquest servei, el que han de fer les administracions és ser garants per a la ciutadania de la igualtat d'oportunitats. Només si les xarxes de telecomunicacions són públiques, l'accés a la informació estarà garantit per tothom. I alhora, les empreses que utilitzin aquestes xarxes estaran obligades a oferir un servei de qualitat als consumidors, sinó se li rescindeix el contracte i entra una nova empresa.
És així com considero que acabariem amb la llarga llista de denúncies que acumula el sector de les telecomunicacions i garantir alhora l'accés per a tothom i la llibertat d'informació.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)