Aquest és el meu racó personal, on vull expressar i compartir les meves idees i sentiments, tant polítiques com musicals, literàries, esportives... "que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d'algú". Salut i República
dimecres, de maig 24, 2006
Deslocalització vs Competitivitat
El problema de les deslocalitzacions és relativament nou per a nosaltres, però per a altres països de l'Europa comunitària o els EE.UU. no és tant nou i ja fa temps que ho pateixen. Espanya va ser als anys 80 del segle XX un dels països on les multinacionals van localitzar les seves fàbriques, ja que llavors els sous eren molt més baixos que els dels nostres veïns europeus més industrialitzats, i sobretot per ser un país que gràcies a l'ingrés a la CEE i l'OTAN oferia garantia d'estabilitat i grans prespectives de creixement.. Ara el mateix l'estan jugant Hungria, Eslovàquia, Polònia...I d'aquí uns anys tornarem a començar, marxaran les empreses de tota Europa i aniran a l'Amèrica Llatina, el sudest asiàtic o el nord d'Àfrica.
Nosaltres no podem competir amb aquests països en mà d'obra barata. El nostre factor de competitivitat és la innovació tecnològica, tant en el producte com en el procés. Si l'únic que necessites és ensamblar les peces d'una planxa i cargolar un cargol, això es pot fer allà on els sous siguin més baixos.És aquí on intervé la R+D+i, Recerca+Desenvolupament+innovació. Per potenciar la R+D és impescindible una aposta decicida per part de l'administració pública, per tal destinar recursos tant al fet de subvencionar les empreses que fan recerca com al fet de muntar les infraestructures per tal que les empreses catalanes puguin desenvolupar aquesta recerca, tot això anant de la mà de les universitats, els centres del coneixement. I també poder disposar d'un planter d'innovació, llocs on s'aposti decididament per les persones emprenedores per tal que puguin portar a terme els seus projectes. Aquí no només és necessaria l'administració pública, sinó que el sector privat, i sobretot les entitas financeres haurien de fer un esforç per eliminar les barreres que hi ha actualment a l'hora de començar un projecte, com pot ser el factor econòmic. Creure veritablement amb la innovació.
En aquest sentit tenim l'exemple del Parc Tecnològic del Vallès, el Tecnocampus de Mataró o el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, recement estrenat, entre d'altres. Sectors com l'automoció, l'aeronàutica, la biotecnologia i biomedicina i l'agroalimentació són estratègics per tal de tenir una industria competitiva que ens permeti ser un dels motors de l'economia espanyola i europea, i no haver de dependre de tercers.
Des del govern de la Generalitat de Catalunya i el govern central s'ha fet molt bona feina per aconseguir això, tant per part del conseller Josep Mª Rañé com per part del ministre José Montilla. Però ens queda molts feina per fer, i és per això que crec que aquest crec que és un motiu de molt de pes per votar SÍ a l'Estatut, perquè dona més competències al Departament d'Industria i a la seva capacitat de gestionar quin model industrial volem, i en definitiva quina Catalunya volem pel futur.
diumenge, de maig 21, 2006
Javi Naya | Diables d'Argentona
El divendres passat, la JSC de Mataró va celebrar el seu IIon Congrés, on es despedia en Xesco de la primera línia política dins la JSC, ja que portava molt anys treballant pel bé de Mataró i pel bé de l'organització. Es podria dir que s'ha prejubilat, perquè encara li queden cinc anys de militància. I per substituir-lo, els i les militants de la capital del Maresme van elegir en Javi Naya com a Primer Secretari. En Javi és un gran amic, i una magnífica persona, que estic segur que ho farà molt i molt bé en la nova tasca que se li ha encomanat. Si voleu saber com va anar el congrés podeu mirar el blog del mateix Javi, el d'en Víctor, o els articles on-line d'en Ramon o l'Eulàlia (la tecnologia és fenomenal). També podeu veure al blog de l'Eulàlia la composició de la comissió executiva, on no hi ha paritat ja que hi ha dos homes i quatre dones. I per saber com va anar el post-congrés i curiositats d'en Javi Naya, hi ha l'article d'en Javier Rodríguez.
Diables d'Argentona
Aquesta tarda he anat a una assamblea dels Diables d'Argentona on l'actual junta ha comunicat que vol dimitir, i per tal que qui vulgui ser cap de colla comenci a pensar en comosar una nova colla. L'assamblea ha servit sobretot perquè tinguessim un debat entre tots i totes per mirar de reflexionar quina és la situació actual de la colla, on la gent s'ha anat fent gran, tenim altres responsabilitas (avui per exemple hi havia sis criatures per allà), i no tenim un relleu generacional important.
És una llàstima que ens haguem de trobar en una situació com aquesta, on no es troba gent jove que es vulgui implicar en la societat, en els moviemts associatius i les entitats culturals.
divendres, de maig 19, 2006
Més morro que esquena!
Per si voleu veure la quantitat de barbaritats que han dit aquesta getn últimament, aquí hi ha una llista amb 40 d'aquestes barbaritats, gentilesa d'en Miquel Iceta.
dijous, de maig 18, 2006
Que n'aprenguin Team
Aquest any, sí. SOM CAMPIONS D'EUROPA. Tenim un equip que fa por, el Que n'aprenguin Team, i que sembla que en continuarà fent durant molts anys, i més si acabem fitxant Henry. Pot ser la bogeria.
diumenge, de maig 14, 2006
Estatut cubista
Jo ja he fet algun comentari, no obstant ara vull donar un punt de vista més artístic a tota la polèmica que ens acompanya. Jo sóc enginyer industrial, i molts cops miro les coses des d'una visió molt estructurada i amb una anàlisi molt pragmàtic. El meu germà ha estudiat Belles Arts, amb un concepte molt més imaginatiu i abstracte de la realitat, i sempre tenim disertacions molt interessants sobre què és l'art i les aplicacions a l'art a la vida normal del dia a dia. Doncs jo avui vull estudiar la política a través dels diversos corrents artístics.
Un dels meus artístes preferits és Picasso. I ja deveu saber molts que va ser una gran innovador i un dels creadors del cubisme. El cubisme era un estil que intentava reproduir l'estructura bàsica de la realitat, des de tots els punts de vista, des de tots els plans de l'espai. Això és el que crec que ha volgut representar el nou Estatut, representar la realitat de la societat catalana, una realitat diversa, complexa, heterogènia i amb grans necessitat de polítiques socials. No volem un Estatut ni surrealista, ni expressionista, ni barroc, ni psicodèlic. No volem ni somnis onanístics, ni exageracions de les formes per intentar parlar dels temes, ni dramatisme i clarsobcurs, blanc o negre, ni per descomptat paranoies psicotròpiques. El que necessitem és un Estatut que sigui el més simple possible, però que ens pugui representar a tots i a totes, que ens dongui les eines per desenvolupar la nostra vida diària i no intenti desviar-nos l'atenció cap a altres visions que, tot i que puguin ser molt boniques, ens aporten molt poc en l'anàlisi de la realitat.
Parlant del cubisme i Picasso, un dels quadres que més m'agrada és l'anomenat "Els tres músics". En aquest quadre es veuen tres músics -com molt bé indica el seu nom :P - que es podrien assimilar al govern tripartit. Tres músics que es dedicaven a tocar una cançó. Un dels músics va insistir molt en tocar una sardana, encara que personalment preferiria una rumba catalana, que s'addiu més a la realitat pluricultural de la Catalunya d'avui en dia, del mestizatge, de la terra d'acollida de la qual sempre hem estat orgullosos els catalans. Però últimament aquest músic desafinava moltíssim, sobretot perquè s'havia obsessionat en una fuga, tant pel fet de ser monotemàtic, repetitiu i contrapuntístic, o sigui que ho cantaven diverses veus amb diverses tonalitats, però sempre el mateix tema, com pel valor de fugida endavant, sense arribar a solucionar mai el problema. I clar, quan en un conjunt musical un comença a desfinar, o torna a la tonalitat de la cançó o para de tocar. Alguns grups poden deixar de tocar quan es queda sense un dels seus membres. Això els va passar a Led Zeppelin. També poden continuar tocant, sense massa èxits, com Pink Floyd. O continuar tocant, peti qui peti i ser un dels grans, com els Rolling Stones. Ja veurem com acabarà, però el que està clar és que no afinaven.
Vet-ho aquí com l'art, la pintura i la música, poden explicar millor que ningú la situació política que vivim.
dijous, de maig 11, 2006
Ara, SÍ!!
I cal votar SÍ per tal de demostrar que Catalunya vol progressar, que Catalunya vol tenir més reconeixement nacional, més finançament, però que no es deixa inflar el cap amb eslògans viscerals i sense reflexió. El fet que el bloc del NO tingui arguments completament oposats, i que són discursos radicals, em fa veure que l'Estatut és un molt bon Estatut. Quan els extrems es troben, el terme mig és el més lògic.
dimecres, de maig 10, 2006
Grana y oro
Com es pot consentir que en ple segle XXI es permetin actes cruels com aquests. Que és tradició? També era tradició en la nostra societat maltractar a les dones i cremar la gent a les fogueres.
Però per il·lustrar aquest article, he decidit posar una cançó del grup andalus Reincidentes, que crec que reflecteixen molt bé el meu sentiment.
Grana y oro
Rojo, sangre
un color muy nacional
morbo, suerte
sol y arena, ¡vive dios!
arte, muerte
sirve de alimento
pase, valiente
y vuelta al ruedo.
Cuando el acero me traspasa el corazón
y se le llama fiesta; y otra vuelta de tuerca
cuando el sadismo se convierte en tradición
y la faena en gesta, y nadie se molesta.
Pinchos, siente
recital multicolor
pasodoble, ambiente
de nobleza y de pasión
¡la oreja presidente!
los pañuelos al viento
alza la frente
y mira al cielo.
Reincidentes
diumenge, de maig 07, 2006
Una notícia trista pel catalanisme polític
Crec que és un dia trist pel catalanisme polític perquè un partit català i d'esquerres nega el progrés per Catalunya, més competències, millor finançament i un reconeixement de la realitat nacional catalana. Ells diuen que tot això és massa poc. Doncs la meva pregunta és: què es pesaven que podiem aconseguir, amb una Constitució com l'actual, que pot tenir moltes lectures però un límit, i una oposició tant forta d'una part de la societat española capitanejada pel PP? Sí la resposta és que el problema és el marc constitucional i que és això el que cal canviar, estarem d'acord, però llavors no haguessim anat a unes eleccions dient que el que fariem sera un nou Estatut, com deiem els partits que van acabar representatn un 90% del Parlament. La campanya s'hauria d'haver centrat en un canvi constitucional i no només de l'Estatut. Que el problema és Espanya, doncs que lluitin directament per la independència, i no participin per res en una autonomia política "que no permet creixer com a nació" tal com diuen.
Amb aquesta actitud ERC ha demostrat que continua sent un partit petit, un partit que no té capacitat de govern, que no sap ser consecuent amb el fet d'estar governant i la responsabilitat que això comporta. Encara actua com si estés permanenment a l'oposició, on no cal ser responsable. El primer problema d'Esquerra és el seu caracter assambleari, un fet que l'actual direcció ja va voler canviar en el seu últim congrés, i que la militància va frustar. I ara la direcció recull els fruits de la seva política de radicalitzar les bases just després del pacte Mas-Zapatero. Van anar atiant el foc i ara no poden donar marxa enrera. Com els hi expliquen a les bases que allò que semblava un pacte amb el diable ara no és tant dolent?
ERC hauria d'avandonar el govern per coherència política, per estar participant d'una cosa que ells consideren que és de segona categoría. I també s'hauria de plantejar canviar la seva executiva, ja que la militància no ha seguit les seves recomenacions, i per tant l'ha desacreditat totalment. I el més trist és que tot això respon a estratègies internes entre els seguidors de Carod-Rovira i els de Puigcercós. Quan un estava a favor de l'Estatut no ho estava l'altre, i després a l'inrevés.
I ara què? Això és dificil de dir, segurament dependrà molt del resultat del referèndum, però el que està clar és que he perdut la confiança amb ERC, ja que no puc confiar amb algú que no sap estar al seu lloc en els moments importants.
dijous, de maig 04, 2006
dimecres, de maig 03, 2006
Qüestió de números
No sé si heu vist aquesta notícia en aquest insigne diari digital.
Afirmen que el PP va portar les famoses 4.000.000 de signatures en contra de l'Estatut en 10 furgonetes cap el Congrés dels Diputats. Com que m'avorria he agafat aquesta xifra i he fet quatre números...
En una fulla de recollida de signatures hi ha, com a mínim, 10 signatures per fulla (siguem generosos i suposem que NOMÉS hi ha 10 per fulla i que les fulles NO SÓN a doble cara). Per tant:
4.000.000 signatures / 10 signatures = 400.000 fulles
Quants paquets de 500 fulles suposa això? Doncs: 400.000 fulles / 500 fulles = 800 paquets de 500 fulles
Quant ocupa un paquet de 500 fulles de DIN-A4? Doncs: 297 x 210 x 55 mm = 0,0034 m3
Per tant, quant ocupen 800 paquets de 500 fulles cadascun d'ells?
0,0034 m3 * 800 paquets = 2.74 m3
I ara les preguntes són:
PER TRANSPORTAR 2.74 METRES CÚBICS DE SIGNATURES VAN NECESSITAR 10 FURGONETES?
i QUANTS PAQUETS DELS PALES D'AQUESTA FOTO
ESTAVEN PLENS DE PAPEROTS FALSOS SENSE SIGNATURES??????
Aquesta gent no optimitza gaire bé els recursos... Serà millor no votar-los a les properes eleccions...