Escoltant avui les noticies hom podria pensar que ens estem tornant cada cop més bojos. Actualment la política espanyola s'està convertint en un joc de despropòsits. A veure qui la diu més grossa, a veure qui provoca més a l'adversari. Aquest cap de setmana n'hem tingut dos exemples molt clars. Per una part el rampell totalitarista del PP boicotejant PRISA només pel fet que són contraris als seus interesos. Què hauria de fer tota la resta de grups polítics respcte El Mundo, la COPE o Libertad Digital, que es dediquen a insultar, directament, tothom que no pensi com ells? Per sort ja surten moltes veus dins el PP criticant aqesta mesura pròpia de règim dictatorials. Però això no és nou dins la dreta espanyola, perquè recordem que en 8 anys de govern l'Aznar no va coincidir ni una sola entrevista a la SER.
I per una altra part, tenim els dirigents d'ERC regalant el govern de la Generalitat pel simple fet de comprometre's a fer un referèndum, com si això fos garantia d'èxit. I aquí no passa res, parlen de trencar el govern però continuen tal com estan amb les mateixes condicions. Bé, ja era extrany que amb 100 dies de govern no sentisim cap estirabot dels socis republicans. Per sort, aquí tothom a passat de tot.
Però això el que fa és afegir més llenya al foc. Ja ha sortit l'Acebes carregant contra el PSOE pel queè ha dit ERC. A més de la crítica contra la política antiterrorista, hi ha afegit la "desmembración de España". I per això la crispació arriba als extrems d'agressions personals, com avui a la compareixença del lehendakari davant dels jutges.
Davant aquestes actituts, Ibarretxe ha destacat, com sempre fa, una aposta pel diàleg constant per tal d'arribar a acords, o com a mínim saber de primera mà què pensa l'altre i poder-li dir en què hi estàs a favor i en què en contra.
Tot això ha passat en una jornada històrica, amb l'anunci d'un govern d'unitat a Irlanda del Nord, una cosa que semblava impoossible fa 10 anys quan va començar tot el procés de pau. Amb el procés nordirlandès s'ha demostrat l'error que fa el PP, ja que l'única forma de progressar i avançar junts són les desicions polítiques, i posar per davant de tot el perdó i la comprensió que l'odi i el recel.
El que necessitem és sentit comú, generlament el menys comú dels sentits, evitar dogmes, i sobretot pensar amb el cap fred i no amb l'estomac, que és al que s'apel·la massa sovint amb tots aquest discursos nacionalistes, tant d'un costat com de l'altre.
Aquest és el meu racó personal, on vull expressar i compartir les meves idees i sentiments, tant polítiques com musicals, literàries, esportives... "que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d'algú". Salut i República
dilluns, de març 26, 2007
dimecres, de març 07, 2007
Paritat real dins la societat, no de cara a la galeria
El PSC és un dels partits que està fent més bandera de la paritat. Per això ens ha instat a fer una llista paritaria de cara a les eleccions municipals. Però des del PSC Argentona ens trobem en unproblema greu quan afrontem aquest problema, i és la falta de dones disposades a implicar-se en política. I aquest no és un problema exclusiu nostre, ja que de les set candidatures que segurament es presentaran a les properes eleccions del 27 de maig, només una va encapçalada per una dona (cal veure què farà el PP). Els socialistes ens hem presentat a les dues últimes compteses electorals amb una dona al capdavant, la que també era la nostra primera secretària. Però ara que ja s'ha jubilat políticament, ens trobem que no podem omplir aquest buit de representació femenina. Amb una militancia de 3 a 1 a favor dels homes és molt difícil, ni tant sols, fer una llista paritaria. Podriem posar dones als primers llocs de la llista, això sí, però la resta continuarien essent homes, per tant continuariem sense la volguda paritat.
La Llei de la paritat és una eina imprescindible per aconseguir la igualtat dins la societat, però no es poden forçar situacions que són inforçables. L'accés de la dona a la responsabilitat pública ha de començar per dalt. Ja tenim un govern de l'estat paritari. Però en canvi el govern de la Generalitat és descaradament masculí (11 a 4). Fins i tot el PSC, el partit amb més representacio de dones s'allunya de la paritat si comptem amb el President (un 38% femení). I si mirem secretaries de govern, trobem la prescència de les dones en només 11 de 43.
Tot això comporta que les dones del nostre país no se sentin representades per la política. A més, l'actual estructuració de la societat no ajuda. Ens hem queixat molt d'un anunci artístic de Dolce&Gabbana per simple moralisme, i en canvi continuem veient anuncis de detergents insultants per la condició femenina. Mentre s'anunciï (amb minses excepcions) que és la dona qui neteja, no farem res. Aquí és on s'ha d'actuar, en l'educació, en superar els estereotips de la societat, uns estereotips que afecten fins i tot a les dones. Portem més d'un segle de lluita feminista, i encara continuem veient dones masclistes. Necessitem que les dones siguin les primeres que es creguin que elles també ho poden fer tant bé (o malament, tot són percepcions) com ho fem els homes.
La solució no serà si una agrupació petita com Argentona tenim o no una llista paritaria, la solució serà demostrar a les dones que elles són tant vàlides com els homes per estar en una llista electoral, o un consell d'administració, o ser la cap de la policia local d'un poble, i que s'ho creguin.
Jo no vull parlar d'homes i dones, jo vull parlar només de persones. I seré feliç quan no s'hagi de celebrar cap més Dia Internacional de la Dona, perquè voldrà dir que homes i dones serem iguals en dret, en oportunitats i sobretot, serem iguals dins la societat.
La Llei de la paritat és una eina imprescindible per aconseguir la igualtat dins la societat, però no es poden forçar situacions que són inforçables. L'accés de la dona a la responsabilitat pública ha de començar per dalt. Ja tenim un govern de l'estat paritari. Però en canvi el govern de la Generalitat és descaradament masculí (11 a 4). Fins i tot el PSC, el partit amb més representacio de dones s'allunya de la paritat si comptem amb el President (un 38% femení). I si mirem secretaries de govern, trobem la prescència de les dones en només 11 de 43.
Tot això comporta que les dones del nostre país no se sentin representades per la política. A més, l'actual estructuració de la societat no ajuda. Ens hem queixat molt d'un anunci artístic de Dolce&Gabbana per simple moralisme, i en canvi continuem veient anuncis de detergents insultants per la condició femenina. Mentre s'anunciï (amb minses excepcions) que és la dona qui neteja, no farem res. Aquí és on s'ha d'actuar, en l'educació, en superar els estereotips de la societat, uns estereotips que afecten fins i tot a les dones. Portem més d'un segle de lluita feminista, i encara continuem veient dones masclistes. Necessitem que les dones siguin les primeres que es creguin que elles també ho poden fer tant bé (o malament, tot són percepcions) com ho fem els homes.
La solució no serà si una agrupació petita com Argentona tenim o no una llista paritaria, la solució serà demostrar a les dones que elles són tant vàlides com els homes per estar en una llista electoral, o un consell d'administració, o ser la cap de la policia local d'un poble, i que s'ho creguin.
Jo no vull parlar d'homes i dones, jo vull parlar només de persones. I seré feliç quan no s'hagi de celebrar cap més Dia Internacional de la Dona, perquè voldrà dir que homes i dones serem iguals en dret, en oportunitats i sobretot, serem iguals dins la societat.
SOM DIFERENTS, PER AIXÒ SOM IGUALS
diumenge, de març 04, 2007
Una societat amb deures, una societat sense drets?
Aquest cap de setmana he estat a l'escola de formació de la JSC del Vallès Occidental, una escola dirigida especialment a preparar les pròximes eleccions municipals del 27 de maig.
Però la xerrada que he trobat més interessant ha estat la del diumenge al matí, amb el títol Una societat amb deures, una societat sense drets?, on hem parlat amb representants de diverses entitats que treballen al voltant de la immigració i els joves com són SOS Racisme, Creu Roja Joventut, Associació cultural Nous Temps i l'Associació sociocultural Ibn Batuta.
Una de les conclusions que hem tret de la xerrada és el fet del reconeixement dels drets de la gent immigrada, començant pel dret al vot, ja que una bona forma d'integrar és donar els drets als de fora perquè puguin sentir-se com els d'aquí. Aquesta és una aposta molt complicada, ja que actualment només poden votar a les eleccions municipals qui té la ciutadania d'un país de la UE o aquells països amb convenis amb Espanya, tots països sudamericans. La solució és lligar ciutadania amb residència, ja que l'important no és tant d'on ets sinó d'on et sents i allà on desenvolupes la teva vida.
Si la població immigrada no té reconeguts aquests drets, també amb el reconeixement dels autòctons, és molt doifícil una integració plena. Parlant d'integració, també s'ha parlat dels diferents models que hi ha a europa, com el francès o el britànic, i la conclusió que hem tret és que el que cal és la interculturalitat, el mestisatge de les diverses cultures, que això és el que acaba enriquint a la societat i fa que tothom s'hi pugui sentir representat.
Per últim, demanavem a les entitas que ens diguessin què n'esperen dels partits polítics i les administracions públiques. La resposta ha estat molt unànime: que sàpiguen transmetre els valors del respecte als dretrs humans, de la diversitat, de la igualtat i la democràcia, no només entesa com a votaació en unes eleccions, sinó com a la participació en la vida pública amb plenes garanties de llibertat. I jo també hi inclouria un aspecte que no s'ha dit ecplicitament però sí implícitament: la justícia social.
Però la xerrada que he trobat més interessant ha estat la del diumenge al matí, amb el títol Una societat amb deures, una societat sense drets?, on hem parlat amb representants de diverses entitats que treballen al voltant de la immigració i els joves com són SOS Racisme, Creu Roja Joventut, Associació cultural Nous Temps i l'Associació sociocultural Ibn Batuta.
Una de les conclusions que hem tret de la xerrada és el fet del reconeixement dels drets de la gent immigrada, començant pel dret al vot, ja que una bona forma d'integrar és donar els drets als de fora perquè puguin sentir-se com els d'aquí. Aquesta és una aposta molt complicada, ja que actualment només poden votar a les eleccions municipals qui té la ciutadania d'un país de la UE o aquells països amb convenis amb Espanya, tots països sudamericans. La solució és lligar ciutadania amb residència, ja que l'important no és tant d'on ets sinó d'on et sents i allà on desenvolupes la teva vida.
Si la població immigrada no té reconeguts aquests drets, també amb el reconeixement dels autòctons, és molt doifícil una integració plena. Parlant d'integració, també s'ha parlat dels diferents models que hi ha a europa, com el francès o el britànic, i la conclusió que hem tret és que el que cal és la interculturalitat, el mestisatge de les diverses cultures, que això és el que acaba enriquint a la societat i fa que tothom s'hi pugui sentir representat.
Per últim, demanavem a les entitas que ens diguessin què n'esperen dels partits polítics i les administracions públiques. La resposta ha estat molt unànime: que sàpiguen transmetre els valors del respecte als dretrs humans, de la diversitat, de la igualtat i la democràcia, no només entesa com a votaació en unes eleccions, sinó com a la participació en la vida pública amb plenes garanties de llibertat. I jo també hi inclouria un aspecte que no s'ha dit ecplicitament però sí implícitament: la justícia social.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)