I ara què?

Després de l'èxit de la manifestació del 1-D, el que cal és reflexionar sobre quines conseqüències polítiques se'n deriven, i aquí tornem a barrejar coses com ja s'ha vist en la manifestació.
Segons el manifest de la organització, la Plataforma pel Dret a Decidir, aquesta manifestació reclamava el traspàs de Rodalies de Renfe a la Generalitat, cosa que es farà efectiva en aquest 2008. També reclamaven la publicació de les balances fiscals i un nou sistema de finançament, en el qual s'està treballant en el marc del nou Estatut. Les balances fiscals serveixen per definir aquest nou sistema de finançament, i ens hem de posar d'acord amb quin volem que sigui el model de calcular-se, ja que no és una ciència exacte i subjecte a interpretacions. I finalment reclamen la recaptació de tots el impostos que es paguen a Catalunya, i això ja no és un "nou sistema de finançament", això és el concert econòmic.
En principi, amb bona part de les reivindicacions, els socialistes ens podríem haver adherit a la manifestació, ja que s'acosta molt a l'ideari federalista que nosaltres defensem. El problema ve quan veus la manifestació plena de banderes estelades i constantment hi ha crits a favor de la independència de Catalunya. S'han barrejat massa les coses en aquesta manifestació per part de tots, ja que sense voler fer explícitament una manifestació independentista, es trien altres lemes ambigus que donen peu a múltiples interpretacions. I la politització que se n'ha fe l'ha acabat de desvirtuar del tot.
Segons CiU, és una demostració de la feblesa del govern català, i s'han de convocar eleccions anticipades. Fa gràcia pensar que ells van votar el nou Estatut amb el seu sistema de finançament, fa gràcia pensar en el pacte del Majestic, quan van pactar amb el PP i van permetre l'abandó de la xarxa ferroviària de Rodalies, fa gràcia pensar en els 23 anys de govern de Pujol i del "peix al cove", que ens ha portat a aquesta situació. Quanta hipocresia.
Segons ERC i les CUP, la solució és la independència. No s'adiu massa amb el reclamat a la capçalera de la manifestació i el seu manifest. Aquí van fer la seva pròpia manifestació aprofitant una altra manifestació, i a veure qui era més independentista que l'altre.
Segons IC-V-EUiA, s'ha de deixar d'invertir en l'AVE i invertir Rodalies i altres transports públics. Els únics que defensaven el lema de la manifestació.
Cadascú fa la seva lectura. Cadascú hi va anar per defensar els seus propis interessos, i tota la gent que hi va anar, per tots aquests diferents motius i altres, reclamaran una solució final diferent. El proper mes de març hi ha eleccions a les Corts Generals. Una bona oportunitat per la ciutadania de Catalunya per exercir el nostre dret a decidir. I segur que no es farà una candidatura unitària per defensar-nos i parlar amb un a sola veu per decidir tant les infraestructures com el model de país que volem. Tothom ja ha dissenyat la seva estratègia electoral, i la manifestació d'ahir n'és un capítol més.

Catalunya 2010: infraestructures, habitatge i convivència

El passat cap de setmana el PSC vam celebrar a Girona la nostra VI Conferència Nacional, amb el lema "Catalunya 2010: infraestructures, habitatge i convivència".
En aquesta conferència els i les socialistes catalans vam decidir quin volem que sigui el nostre model de país, articulant les nostres infraestructures, i com volem que visqui la gent, parlant d'habitatge i de la convivència en un món globalitzat amb gran barreja cultural i ètnica. Tot això es glossa una la resolució política aprovada per unanimitat que expressa el nostre sentiment i que diu cap on volem anar. Podeu veure la resolució política aquí.
L'èxit de la conferència rau en el fet del gran debat intern que hem tingut les agrupacions i les sectorials del partit, el gran treball d'elaboració de la ponència marc i la voluntat clara i decidida de totes les persones que conformen el PSC per tal d'analitzar la societat sense prejudicis ni radicalismes, pensant en tot moment quin era la solució més adient per servir a tota la ciutadania. No hi ha res més improductiu que errar en la diagnosi. No volem entrar en el carnaval permanent de conceptes en el que cauen els nostres rivals polítics, que ara defensen el contrari que van fer abans, o que no toquen de peus a terra i no paren de fer brindis al sol. Per davant del dret a decidir, nosaltres interposem el deure que tenim com a govern de Catalunya i de la majoria del ajuntaments a treballar pel país, a fer, a servir, a transformar la societat per aconseguir el que en defineix com a socialistes: la llibertat, la igualtat i la justícia social.

Artur Mas, o la vanitat feta home

El dimarts hi va haver la "tant esperada" conferència de refundació del catalanisme per part d'Artur Mas. No entraré a valorar el que va dir, no hi estic d'acord, no només perquè sigui d'un altre partit, sinó per concepció de com entenc la política i com es mou la societat.
El que sí que vull dir és que em sembla d'un grau de vanitat extrema, ratllant la megalomania, la pretensió d'un polític, sigui qui sigui, de voler "refundar" el catalanisme. La identitat d'un poble ni es refunda ni és patrimoni d'un partit, d'un corrent ideològic i menys d'una sola persona.
Els grans polítics, les grans personalitats, els referents, els líders no necessiten anar-ho dient, ni anar fent conferències explicant el seu ideari polític. Amb el dia a dia de les seves accions és quan la gent agafa com a referent una persona, i en fa del seu ideari un ideari propi. El carisma i el lideratge ni s'estudia nies pot practicar, és una cosa que te la donen els altres.
Ha de ser Artur Mas qui ens digui com hem de ser i pensar els catalans? Ni ell ni ningú, només faltaria. Entre tots i totes anirem fent aquest país, igual que tots els països es van fent pas a pas, lentament, amb les experiències personals de cadascú que juntes donen la seva personalitat.
Una etapa més en la seva estratègia dins el si de convergència, i intentant guanyar les eleccions del 2010, continnuant una campanya electoral que va començar el següent dia de les darreres eleccions catalanes. Això i res més que això ha estat aquesta conferència.

Vergonya del meu alcalde

El passat dissabte vam assistir a un dels episodis més tristos de la història recent d'Argentona. El ple de pressupostos va servir per reafirmar-nos en la idea que teníem de la ineptitud de l'actual equip de govern. Vaig se l'únic argentoní que va ser capaç d'estar-me tot el ple veient aquell munt de despropòsits, del primer a l'últim.
No entraré ara en la valoració política (increment desmesurat a urbanisme i baixada important en política social, sobretot joventut, benestar social i ensenyament). El que em sembla molt greu és que la qualitat tècnica d'aquest pressupost és pèssima. L'equip de govern no para de dir que ells no en sabien, que la dinàmica de l'administració pública és molt feixuga i que el llenguatge està massa burocratitzat. I doncs què es pensaven? Que això de governar era només fer discursos? Hi ha molts organismes supramunicipals que fan cursos de política municipal, que preparen els regidors i regidores novells per que puguin desenvolupar la seva tasca amb èxit. A més, en e,l govern hi ha un partit com CiU, que segur que ha de tenir molta informació interna de les administracions públiques. Per tant, no em serveix aquest discurs si no volen aprendre. Que el propi alcalde digui en un ple que firma moltes coses que no sap què són ni què signifiquen, i es quedi tant panxo, demostra un grau de negligència tant gran que fa que senti vergonya de tenir un alcalde i un equip de govern com aquest.
Un regidor d'hisenda que li diuen que la recaptació de la taxa de la brossa està inflada un 50% i diu: "ah, doncs sí, tenen raó, ens ho haurem de mirar això". Que no s'ho ha mirat abans? Es clar, com que diu que l'informe de la Interventora de l'ajuntament no en fan cas. Si diuen que no en saben, com és que obvien les recomanacions tècniques de la gent que sí en sap?
Fins ara no m'agradava l'equip de govern, eren rivals polítics que haviem fet una campanya electoral contraria uns dels altres. Era una consideració política. Com a demòcrata que sóc, tinc lleialtat institucional i per mi, encara que jo no els hagués votat i volgués uns altre alcalde, el sr. Masó és el meu alcalde. Però el que no em pensava és que pogués arribar a sentir la vergonya que vaig sentir en el darrer ple.
Pobra Argentona, esperem que hi hagi llum a la sortida del túnel.

Com construím les nostres infraestructures?

Ja fa temps que parlem d'infraestructures, i últimament encara més. Independentment del debat polític que gira entorn seu, el que m'ha preocupat molt és la qualitat de les grans obres públiques que es fan.
Com a enginyer, he estudiat el càlcul d'estructures, fonamentacions, instal·lacions, he tingut assignatures que m'han ensenyat a realitzar projectes constructius. Però això sempre és una teoria que s'ha de veure recolzada per un coneixement ampli de la realitat, un aprenentatge pràctic que permeti desenvolupar els projectes amb les màximes garanties possibles que és un bon projecte, amb solucions d'acord amb l'entorn on es desenvolupa, amb solucions factibles i de fàcil execució, o com a mínim realitzables, i que afectarà el menys possible les persones i activitats humanes del voltant.
He treballat durant un any i mig a l'aeroport de Girona en la direcció d'obra d'intervencions que es feien a l'aeroport per ampliar-lo. I he vist projectes i la forma com es porten a terme. Un dels principals problemes que veig en les obres de l'AVE al sud de Barcelona és que sembla que els enginyers que han dissenyat el projecte, o no hagin vist mai una obra, o hagin fet uns càlculs equivocats, o en els projectes primava més la part econòmica sense tenir en compte critèris tècnics. Sentia l'altre dia un representant del Col·legi de Geòlegs que deia que si es fessin uns estudis bons, un bon projecte i una execució de l'obra correcte, no hi hauria d'haver problemes. I ja veiem el que passa.
En aquest sentit, crec que els col·legis professionals, enginyers industrials, de camins, geòlegs, arquitectes,...haurien de vetllar pel bon desenvolupament de totes les seves feines, pressionant a l'administració pública i que exigeixi uns projectes pensats i amb sentit comú, que ja sabem que és el menys comú dels sentits.
És una feina que s'ha de fer des de molts fronts, públic, sector privat, però els col·legis professionals són els qui tenen més bon criteri alhora de demanar professionalitat en el redactat dels projectes d'infraestructures i una direcció facultativa en l'administració pública que permeti que els ciutadans i ciutadanes tinguem les infraestructures que ens mereixem.

3,5% de participació

Ja hem vist com ha anat la votació per triar la ubicació del nou CEIP: un 3,5% de participació. I encara sort que ho van allargar més de 25 minuts. El més sorprenent és que en Xavier Collet ho defineix com un èxit!! Realment penós. Ho han fet tant malament com han sabut. Em pensava que portant tants anys parlant de participació, no farien el ridícul d'aquesta manera.
Per cert, hi van haver molts paperetes, entre un 20 i un 25%, que votaven 4 punts al Turó de Sant Sebastià i res als altres. Clarament era una consigna d'algú que volia que sortís aquesta ubicació fos com fos. D'això, entre altres coses, ens queixàvem nosaltres.
I la última reflexió que faig és pensar què hagués passat si l'anterior equip de govern hagués plantejat destrossar un bosc con el de Sant Sebastià. Un exemple més d'hipocresia.

Democràcia?, participativa?

El pròxim dilluns es compleixen 100 dies de que Tots per Argentona va accedir al govern de l'ajuntament d'Argentona. Així doncs, ja podem treure les primeres conclusions del seu mandat.
La conclusió més clara és que en cap moment tenien un programa clar ni sabien què volien fer dins l'ajuntament, i que han estat incomplint les promeses que havien fet. Amb el discurs del diàleg i una altra forma de fer política, després de més de 6 anys d'oposició i de crear un pseudoclima de crispació, van aconseguir desgastar el govern progressista fins fer que la gent hi perdés tota la confiança i posant-hi en contra molta altra gent que fins llavors eren bastant neutral.
Ara hem vist que allò que deien que la política havia de ser més altruista només serveix per pujar-se el sou. Deien que no volien trinxar el territori, però suspenen el POUM perquè sí i després no actuen contundentment contra les il·legalitats urbanístiques. Deien que feien una aposta molt forta a favor del barri de Sant Miquel del Cros i no saben pràcticament ni que s'havia demanat la Llei de barris. Deien que volien Can Doro com espai públic, declaren la mina com a Bé Cultural d'Interès Local, però encara no saben què hi volen fer ni què hi podran fer, ja que l'afectació també és per l'equip de govern.
Però la gota que fa vesar el got és la concepció sui generis que tenen de la democràcia participativa que tant defensaven. Anuncien a bombo i plateret que els argentonins i argentonines podrem decidir amb una consulta popular on posar la nova escola. De moment ja portem tres reunions eternes del consell d'urbanisme, on cada cop bé menys gent, i pitjor, poquíssims pares i mares que ha de portar les criatures a l'escola. I d'aquí 15 dies farem una votació que ni ells sabien com fer-la, i que sort que estàvem per allà per defensar una miqueta la democràcia i unes regles del jocs ben definides. I per acabar-ho d'adobar, com a resposta a una pregunta del Grup Municipal Socialista a l'últim ple municipal, l'alcalde Pep Masó fa unes declaracions a Radio Argentona, el passat dijous, diu que només faran consultes populars quan el govern no tingui clar un tema, però que amb altres que ells tinguin una idea definida, el govern farà el que cregui convenient. Ves per on, el que va fer l'anterior equip de govern amb Can Doro i que TxA tant va criticar.
Crec que el nivell d'hipocresia i de cinisme és tal que espero que la gent se n'adoni ràpidament de a qui ha votat.

15 anys amb Diables

Exposició de Fotografies als aparadors de diferents comerços de la vila
"15 anys amb Diables"
Celebració del 15è aniversari de la colla de Diables d’Argentona

Comerços que exposen fotografies

· De més i de menys
· Coll Moda
· Agropecuaria Argentona
· Casa La Júlia
· Farmàcia Guillén
· Arenas Papereria
· Tal Cual
· Perfumeria Mercè
· La Sabateria
· Novetats Maria
· Forn de Pa César Díaz
· La paradeta de Maripopi
· Electrodomèstics Castany
· Instants Fotografia


Col·labora:

• Grup de Fotografia d'Argentona
• Unió de Botiguers d'Argentona
• Ajuntament d'Argentona

La SGJ continua amb el seu sectarisme

JOVENTUT SOCIALISTA DE CATALUNYA

3 DE SETEMBRE DE 2007

COMUNICAT DE PREMSA

LA SECRETARIA GENERAL DE JOVENTUT DESTINA NOMÉS 0,23€ A 185.000 JOVES DE MUNICIPIS PROPERS A BARCELONA.

Després de fer-se pública la resolució de concessions de projectes per a joves per als Ajuntaments, mancomunitats de municipis, consorcis d’ens locals i altres entitats municipals descentralitzades, la Joventut Socialista de Catalunya vol denunciar el maltractament per part de la Secretaria General de Joventut del Govern de Catalunya envers les subvencions atorgades a alguns ajuntaments de l’àrea metropolitana.

La Secretaria General de Joventut entén amb la seva resolució que els joves de l’Hospitalet del Llobregat, la segona ciutat de Catalunya, tenen bastant amb 13.100€ per a activitats, quantitat exactament igual a la que destina a la tercera ciutat de Catalunya, Badalona. O que els més de 35.000 joves de Santa Coloma de Gramenet tenen suficient amb 3.500€.

Des de la Joventut Socialista de Catalunya pensem que la Secretaria General no fa un repartiment equitatiu de les necessitats de la població, que obliga als Ajuntaments a fer esforços fiscals molt importants per tal de portar a terme les seves polítiques de joventut. Així, Badalona, Santa Coloma, L’Hospitalet, Sant Adrià, Montcada, reben un total d’uns 42.700€ per a activitats juvenils, una quantitat similar a la que reben els municipis de Roda de Ter i Palau Solità i Plegamans (41.450€), amb una població notablement inferior a la dels municipis metropolitans.

Les ciutats de Badalona, Santa Coloma, Hospitalet, Sant Adrià i Montcada apleguen prop de 185.000 joves. Amb les subvencions rebudes per part de la Secretaria, cada jove d’aquests poblacions rebria 0,23 cèntims d’euro per a polítiques juvenils, i de manera desigual, ja que depèn de la població on visquin.

La Joventut Socialista de Catalunya demana al govern que es cregui veritablement les polítiques de joventut, que destini recursos econòmics suficients als ajuntaments tenint en compte, entre d’altres conceptes, el número de joves que hi viuen en les ciutats. Demanem al Secretari General de Joventut, el senyor Eugeni Villalbí (ERC) que reflexioni sobre si aquesta és l’aposta que vol fer per millorar la qualitat de vida dels joves catalans. Des de la JSC tornem a demanar-li que signi el conveni que té sobre la taula per facilitar l’accés dels joves a l’habitatge de lloguer mitjançant les Borses Joves d’Habitatge, i que no signa per motius purament de partidisme polític.

Per acabar, la JSC demana que la Consellera d’Acció Social i Ciutadania, la senyora Carme Capdevila, en pregui en serio les polítiques juvenils a Catalunya, ja que encara no hem vist ni cap declaració ni cap proposta en aquest sentit.

Executiva Nacional
Raül Moreno,
Primer Secretari de la Joventut Socialista de Catalunya

Bon vent i barca nova (3a part)

I ja en van tres (1a part i 2a part). Si no estan a gust amb el partit i no l'aconsegueixen canviar, el millor que poden fer és marxar i deixar de tocar el bombo.
Amb la marxa de la Rosa Díez el socialisme basc reneix per tal de poder afrontar un dels períodes més importants de la seva existència. Sense soroll, sense tenir l'enemic a casa.
És paradoxal que qui més posa èmfasi a criticar el nacionalisme és qui té una posició nacionalista més bel·ligerant. No és nacionalisme català o basc, és nacionalisme espanyol. La Plataforma Pro, Basta Ya o Ciutadans no són res més que partits ultranacionalistes espanyols en la mateixa línia que el PP, però segons ells d'esquerres. Si et passes tot el dia parlant del model territorial d'Espanya i del terrorisme d'ETA, no tens temps de parlar de les polítiques socials que calen per arribar a la llibertat, la igualtat i la justícia social, que són els pilars bàsics del socialisme. Per tant, si tota aquesta gent no està a gust dins el PSOE per considerar que és massa "nacionalista" (els perifèrics, s'entén), o com jo en diria, senzillament federalista i responsable i coherent amb les realitats nacionals d'un estat com és Espanya, doncs aquesta gent millor que marxin i que facin els seus propis partits, a veure si així ens deixen tranquils una estoneta.

Lectures d'estiu II

LA VENJANÇA DE LA TERRA
PER QUE ES REVOLTA LA TERRA I COM ENCARA PODEM SALVAR LA HUMANITAT

James Lovelock

30 anys sense ell

Avui fa trenta anys que van trobar el cos sense vida d'Elvis Aaron Presley a la seva casa de Graceland. 30 anys després, encara viu al cor de tots nosaltres, i serà per sempre més el Rei del Rock'n'Roll.


Foto: Catifes de flors d'Argentona 2007, carrer de Sant Julià, el meu carrer, fet per mi, en Marçal, l'Uri i l'Eloi (3-6-07)

Lectures d'estiu I

EL AMOR EN LOS TIEMPOS DEL CÓLERA

Gabriel García Márquez

"Dios, Patria, Rey" mai més

La direcció federal del PSOE ha decidit no pactar amb NafarroaBai per aconseguir un canvi de govern a Navarra, i així poder treure del poder a UPN, la marca blanca del PP.
Considero que ha estat un gran error prendre aquesta decisió, només per pur electoralisme i per por a la campanya que en faria en contra la brunete mediàtica de Jiménez Losantos i Pedro J. Ramírez. No pot ser que sigui la oposició qui estigui marcant el debat polític espanyol, un debat que està centrat única i exclusivament amb el terrorisme i la territorialitat d'Espanya. Un discurs que només va a remoure les vísceres de la gent, apel·lant a sentiments irracionals de la gent.
Ja és prou difícil ser socialista a Navarra, sota el perill sempre de ser víctima del terrorisme d'ETA i el seu entorn, com que ara a sobre haguem d'escoltar que se'ns titlla de nacionalistes i connivència amb els terroristes. No pot ser. Navarra necessita un canvi de govern, necessita alliberar-se dels carlistes tradicionalistes defensors del "Dios, Patria, Rey", dels requetés que van anar voluntaris a l'exercit de Franco. I l gent de Navarra va votar per aquest canvi. Un canvi que considera que la fi de la violència ha de ser dialogat i consensuat, no imposat per la força policial i judicial. Ara per una decisió presa en un despatx de Madrid no es pot tirar a terra tot aquest esforç.
El PSOE ha de centrar el seu discurs en les polítiques socials. Ja es va veure en l'anterior Debat de l'Estat de la Nació que el discurs del PP és tant pobre que de seguida s'encalla i no té una resposta de la ciutadania. Hem de continuar per aquell camí, i no deixar-nos governar per la por d'una oposició que no pot marcar-nos el ritme de la vida.

Tots els espanyols som iguals?

Aquest cap de setmana he participat en l'Escola de formació, debat i reflexió Guillermo Vidaña de la Joventut Socialista de Catalunya. Estan allà me n'he assabentat del segrest de la portada de la revista El Jueves per "irreverències" a la Corona. Toni Albà diu, en el seu personatge del Rei, que : "la Corona es un objeto inanimado". Per tant no se li pot ser irreverent.


És vergonyós que en aquest país, encara avui, havent celebrat els 30 anys de les primeres eleccions, encara tinguem un estament com la monarquía que està per sobre de tot, per sobre del bé i del mal. Una monarquía imposada per la dictadura, condició sine qua non per fer el pas a la democràcia amb la, massa cops sobrevalorada, transició.
No pot ser que en ple segle XXI hi hagi una família que tingui més drets que cap de la resta dels espanyols i espanyoles. Permetent que els que som el poble, els que treballem cada dia, els que ens guanyem la vida a través de la suor de nostre front, els paguem els seus capritxos amb els nostres impostos, quan es podrien desrinar a intentar solventar moltes de les mancances que encara tenim en el nostre estat del benestar. I quan ells ho decideixen, permeten que entri una persona nova a la seva família, una persona del poble. Quan els interesa, només ells, i només els homes, tenen dret a optar a ser Cap d'Estat. Però quan els interesa, es casen amb gent del poble, i apliquen el seu dret a pernada, per acostar-se més a la gent normal. Doncs que treballin!!!!
No pot ser que no sapiguem ni que fan, ni a què es dediquen, ni com gasten els diners. I que a sobre, si se'n fa mofa, com se'n fa mofa de qualsevol persona pública, intervingui tota la maquinària de l'Estat per tapar-se les vergonyes. I el que és encara pitjor, és que aquest Estat estigui avui en dia dirigit per socialistes, els quals haurien de tenir els valors republicans com a capdavanters, la igualtat total entre persones, sigui qui sigui.
Se n'ha parlat molt del tema. Jo sencillament volia contribuir penjant la portada censurada per tal que tothom tingui el dret a riure's dels seus dirigents. Només faltaria.

Salut i República

Ara és l'hora del socialisme

Demà es constitueixen els ajuntaments a tota Espanya en el que serà la VIII legislatura municipal.
Un dels fenòmens més importants en aquestes eleccions ha estat per un cantó l'abstenció i per l'altre el creixement de candidatures independents. Aquests dos factors es poden lligar des del punt de vista d'un cansament de la política, un relaxament en l'acceptació d'un sistema democràtic que ens garanteix, més o menys, uns mímins encara que no exercim el nostre dret a votar o pensar que els "polítics" s'ho maneguen tot per fer els que volen.
Poso entre cometes el terme polítics pensant en aquella gent que parla dels polítics com si fos una feina més o una casta apart de la societat, i després es presenten a llistes electorals per fer precisament el mateix que fan els polítics, política. I això no és res més que enganyar la gent, encunciant molt bones intencions amb molt bones paraules i després actuant per interesos propis.
És veritat que els partits polítics hem generat un caldo de cultiu on és molt fàcil fer neixer aquests sentiments de simple partidisme electoral enlloc de procurar pel benestar de la població. Campanyes com les anteriors autonòmiques, on bàsicament es va parlar de quins serien els pactes post-electorals, i les darreres municipals, sobretot a nivell espanyol, amb la pugna PP-PSOE parlant única i exclusivament de De Juana Chaos, fan que la ciutadania se senti allunyada d'aquesta classe política, un dirigents que només s'acusen, es fan retrets i com nens petits diuen allò de"i tu més". I llavors és quan surten casos comm els de Plataforma per Catalunya, Ciutadans o moltes de les coalicions d'electors que s'han presentat pel nostre territori amb idees simples però buides de contingut, amb molta demagògia, amb deslegitimació fins i tot de les institucions. Gent que s'ha aprofitat de la desafecció de la gent envers la política.
Per això crec que el repte que tenim d'ara endevant és el de treballar per les persones, pel seu benestar, per millorar la seva qualitat de vida, per les persones amb dependència, per l'emancipació dels joves, per l'habitatge, l'educació i la sanitat públiques i de qualitat, per gestionar la immigració per evitar ghetos i conflictes identitaris o culturals, per evitar la precarietatt laboral. En definitiva, per recuperar les essències del socialisme. Un socialisme de les persones, un socialisme amb les persones.
Tant des dels diferents governs com de l'oposició hem de lluitar per solucionar els problemes de la gent, que vegin que la política serveix per millorar la seva vida. Només així aconseguirem tornar la il·lusió en la poolítica

Eleccions a Argentona 2007

Ja ha passat la campanya que m'ha fet estar tant de temps inactiu en aquest blog. Ara torno amb el meu anàlisi personal de les eleccions municipals a Argentona.
Hi ha hagut un clar vencedor, que ha estat Tots per Argentona. Els seus 6 regidors i el 30% de vots ho avalen. La llàstima és que part d'aquest vots s'hagin aconseguit amb males art i amb actes il·legals.
La resta de partits hem patit una forta davallada: CiU ha perdut 2 regidors, L'Entesa 3 regidors, un dels quals l'ha agafat ERC que es presentava en solitari, i nosaltres n'hem perdut 1. En Pep Masó, amb les seves arts d'encantador de serps ha sabut convencer. Què hi farem, diuen que cada poble té el govern que es mereix.
Em sap greu que després de la feina feta durant els últims 8 anys la gent hagi preferit la crispació i unes paraules plenes de retòrica que no deien res. Sí que ens hem equivocat en algunes coses, i que no hem sabut explicar-ne d'altres amb la claredat que es necessitava. Ho hem intentat duran la campanya, de la qual n'estem orgullosos, i també estem orgullosos del nostre candidat. Però el soroll que s'ha fet des de l'oposició, tant al Saló de Plens com des de pseudoplataformes veïnals ha estat tant gran que ens ha ofegat.
Ara ja tenen el que volien, ara ja estan a l'ajuntament i amb força. Ara serà l'hora que hauran de posar en pràctica tot el que han estat dient darrerament. Tenen molts reptes per endevant, començant per un POUM que van obligar a tirar enrera i que ara l'han d'aprovar. A veure com se'n surten i com ho lliguen amb el seu programa. Des de fora és molt fàcil parlar i dir que els altres ho fan malament. Ara s'hauran de mullar i deixar de vendre fum.
Una altre opció de govern és agrupar-nos els altres partits (CiU+Entesa+PSC+ERC) i fer un front comú contra Tots per Argentona. Personalment no ho comparteixo. Em fa molta por que aquesta gent que només s'han unit per entrar al'ajuntament i poder fer realitat els somnis personals de cada un d'ells governi els poble fent i desfent com els plagui, cada persona mirant pels seus propis interesos, i utilitzant la participació ciutadana, el seu gran lema de campanya, com els convingui. D'això ja n'hem vist un exemple amb l'elaboració de la llista, passant-se pel forro el que va decidir l'assamblea. Però encara em fa més por que tota aquesta gent estigui a la oposició, creant encara més crispació i boicotejant qualsevol actuació municipal, amb un govern feble, un govern de circumstàncies que l'únic punt en comú clar que tindrem és que ens unim contra uns altres. Això és el que he denunciat de TxA i no vull ser com aquesta gent.
Els socialistes tenim assamblea el proper dijous per parlar-ne amb la nostra militància i veure què hi diuen. Mentrestant s'estant fent les primeres converses entre els diversos partits per veure per on va cadascú, què, com i a qui ho proposa. El dia 16 de juny ho sabrem.

D'Almansa a l'Estatut

Avui 25 d'abril de 2007 es compleixen 300 anys de la batalla d'Almansa, una data molt recordada pels nacionalistes pancatalanistes com a inici de la fi de la guerra de Successió. Molts independentistes prenen aquella data, com també l'11 de setembre, com a referent per reclamar unes llibertats que no tenen res a veure amb el context d'aquella època. Aquesta guerra va ser una guerra europea on el camp de batalla va ser la corona d'Aragó. Perquè vam donar suport al pretendent Carles d'Àustria? Per simple oportunisme, perquè la coalició entre Anglaterra, Àustria, Portugal i els Països Baixos ens van prometre una autonomia que veiem perillar per¡l centralisme dels borbons. Erem només una moneda de canvi. Amb el tractat d'Utrech es va veure clarament que això no era una guerra idealista, ni romànica, sinó una guerra més per aconseguir més poder.Com sempre, el nacionalisme de casa nostra planyant-se del que podia haver estat i no va ser. Sempre recordant les derrotes com a excusa per no fer res a favor nostre. Com sempre la culpa és els altres, i així mentrestant no cal defenir un projecte comú i realista. Si s'ès conservador, mentre la butxaca estigui plena (la pròpia) ja està bé, amb un simple regionalisme per poder tenir la teva quota de poder n'hi ha prou. Si s'ès extremista, barrejat amb conceptes esquerranosos, la solució és un trencament total i un canvi de societat radical, la independència, ja sigui només de Catalunya o dels Països Catalans, aquí es pot triar per tots els gustos.
Les declaracions d'avui del president Maragall, on afirma que no ha valgut la pena l'esforçde la reforma de l'Estatut sense una reforma prèvia de la Constitució espnyola, és la síntesi del prensament federalista, on el que cal no és pensar en com podria ser millor un mateix, sinó en com odriem millorar entre tots, aprofitant-nos de totes les sinèrgies que la col·lectivitat ens aporta.
Jo no crec pas que hagi estat un fracàs la tramitació de l'Estatut. És una eina fonamental per tal de posar l'actual Constitució espanyola al límit i que acabi reformant-se per la mateixa pressió de la societat espanyola, com ja s'ha vist en altres comunitats d'Espanya. Si anem esperant que la Constitució es reformi per ella sola, no avançarem mai.
Aquest Estatut ens ha portat a unes quotes de poder que cap dels combatents catalans, valencians, baleàric i aragonesos (la minoria d'un exercit bàsicament extranger) podien haver somniat mai. I encara ens queda molt camí per recorre cap a un federalisme no ja espanyol, sinó europeu.

La revolució copernicana

Arran del meu últim article, en el qual parlava de la responsabilitat que han de reunir els polítics a l'hora de governar, vaig rebre un comentari d'un Ciutadà en blanc, pel que sembla el redactor del blog Poble Insubmís. Em criticava que volgués canviar la política des de dins, dient que havia caigut en la propaganda dels partits, i encara agreujat per l'edat que tenia. Segurament reclamava que fos més idealista, com es defineix al seu blog, o com jo diria, més utòpic i menys pragmàtic.
La utopia és necessaria, és el motor que ens fa avançar, que permet que cada dia quan ens despertem tinguem un objectiu per complir. Però el que no pot fer aquesta utopia és convertir-se en dogma, en una finalitat única i irrenunciable, perquè llavors el que tenim és una obsessió. El pragmatisme que reclamo rau en el fet de saber veure quin és aquesta diferència entre l'objectiu ideal i l'objectiu real.
Un objectiu ideal és tenir un món lliure, igualitari i amb justícia social. L'objectiu real que jo vull aconseguir és tenir un món més lliure, més igualitati i amb més justícia social. El simple matís de remarcar que el que jo vull és millorar el món actual és el que no em fa defallir en la meva lluita constant capa aquest món ideal, aquesta utopia que tota la gent d'esquerres perseguim.
I aquest canvi, aquesta millora, la vull fer des de dins, perquè crec que és l'única forma que ens dona el sistema actual per canviar-lo. La història ens ha demostrat que els canvis radicals, els canvis abruptes, les revolucions traumàtiques no han funcionat. Molts pocs cops, les revolucions han significat un canvi important en la societat, i la majoria de cops s'han acabat pervertint a sí mateixes, com poden ser les revolucions comunistes del segle XX a la URSS, la Xina o Cuba.
Els grans canvis, aquells que han perdurat al pas del temps, aquells que ens han fet evolucionar com a espècie, han estat majoritàriament canvis tranquils, silenciosos, sobretot canvis de paradigmes de les societats. Aquest és l'exemple de l'anomenada revolució copernicana, que va canviar la concepció de la cosmologia, de l'astronomia, de la física, de la filosofia i de la religió a l'Europa segle XVI. La simple publicació d'un llibre va ser més revolucionari que tot un seguit de revoltes socials, aixefades generalmet amb violència i destrucció.
Per tant, jo continuaré lluitant per canviar aquest món que no m'agrada des de dins, perquè almenys sé que estic fent coses que, encara que sigui en petites mesures, estan ajudant a la gent.

La responsabilitat de governar

Ara que estem en precampanya electoral per les eleccions municipals, o si comptem que la dreta està de campanya permanent per no acceptar uns resultats adversos als seus interessos, és quan es veu qui és que posa per davant de la tot la responsabilitat que el càrrec li exigeix. Per un cop hem vist la desutiorització des de dins d'ERc mateix a un dirigent per haver fet perillar un cop més el govern de Catalunya. Veiem com la dreta espanyola utilitza un tema com el terrorisme per, sencillament, anar contra el govern de Zapatero, sense que li importi com en sortirà de malparada tota Espanya.
En l'àmbit local, veiem en molts pobles i ciutats plataformes sorgides per satisfer l'ànsia de poder d'alguns, que ho envolten d'una certa protesta ciutadana, alimentada per les mateixes persones que, oh casualitat, encapçalen tant les protestes com la formació política que els dona suport.
Els partits que opten a tenir la responsabilitat de governar, i els seus dirigents, tenen la obligació de no deixar-se emportar per aquesta espiral de proclames demagògiques i populistes. Qui dirigeix un partit, i aspira a dirigir un ajuntament, la Generalitat o el govern central, ha de tenir la suficientr serenor per trobar els arguments necesaris per convencer a la majoria que el seu és el millor projecte. Tot això s'ha de fer amb humilitat, demostrant que ho fas pensant en el bé comú de les persones, donant arguments de pes, sense tenir por de les crítiques, sense ofuscar-se en conceptes abstràctes, amb valentia i ganes de canviar les coses.
I per fer-ho, el que necessites és el millor equip, gent preparada i amb ganes, que comparteixin l'entusisme de qui dirigeix, qui ha treballat per aconseguir fer el millor projecte possible. I fer arribar a la ciutadania aquest entusiasme per les coses ben fetes, per la confiança en uns ideals i la confiança en que les persones que els representaran són els millors que ho poden fer.
És la plasmació d'aquesta responsabilitat de governar el que fa que la gent acabi confiant en unes persones concretes, que defensen uns ideals que se'ls creuen i que tindran al humilitat de saber rectificar si veuen que no ho fan bé o que lluitaran fins al final per defensar una injustícia. Si tu no t'ho creus, la gent encara s'ho creurà menys.

Més llenya al foc

Escoltant avui les noticies hom podria pensar que ens estem tornant cada cop més bojos. Actualment la política espanyola s'està convertint en un joc de despropòsits. A veure qui la diu més grossa, a veure qui provoca més a l'adversari. Aquest cap de setmana n'hem tingut dos exemples molt clars. Per una part el rampell totalitarista del PP boicotejant PRISA només pel fet que són contraris als seus interesos. Què hauria de fer tota la resta de grups polítics respcte El Mundo, la COPE o Libertad Digital, que es dediquen a insultar, directament, tothom que no pensi com ells? Per sort ja surten moltes veus dins el PP criticant aqesta mesura pròpia de règim dictatorials. Però això no és nou dins la dreta espanyola, perquè recordem que en 8 anys de govern l'Aznar no va coincidir ni una sola entrevista a la SER.
I per una altra part, tenim els dirigents d'ERC regalant el govern de la Generalitat pel simple fet de comprometre's a fer un referèndum, com si això fos garantia d'èxit. I aquí no passa res, parlen de trencar el govern però continuen tal com estan amb les mateixes condicions. Bé, ja era extrany que amb 100 dies de govern no sentisim cap estirabot dels socis republicans. Per sort, aquí tothom a passat de tot.
Però això el que fa és afegir més llenya al foc. Ja ha sortit l'Acebes carregant contra el PSOE pel queè ha dit ERC. A més de la crítica contra la política antiterrorista, hi ha afegit la "desmembración de España". I per això la crispació arriba als extrems d'agressions personals, com avui a la compareixença del lehendakari davant dels jutges.
Davant aquestes actituts, Ibarretxe ha destacat, com sempre fa, una aposta pel diàleg constant per tal d'arribar a acords, o com a mínim saber de primera mà què pensa l'altre i poder-li dir en què hi estàs a favor i en què en contra.
Tot això ha passat en una jornada històrica, amb l'anunci d'un govern d'unitat a Irlanda del Nord, una cosa que semblava impoossible fa 10 anys quan va començar tot el procés de pau. Amb el procés nordirlandès s'ha demostrat l'error que fa el PP, ja que l'única forma de progressar i avançar junts són les desicions polítiques, i posar per davant de tot el perdó i la comprensió que l'odi i el recel.
El que necessitem és sentit comú, generlament el menys comú dels sentits, evitar dogmes, i sobretot pensar amb el cap fred i no amb l'estomac, que és al que s'apel·la massa sovint amb tots aquest discursos nacionalistes, tant d'un costat com de l'altre.

Paritat real dins la societat, no de cara a la galeria

El PSC és un dels partits que està fent més bandera de la paritat. Per això ens ha instat a fer una llista paritaria de cara a les eleccions municipals. Però des del PSC Argentona ens trobem en unproblema greu quan afrontem aquest problema, i és la falta de dones disposades a implicar-se en política. I aquest no és un problema exclusiu nostre, ja que de les set candidatures que segurament es presentaran a les properes eleccions del 27 de maig, només una va encapçalada per una dona (cal veure què farà el PP). Els socialistes ens hem presentat a les dues últimes compteses electorals amb una dona al capdavant, la que també era la nostra primera secretària. Però ara que ja s'ha jubilat políticament, ens trobem que no podem omplir aquest buit de representació femenina. Amb una militancia de 3 a 1 a favor dels homes és molt difícil, ni tant sols, fer una llista paritaria. Podriem posar dones als primers llocs de la llista, això sí, però la resta continuarien essent homes, per tant continuariem sense la volguda paritat.
La Llei de la paritat és una eina imprescindible per aconseguir la igualtat dins la societat, però no es poden forçar situacions que són inforçables. L'accés de la dona a la responsabilitat pública ha de començar per dalt. Ja tenim un govern de l'estat paritari. Però en canvi el govern de la Generalitat és descaradament masculí (11 a 4). Fins i tot el PSC, el partit amb més representacio de dones s'allunya de la paritat si comptem amb el President (un 38% femení). I si mirem secretaries de govern, trobem la prescència de les dones en només 11 de 43.
Tot això comporta que les dones del nostre país no se sentin representades per la política. A més, l'actual estructuració de la societat no ajuda. Ens hem queixat molt d'un anunci artístic de Dolce&Gabbana per simple moralisme, i en canvi continuem veient anuncis de detergents insultants per la condició femenina. Mentre s'anunciï (amb minses excepcions) que és la dona qui neteja, no farem res. Aquí és on s'ha d'actuar, en l'educació, en superar els estereotips de la societat, uns estereotips que afecten fins i tot a les dones. Portem més d'un segle de lluita feminista, i encara continuem veient dones masclistes. Necessitem que les dones siguin les primeres que es creguin que elles també ho poden fer tant bé (o malament, tot són percepcions) com ho fem els homes.
La solució no serà si una agrupació petita com Argentona tenim o no una llista paritaria, la solució serà demostrar a les dones que elles són tant vàlides com els homes per estar en una llista electoral, o un consell d'administració, o ser la cap de la policia local d'un poble, i que s'ho creguin.
Jo no vull parlar d'homes i dones, jo vull parlar només de persones. I seré feliç quan no s'hagi de celebrar cap més Dia Internacional de la Dona, perquè voldrà dir que homes i dones serem iguals en dret, en oportunitats i sobretot, serem iguals dins la societat.

SOM DIFERENTS, PER AIXÒ SOM IGUALS

Una societat amb deures, una societat sense drets?

Aquest cap de setmana he estat a l'escola de formació de la JSC del Vallès Occidental, una escola dirigida especialment a preparar les pròximes eleccions municipals del 27 de maig.
Però la xerrada que he trobat més interessant ha estat la del diumenge al matí, amb el títol Una societat amb deures, una societat sense drets?, on hem parlat amb representants de diverses entitats que treballen al voltant de la immigració i els joves com són SOS Racisme, Creu Roja Joventut, Associació cultural Nous Temps i l'Associació sociocultural Ibn Batuta.
Una de les conclusions que hem tret de la xerrada és el fet del reconeixement dels drets de la gent immigrada, començant pel dret al vot, ja que una bona forma d'integrar és donar els drets als de fora perquè puguin sentir-se com els d'aquí. Aquesta és una aposta molt complicada, ja que actualment només poden votar a les eleccions municipals qui té la ciutadania d'un país de la UE o aquells països amb convenis amb Espanya, tots països sudamericans. La solució és lligar ciutadania amb residència, ja que l'important no és tant d'on ets sinó d'on et sents i allà on desenvolupes la teva vida.
Si la població immigrada no té reconeguts aquests drets, també amb el reconeixement dels autòctons, és molt doifícil una integració plena. Parlant d'integració, també s'ha parlat dels diferents models que hi ha a europa, com el francès o el britànic, i la conclusió que hem tret és que el que cal és la interculturalitat, el mestisatge de les diverses cultures, que això és el que acaba enriquint a la societat i fa que tothom s'hi pugui sentir representat.
Per últim, demanavem a les entitas que ens diguessin què n'esperen dels partits polítics i les administracions públiques. La resposta ha estat molt unànime: que sàpiguen transmetre els valors del respecte als dretrs humans, de la diversitat, de la igualtat i la democràcia, no només entesa com a votaació en unes eleccions, sinó com a la participació en la vida pública amb plenes garanties de llibertat. I jo també hi inclouria un aspecte que no s'ha dit ecplicitament però sí implícitament: la justícia social.

La "participació ciutadana" com a eina de desgast del govern

Ara que s'estan redactano acabant d'elaborar els programes electorals dels diferents partits polítics de cara a les properes eleccions municipals del 27 de maig, és quan un fa reflexions sobre quin municipi vol, com vol que sigui la seva ciutat o poble.
L'altre dia, en la reunió que teniem els socialistes argentonins,va sortir el tema de la participació ciutadana i el diàleg amb diferents representants de la societat municipals, com associacions, entitats, associacions de veïns, plataformes, etc. La darrera legislatura a Argentona ha estat molt marcada per un atac ferotge contra l'equip de govern acusant-lo principalment de falta de diàleg i de no escoltar-se a la "gent del carrer". Demanaven Participació ciutadana, que els grans temes del poble es decidicin en referèndum.
El primer que cal dir a qui no conegui Argentona és que qui més ho reclamava era un partit, Esquerra Unitària, que només va aconseguir una sola regidora de disset que en té el consistori, i que va fer bandera, juntament amb la Plataforma en defensa del centre històric, que curiosament tenia molts integrants comuns, sobre el tema de l'enderrocament d'una casa del segle XVII que havia estat una masia. Aquest projecte va ser clau per l'equip de govern sorgit el 1999, amb majoria absoluta, una coalició entre l'Entesa per Argentona i el PSC. L'Entesa per Argentona va ser la clara guanyadora de les eleccions del 2003 i va tornar a repetir el pacte de govern amb el PSC.
Utilitzo aquest exemple d'Argentona per denunciar el que considero és una pràctica molt extesa entre gent acostumada a queixar-se sistematicament, i que molts cops és utilitzada políticament per interessos no massa clars. S'utilitza l'apel·latiu de la "participació ciutadana" per intentar desgastar un equip de govern, apropiant-se la representativitat de tothom: "El poble està crispat, i no els vol, volem decidir sobre el nostre futur". Això ho deien alguns tot just 2 mesos després de les eleccions municipals, quan havien tret un resultat del 9,5% dels vots, que representava el 4,7% de tota la població d'Argentona. Aquesta gent reclamaven la "participació ciutadana" per veure si podien guanyar per un altre cantó allò que van perdre a les urnes.
Quan nosaltres, els socialistes, parlem de la "participació ciutadana" ens referim a un diàleg constant amb tothom, a saber quines són les problemàtiques de la gent, estar en contacte permanent amb la ciutadania, que si hi ha algun problema el canal de comunicació amb l'administració sigui clar, ràpid i eficaç. El que pretenem és solucionar els problemes de la gent, però també reclamem el mateix grau de seriositat i rigor a la ciutadania, ja que no val queixar-se d'un problema quan ja s'està en una situació límit i abans, bo i sabent-ho, no s'ha mogut un dit per denunciar-ho.
La participació ciutadana és clau pel bon funcionament de les administracions públiques, en especial amb l'ajuntament, l'administració més propera. Però no només cal reclamar i esperar asseguts que ens solucionin qualsevol problema. Ens hem d'imlicar en la nostra societat per aconseguir millorar entre tots, junts, en un sòl sentit: fer una món millor per viure-hi. En això consisteix la participació ciutadana.

Al final només ens queda la justicia terrenal

Últimament s'està parlant molt, potser massa, de la justicia a Espanya, de la seva politització i falta d'imparcialitat. Casos com els de l'etarra De Juana Chaos, el Tribunal Constitucional o el nou ministre de Justicia no ajuden al que hauria de ser el tercer poder de l'estat de dret democràtic.
Per sort, les darreres actuacions sembla que porten un punt d'esperança. Al final s'ha rebaixat la pena a De Juana a tres anys, el que correspon a un delicte pel qual se'l jutge. La justicia a aquest país ja sabem que no és un exemple a seguir. Així, quan tenim un assassí de 25 persones, condemnat a 3.000 anys de presó i que surt al cap de 18 és normal que hi hagi una alarma social, sobretot quan veiem que la finalitat de la pena, la rehabilitació i reincerció a la societat, no s'ha acomplert. Però el que no podem fer és inventar-nos una sentència per tal d'esmenar errors del codi penal de llavors. Ara hem vist que els magistrats del Tribunal Suprem, bo i sent de majoria conservadora, han apostat per una rebixa de pena, sobretot perque l'altre era massa desorbitada. si seguim així, a veure si la justicia torna a posar-se la vena als ulls i que hi hagi justicia per a tothom, sigui qui sigui, i que torni una mica de racionalitat i tranquilitat a la justicia, que és el que més necessita.

L'energia verda?

El passat dijous es va promocionar una apagada de l'electricitat arreu d'Europa per part d'un grup ecologista francès. Per sort aquesta apagada va ser simbòlica, ja que si s'hagués fet bé, la xarxa eleèctrica no hagués aguantat. Van denominar l'apagada " cinc minuts de respir pel planeta". El que necessitem no són cinc minuts de descans, ja que quan tornem a l'activitat, l'esforç que necessitem és major que l'estalvi que hem realitzat. El que necessitem és una altra forma de gestionar el nostre consum d'energia, d'on l'obtenim i què implica cada opció.
Però el principal problema mediambiental al qual estem exposats no és pas un suposat canvi climàtic, sinó un model de desenvolupament econòmic i social. No és simplement que haguem de complir amb el nivell d'emisió de gasos d'efecte hivernacle, tal com diu el protocol de Kyoto, sinó quines conseqüències tindrà per a la nostra societat assolir-ho. Podem dir que amb energia eòlica es pot solventar gran part del problema, però llavors sortiran altres ecologistes queixant-se que els molins de vent maten ocells i són contaminació paisatgistíca. Doncs o una cosa o l'altre: o cremem petroli o posem molins de vent.
També és cert que el principal repte és reduïr la nostra dependèncai de l'energia, provingui d'on provingui. I també hauriem de reduïr l'ocupació del sòl, deixar d'urbanitzar tant horitzontalment i fer-ho més verticalment, sense tantes urbanitzacions, que només són problemes per saber d'on treuen els recursos d'aigua, energia, mobilitat...
Les empreses energètiques són les que a dia d'avui mouen el món. Ja sabem que el petroli pot provocar guerres com les d'Irac, o el gas faciliti que s'hagi d'invair un país com l'Afganistan per col·locar-hi un gasoducte, o que el conflicte de Txetxènia prové bàsicament del seu enclavament geoestratègic al Càucas i tocant el mar Caspi, on Rússia té els seus pous de petroli, o perquè preocupen tant les nacionalitzacions de recursos a Bolívia o Veneçuela. Fins i tot a casa nostra, la OPA de Gas Natural i E.On a Endesa respon a la dominació dels recursos energètics (vegeu aquest article de l'Albert Fauria).
El futur del nostre planeta passa per l'energia i els recursos naturals, i parlar-ne banalment és d'una gran irresponsabilitat. Cal rigor, sentit comú i fugir de radicalismes. Sinó, estem tots perduts.

Yo speak en català

El govern de la Generalitat ha decidit posar un recurs d'inconnstitucionalitat en el decret del Ministeri d'Educació per la implantació de la tercera hora de llengua castellana, ja que invaeix competències catalanes. Paral·lelament, la conselleria d'Educació està preparant un decret per tal que es pugui ensenyar assignatures generals en altres llengues diferents que el català.
Tot això ha creat molt de rebonbori. Primer de tot, CiU esperava un conflicte de competències entre els governs centrals i autonòmics per acusar-nos, sobretot als socialistes, de sucursalisme del PSOE (ja sabem que els primers que van bojos per pactar amb el president Zapatero són ells) . Ara que ens enfrontem, ens diuen que no ens ho creiem. La qüestió és atacar sense parar.
Però també en el món educatiu i de defensa de la llengua hi ha hagut moltes crítiques. Si tenim en compte, tal com ha dit el conseller Maragall, que amb la implantació de la sisena hora, ara tindriem quatre hores més de català i una de castellà.
El que també ens hem de plantejar l'ensenyament d'assignatures troncals en llengua extrangera, principalment l'anglès. Aquesta va ser una de les promeses electorals del president Montilla, i no vaig sentir ningú que hi estés en contra.
La importància de la llengua és l'ús social que se'n fa. La immersió linguística ha servit per normalitzar l'ús del català, i fer que a gent castellanoparlant ho trobi normal (apart del Ciutadans). Els catalans ja sabem que la força de la societat és importantíssima alhora de seguir utilitzant una lengua que està perseguida.
A mi no em preocupa una hora més parlar en castellà. A mi el que em preocupà és que els qui parlem en català l'utilitzem d'una forma natural, i que sapiguem parlar tant en castellà, com anglñès, com qualsevol altre llengua per aixíi no quedar-nos estancats en el nostre món, i poder sortir al món com a catalans però parlant a la resta del món de tu a tu.

Prou de Guardia Civil

Fa uns dies hi va haver una manifestació de guardies civils demanant llibertat de sindicació i l'eliminació del reglament militar. Ara sabem que el govern central ha expedientat als liders d'aquesta marxa, els dirigents de la al·legal Asociació Unificada de Guardias Civiles. Per desgràcia van anar a la manifestació amb l'uniforme reglamentari, cosa penad tant en el règim de la Guardia Civil com qualsevol altre cos policial. Això no ajuda gens, i encara dona arguments a qui està en contra.


Però el PSOE no està cumplint amb el seu programa electoral, ja que no s'atreveix a reformar del tot una istitució que hauria de reconvertir-se del tot en policia, integrada per civils i deixar de dependre del Ministeri de Defensa.
Ja es va donar un primer pas important amb la creació d'un comandament únic entre el cos de la Guardia Civil i la Policia Nacional. Continua sent poc. Necessitem una policia moderna, una policia descentralitzada i sense lligams amb l'exercit. Una policia de caràcter federal, que es preocupi dels afers que afectin a tot l'estat, ja que la seguretat ciutadana ha de ser controlada per policia autonòmica, com els Mossos d'Escuadra, l'Ertzaina, la Policia Foral de Navarra o les altres policies que s'haurien de crear.
No pot ser que en ple segle XXI l'exercit encara estigui marcant l'agenda del govern. La desmilitarització de la Guardia Civil també ens ajudarà a superar estructures heredades de fa masses anys i amb una concepcióó molt allunyada de la societat actual.

Institucions antisistema?

Aquesta setmana estem assitint a una dosi d'extremisme antisistema per part de destacats polítics catalans a les institucions democràtiques. Per una part tenim l'exalcalde de Puigcerdà i exconseller de Governació Joan Carrretero i la cap de llista d'IC-V a l'ajuntament de Barcelonna Imma Mayol.
En Carretero ha agafat el discurs de l'independentisme més radical, on tot el que no sigui demanar la independència de Catalunya, perdó, els Països Catalans, és ser un botifler i un traïdor a la pàtria. Segons sembla, vol obrir una nova via a això que s'anomena el sobiranisme. Al final, com sempre, pocs i barallats. Just quan ERC pren una posició política madura, i es deixa estar de discursos macos i distants de la realitat social que tenim actualment (la idea d'independència sempre queda bé i arriba fàcilment a l'estomac però no al cap), els surt un personatge que es desenten del discurs d'esquerres i només parla de nacionalisme, com qualsevol partit de dretes. Espero que tot això acabi com va acabar el PI de l'Àngel Colom i la Pilar Rahola, en un fracàs estrepitós.
I això de na Mayol és realment esperpèntic. Declarar-se antisistema essent la tercera tinent d'alcalde de l'ajuntament de Barcelona, i tal com diu en Xavier Trias "amb cotxe oficial" (que segur que deu consumir petroli) és o no saber què s'està dient, o enganyar la gent. Una cosa pot ser que l'actual sistema no sigui el dessitjat. Tampoc és el que jo vull. Però jo el defenso desde dins, utilizant la democràcia per canviar l societat, que és el mateix que en principi fa la Imma Mayol des d'un partit que participa de la vida política parlamentaria i representativa. A vegades sembla que s'hagi equivocat de partit, ja que també dubto que l'antic PSUC defensés aquests postulats, que com a bons comunistes, el que defensaven era la consecució d'un sistema molt estructurat. Molts cops es passen de frenada de tant "progres" que són.
Aquests són dos casos que demostren la falta de coherència entre les idees polítiques i l'aplicació que aquestes poden tenir a la vida real. Els ideals utòpics sempre són necessaris per forçar la societat a continuar progressant i buscar un motiu per no estancar-se, però sempre tenint en compte que aquests ideals no ens han d'ofuscar. No sigui que enlloc de "l'arbre no ens deixi veure el bosc", com que correm tant desesperadament cap al bosc, anem de cap a l'arbre. Llavors és quan podem pendre mal.

Mirant cap a l'Ulster

"Habían pasado meses desde el alto el fuego y el anunciado proceso de paz no acababa de arrancar, pretexto para que los terroristas volviesen a lo suyo. Concluyeron colocando una enorme bomba en un aparcamiento de la capital y, aunque avisaron a la policía antes de detonarla, dos personas murieron en la explosión.

El jefe de Gobierno, que había intentado negociar una salida pacífica al largo conflicto, respondió con una mezcla de perplejidad y rabia. Declaró que el atentado había sido una "atrocidad" y desafió al brazo político de los terroristas a condenarlo. Éstos no lo hicieron, pero su líder, aparentemente sorprendido por el atentado, respondió de manera confusa. Dijo que era indispensable restaurar el alto el fuego, pero agregó que si el Gobierno no daba señales de sinceridad en su búsqueda de la paz, "estamos todos perdidos". (Un comunicado del grupo terrorista lamentó las dos muertes, achacándolas a la lenta reacción de la policía tras su "clara y precisa advertencia").

El líder de uno de los partidos políticos que se había unido al esfuerzo del Gobierno a favor de una negociación admitió sentirse "destruido" por la noticia de que se rompía el alto el fuego. El principal partido opuesto al diálogo reaccionó de manera furiosa, pero también con una especie de júbilo contenido. Sus dirigentes declararon que el atentado había demostrado que ellos habían tenido razón, que con los terroristas no se podía hablar.

A los pocos días se produjeron manifestaciones a favor de la paz en varias ciudades, aunque en algunos casos hubo polémica y abstenciones debido a las fricciones y a los desacuerdos entre los partidos."

Encara que sembli mentida, aquest text fa referència al procés de pau de l'Ulster, a finals dels anys 90 del passat segle. El text està extret del diari El País d'avui diumenge, en la seva secció Domingo. Llegiu l'article El retrovisor del Ulster i El interior de la serpiente, on fan un anàlisi molt bo del moment actual del procés de pau. I llegint-ho, crec que podem ser optimistes, i no deixar-nos influir per aquells que fan tot el possible perquè això surti malament.

Un alcalde com cal

Ahir vam fer la proclamació del candidat del PSC a l'alcaldia d'Argentona, en Vador Casas. L'acte va anar molt bé, ja que vam aplegar més de 60 persones, entre militants i simpatitzants del PSC d'Argentona i la resta del Maresme. també vam comptar amb la presència del candidat d'ERC, en Vadó Mora, el líder de Tots per Argentona, Pep Masó, i l'alcaldesa Esther Merino.
L'acte el vaig presentar jo mateix, i vaig recordar el passat d'en Vador com a dirigent de la Joventut Socialista de Catalunya als anys 80, un fet que en impulsa a tots els que avui estem al capdavant de la JSC a treballar, i a no perdre mai la il·lusió, que precisament és el que ens agrada d'en Vador.
Al principi van parlar en Lluís Viladevall, regidor socialista del 1999 al 2003, i la Montse Brugal, la nostra primera secretària, cap de llista i primera tinent d'alcalde des del 1999. Tots dos van destacar en Vador com a monitor d'esplai, en Lluís com un dels seus nens, i la Montse com a mare d'altres nenes de l'esplai. També van parlar de com treballa, que sempre ho fa amb ganes, il·lusió i9 dialogant per aconseguir el milor per a tothom.
Després van parlar la Consol Prados, diputada al Parlament de Catalunya, i la Marina Geli, Consellera de Salut del govern de la Generalitat. Totes dues ens van donar una lliçó de socialisme, però sense gran retòrica ni discursos encesos. Siplement des del punt de vista de voler millorar la qualitat de vida de les persones que ens rodegen. Com va dir la Marina, hem de recuperar el prestigi de la política, perquè estem en política per ajudar als demés.
I finalment va parlar en Vador, on va exposar els motius pels quals ell vol ser el proper alcalde d'Argentona, va parlar de l'estimació que sent cap a la vila, una vila que ha vist canviar i cap a millor, i vol continuar aquesta tranformació. Ell té un projecte mot concret i il·lusinant pel poble, i si no el tingués no seria el candidat. Vol acabar amb el soroll que ha imperat a l'última legislatura, i va instar a les altres forces polítiques que aprofitessin la mà estesa de l'equip de govern amb la tramitació del POUM per definir el projecte de poble de cadascú: "Fins ara sabem què NO volen del POUM. Ara hauran de definir què és el que SI volen".
Ens queda molta feina fins arribar a aconseguir que en Vador sigui l'alcalde de la VIII legislatura. Per aconseguir això hem d'arrossegar molta gent, però crec sincerament que amb l'empenta i la vitalita d'en Vador podrem arribar-hi.

Torna la il·lusió per Argentona

El proper dimarts 16 a les 20.30 h al Saló de Pedra de l'antic ajuntament hi haurà la presentació del candidat socialista a les eleccions municipals, en Vador Casas. Ens acompanyarà a l'acte la Consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya, la Marina Geli.

En Vador també ha començat a escriure un blog on, d'aquí a les eleccions, anirà desglosant els principals punts del seu projecte de poble, de quina Argentona vol pel futur i el programa de la seva candidatura que esperem que pugui engrescar la majoria d'argenotnines i argentonins per tal de poder-ho portar a terme.

Aquí teniu la seva carta de presentació:

Benvolguda amiga,
Benvolgut amic,

Com ja saps, el Partit dels Socialistes de Catalunya a Argentona, m´ha demanat que encapçali la candidatura socialista a les properes eleccions que s´han de celebrar el proper mes de maig.

No cal que et digui que enfronto aquest repte amb ganes, il·lusió i molt de respecte per als ciutadans i ciutadanes de la vila, que per a mi, són el principal actiu de la nostra comunitat.

Queden molts projectes per fer i cal desenvolupar un model de poble que sigui agradable, amable i sostenible. Un model de poble que posi l´accent sobre les persones, un poble per viure´l. I això només ho podem fer amb la teva complicitat i el teu suport.

El proper dia 16 de gener, fem un acte públic de presentació de la meva candidatura al Saló de Pedra de l´Ajuntament. Ens acompanyarà la Consellera de la Salut, la Marina Geli i espero poder comptar també amb la teva presència. L´acte es celebrarà a dos quarts de nou del vespre i hi haurà un petit piscolabis al finalitzar-lo.

Fins llavors, rep una molt cordial salutació.


Vador Casas

Estira i arronsa

El lehendakari Ibarretxe a canviat el lema de la manifestació convocada aquest dissabte a Bilbao, quedant un "Exigim a ETA la fi de la violència, per la pau i el diàleg". Amb aquest gest la pilota torna a estar a la teulada de l'esquerra abertzale, que ha de veure si secunda un manifestació amb un lema tant explicit.
D'ara endavant segur que anirem vivint un estira i arronsa entre ETA i el seu entorn, pricipalment Batasuna, i el govern de Rodríguez Zapatero. Ja amb l'anunci de l'altre dia, quan Otegi va demanar a ETA que es mantingués en les condicions de la declaració d'alto al foc permanent, es va fer un pas endavant inexorable que ens ha d'acabar portanta la pau final. Per primer cop l'esquerra abertzal diu que el final del procés no s'aconseguirà amb violència. Han superat un punt del qual ja no es poden fer enrera. Tot allò que sigui tornar a la dinàmica dels últims trenta anys serà vist per la societat amb frustació i rebuig, com ja vam veure després de l'atemptat de Barajas.
Però continuen sense condemnar la violència, ni a voler apostar de totes totes perque les armes callin i només parli la paraula. Posen bombes però l'alto al foc no està trencat. Aquest serà el llenguatge d'ETA durant un temps, fins que hi hagi alguna altre jugada que fagi una altre batzegada, bona o dolenta, al procés de pau.
Tothom diu que el procés de pau d'Irlanda no es pot pendre com a referència, que són casos diferents. Hi estic d'acord, però sí que podem veure com els va anar per saber amb quins problemes ens trobarem. Des de la declaració de l'IRA de l'alto al foc permanent, fins la firma dels acords del Divendres Sant van passar anys, amb atemptats i morts pel mig, i molts alts i baixos.
el que hem de fer és ser ferms amb la defensa de l'estat de dret i no parar en la tenaç lluita per aconseguir la pau. Des dels dos fronts, amb fermesa i esperança, amb solidesa democràtica i amb diàleg. I així, els nostres fills podran viure en un país lliure i sense violència.

Què ens portaran els reis aquest 2007?

Sí, ja sé que el dia de reis ja ha passat i, en principi, ja sabem què ens han portat. Però això són només les coses materials. Els dessitgos que tenim, els anhels i esperances es van dossificant durant tot l'any. No serà fins a finals d'any, quan fem el típic i mitic Resum de l'any on veurem què s'ha acomplert i què no.


Per començar, ja sabem que el dessig de pau a Euskadi no serà possible aquest any. Una bomba col·locada el penúltim dia de l'any va llençar pels aires el que podria ser el millor regal per tots nosaltres. Ara el que espero és que això seveixi perquè l'esquerra abertzale perdi el suport popular que té, i que sigui l'últim error que hagi comès ETA. El que també està clar és que tampoc es podran presentar a les eleccions municipals.
Les municipals és un altre punt on tinc dipositades moltes il·lusions, tant des del punt de vista d'Argentona com de la resta del Maresme i Catalunya, on tinc amics i amigues encapçalant llistes socialistes amb molta força i capacitat. A Argentona tenim un candidat preparat, amb les idees clares i un bon equip. Però d'això també us en parlaré.
També espero que aquest any el govern de la Generalitat pugui actuar amb tranquilitat i per tant desenvolupi les polítiques socials que necessitem els catalans i catalanes. No és tant un dessig sinó una convicció. L'únic que em cal és constataró d'aquí a 360 dies.
Però també hem de veure si el Barça podrà tornar a guanyar la Champions i la LLiga, o com serà la Formula 1 sense el kaiser Michael Schumacher.
Des del punt de vista del terreny personal, ja pot acabar l'any com a començat, al costat d'una noia magnífica i amb una feina que m'agrada i em dona moltes espectatives de creixement personal.
Així doncs, tot allò que hem demanat a la nostra carta als reis particular ho anirem veient durant l'any. Us espero d'aquí un any per veure com ha anat.

La foto la vaig fer a finals d'any mentre veia sortir el sol pel mar. És una forma de simbolitzar l'inici d'aquest any

MOLT BON ANY 2007