D'Almansa a l'Estatut

Avui 25 d'abril de 2007 es compleixen 300 anys de la batalla d'Almansa, una data molt recordada pels nacionalistes pancatalanistes com a inici de la fi de la guerra de Successió. Molts independentistes prenen aquella data, com també l'11 de setembre, com a referent per reclamar unes llibertats que no tenen res a veure amb el context d'aquella època. Aquesta guerra va ser una guerra europea on el camp de batalla va ser la corona d'Aragó. Perquè vam donar suport al pretendent Carles d'Àustria? Per simple oportunisme, perquè la coalició entre Anglaterra, Àustria, Portugal i els Països Baixos ens van prometre una autonomia que veiem perillar per¡l centralisme dels borbons. Erem només una moneda de canvi. Amb el tractat d'Utrech es va veure clarament que això no era una guerra idealista, ni romànica, sinó una guerra més per aconseguir més poder.Com sempre, el nacionalisme de casa nostra planyant-se del que podia haver estat i no va ser. Sempre recordant les derrotes com a excusa per no fer res a favor nostre. Com sempre la culpa és els altres, i així mentrestant no cal defenir un projecte comú i realista. Si s'ès conservador, mentre la butxaca estigui plena (la pròpia) ja està bé, amb un simple regionalisme per poder tenir la teva quota de poder n'hi ha prou. Si s'ès extremista, barrejat amb conceptes esquerranosos, la solució és un trencament total i un canvi de societat radical, la independència, ja sigui només de Catalunya o dels Països Catalans, aquí es pot triar per tots els gustos.
Les declaracions d'avui del president Maragall, on afirma que no ha valgut la pena l'esforçde la reforma de l'Estatut sense una reforma prèvia de la Constitució espnyola, és la síntesi del prensament federalista, on el que cal no és pensar en com podria ser millor un mateix, sinó en com odriem millorar entre tots, aprofitant-nos de totes les sinèrgies que la col·lectivitat ens aporta.
Jo no crec pas que hagi estat un fracàs la tramitació de l'Estatut. És una eina fonamental per tal de posar l'actual Constitució espanyola al límit i que acabi reformant-se per la mateixa pressió de la societat espanyola, com ja s'ha vist en altres comunitats d'Espanya. Si anem esperant que la Constitució es reformi per ella sola, no avançarem mai.
Aquest Estatut ens ha portat a unes quotes de poder que cap dels combatents catalans, valencians, baleàric i aragonesos (la minoria d'un exercit bàsicament extranger) podien haver somniat mai. I encara ens queda molt camí per recorre cap a un federalisme no ja espanyol, sinó europeu.

La revolució copernicana

Arran del meu últim article, en el qual parlava de la responsabilitat que han de reunir els polítics a l'hora de governar, vaig rebre un comentari d'un Ciutadà en blanc, pel que sembla el redactor del blog Poble Insubmís. Em criticava que volgués canviar la política des de dins, dient que havia caigut en la propaganda dels partits, i encara agreujat per l'edat que tenia. Segurament reclamava que fos més idealista, com es defineix al seu blog, o com jo diria, més utòpic i menys pragmàtic.
La utopia és necessaria, és el motor que ens fa avançar, que permet que cada dia quan ens despertem tinguem un objectiu per complir. Però el que no pot fer aquesta utopia és convertir-se en dogma, en una finalitat única i irrenunciable, perquè llavors el que tenim és una obsessió. El pragmatisme que reclamo rau en el fet de saber veure quin és aquesta diferència entre l'objectiu ideal i l'objectiu real.
Un objectiu ideal és tenir un món lliure, igualitari i amb justícia social. L'objectiu real que jo vull aconseguir és tenir un món més lliure, més igualitati i amb més justícia social. El simple matís de remarcar que el que jo vull és millorar el món actual és el que no em fa defallir en la meva lluita constant capa aquest món ideal, aquesta utopia que tota la gent d'esquerres perseguim.
I aquest canvi, aquesta millora, la vull fer des de dins, perquè crec que és l'única forma que ens dona el sistema actual per canviar-lo. La història ens ha demostrat que els canvis radicals, els canvis abruptes, les revolucions traumàtiques no han funcionat. Molts pocs cops, les revolucions han significat un canvi important en la societat, i la majoria de cops s'han acabat pervertint a sí mateixes, com poden ser les revolucions comunistes del segle XX a la URSS, la Xina o Cuba.
Els grans canvis, aquells que han perdurat al pas del temps, aquells que ens han fet evolucionar com a espècie, han estat majoritàriament canvis tranquils, silenciosos, sobretot canvis de paradigmes de les societats. Aquest és l'exemple de l'anomenada revolució copernicana, que va canviar la concepció de la cosmologia, de l'astronomia, de la física, de la filosofia i de la religió a l'Europa segle XVI. La simple publicació d'un llibre va ser més revolucionari que tot un seguit de revoltes socials, aixefades generalmet amb violència i destrucció.
Per tant, jo continuaré lluitant per canviar aquest món que no m'agrada des de dins, perquè almenys sé que estic fent coses que, encara que sigui en petites mesures, estan ajudant a la gent.

La responsabilitat de governar

Ara que estem en precampanya electoral per les eleccions municipals, o si comptem que la dreta està de campanya permanent per no acceptar uns resultats adversos als seus interessos, és quan es veu qui és que posa per davant de la tot la responsabilitat que el càrrec li exigeix. Per un cop hem vist la desutiorització des de dins d'ERc mateix a un dirigent per haver fet perillar un cop més el govern de Catalunya. Veiem com la dreta espanyola utilitza un tema com el terrorisme per, sencillament, anar contra el govern de Zapatero, sense que li importi com en sortirà de malparada tota Espanya.
En l'àmbit local, veiem en molts pobles i ciutats plataformes sorgides per satisfer l'ànsia de poder d'alguns, que ho envolten d'una certa protesta ciutadana, alimentada per les mateixes persones que, oh casualitat, encapçalen tant les protestes com la formació política que els dona suport.
Els partits que opten a tenir la responsabilitat de governar, i els seus dirigents, tenen la obligació de no deixar-se emportar per aquesta espiral de proclames demagògiques i populistes. Qui dirigeix un partit, i aspira a dirigir un ajuntament, la Generalitat o el govern central, ha de tenir la suficientr serenor per trobar els arguments necesaris per convencer a la majoria que el seu és el millor projecte. Tot això s'ha de fer amb humilitat, demostrant que ho fas pensant en el bé comú de les persones, donant arguments de pes, sense tenir por de les crítiques, sense ofuscar-se en conceptes abstràctes, amb valentia i ganes de canviar les coses.
I per fer-ho, el que necessites és el millor equip, gent preparada i amb ganes, que comparteixin l'entusisme de qui dirigeix, qui ha treballat per aconseguir fer el millor projecte possible. I fer arribar a la ciutadania aquest entusiasme per les coses ben fetes, per la confiança en uns ideals i la confiança en que les persones que els representaran són els millors que ho poden fer.
És la plasmació d'aquesta responsabilitat de governar el que fa que la gent acabi confiant en unes persones concretes, que defensen uns ideals que se'ls creuen i que tindran al humilitat de saber rectificar si veuen que no ho fan bé o que lluitaran fins al final per defensar una injustícia. Si tu no t'ho creus, la gent encara s'ho creurà menys.