Per què he deixat el PSC

Aquesta és la carta que vaig enviar a la direcció del PSC a principis d'any per donar-me de baixa de militant:

Benvolguts,

El motiu de la present és presentar-vos la meva baixa com a militant del Partit dels Socialistes de Catalunya.

Els motius que em porten a prendre aquesta decisió són molts i variats i sobretot són l’acumulació de moltes desil·lusions en un projecte en què creia i al qual he dedicat una militància implicada i activa, i que veig s’ha anat desdibuixant amb argúcies que no s'han acabat d’entendre.

Des de fa ja un cert temps, la manera com les diferents direccions del PSC- PSOE han afrontat i han decidit les polítiques per les societats catalana i espanyola crec que no han estat en la línia dels principis i les ètiques socialistes que configuraren els postulats fundacionals del Partit dels Socialistes de Catalunya d'ara fa 36 anys, ni els documents que he debatut, defensat i aprovat en congressos i conferències polítiques.

No puc tampoc passar per alt les moltes actuacions indignes dels nostres dirigents al llarg dels anys. Sobretot l’actitud d’arrogància, la desídia, l’oportunisme, els lobbys interns, el clientelisme, la falta de feedback amb la militància i la societat, la caça al dissident i la connivència amb depèn quins casos de corrupció.

Per aquests motius no em sento identificat ni protagonista per exercir la meva militància i la representació que això implica del PSC.

Lamento deixar els companys que honestament treballen amb dedicació i entusiasme, tant des dels càrrecs polítics com des de la militància per defensar els principis del socialisme en els quals encara crec. He de fer menció en particular a l’agrupació d’Argentona on hi deixo uns bons amics i companys que saben que poden comptar amb el meu respecte.

Cordialment,

Des de fa temps estava en desacord amb les formes de les diverses direccions del socialisme català, però també espanyol i europeu. La corrupció i el clientelisme són indignes pel socialisme. Vivint a França he vist també la deriva socialiberal del govern Hollande-Valls, com també la connivència del Partit Socialista Europeu amb les polítiques d'austeritat de la Troika (l'actual comissari d'Economia el el socialista francès Pierre Moscovici), o el TTIP.

Sempre s'ha parlat de la crisi de la socialdemocràcia. Per mi, al moment que s'han oblidat de transformar la societat, donant l'esquena als treballadors i treballadores, a les classes populars, i s'han limitat a gestionar un estat del benestar amenaçat pels mercats és quan han perdut el suport de la gent que ha patit la crisi financera.

En la meva decisió ha pesat poc el tema nacional català. Jo no sóc independentista, sempre he defensat la via federal (tant a Espanya com a Europa) com a eina cohesió econòmica i social entre els diferents territoris. És veritat que sense federalistes no hi ha federació. Però si la única oferta de federalisme és la declaració de Granada del PSOE, per mi és completament insuficient. Cal anar més enllà. Pot ser la independència? Potser sí. Però com a eina, mai com a fi.

Ha estat una decisió difícil de prendre, ja que he viscut la política a casa de tota la vida, els meus pares ja estaven implicats amb el socialisme català al costat d'en Joan Reventós a Convergència Socialista. Ara mateix, sobretot des de la distància, no vull entrar a militar en cap altra formació, perquè tampoc no trobo res que m'acabi de convèncer. No m'ha agradat gens veure els antics companys que ara estan a MES o Avancem buscant una cadira com desesperats, llençant-se als braços majoritàriament d'ERC. Això jo no ho faré.

No sé què votaré a les eleccions del 27S. Sempre he votat socialista, fins i tot a les Municipals del 2014 a Grenoble o a les Europees de 2015 que vaig votar aquí a França. A Miquel Iceta no el penso votar, entre d'altres coses perquè ha mentit, dient que no es presentaria ni a les eleccions ni a revalidar el càrrec de Primer secretari. ERC, ICV-EUiA, CUP, Podemos, tots tenen aspectes positius i negatius, dependrà de molts factors. Ja ho veurem quan arribi el moment, i en quines condicions es presenten tots plegats.

Primer cal parlar de projectes, les persones ja vindran

Aquest matí he llegit la notícia que el PSC sondeja Àngel Ros per ser el proper candidat a la presidència de la Generalitat. Per mi és un error començar a definir el congrés a partir de les persones, i no a partir dels projectes. Crec que l'actual cúpula dirigent del partit encara no ha entès res dels que ens ha passat. Actuacions com aquestes són els que precisament ens allunyen de la població, les reivindicacions del moviment del 15M es queixen molt explícitament dels polítics que s'ho fan tot entre ells sols. A més, hi ha totes les plataformes de militants de base com #Congresdesdebaix, MésPSC i 15-M Socialista que reclamen, en una carta oberta al consellers i conselleres nacionals, un congrés ampli per poder debatre en profunditat quin és el partit que volem en el futur. Si abans de començar el congrés ja estan tots els càrrecs repartits, continuarem actuant com fins ara, i això és el que ens ha portat a les derrotes del 28N i el 22M.
Recordem que el congrés del PSC debat primer les ponències política i d'organització, i que després, en funció del què s'ha decidit, s'escull l'executiva nacional que millor pot defensar els ideals acordats pels delegats i delegades que representen a tota la militància. Fem-ho realitat!
Que hi hagi contactes entre les persones que aspiren a liderar el partit és normal, i necessari, ja que el que ens caldrà és unitat. A més, qui sigui designat Primer/a Secretari/a serà qui tindrà més possibilitats de ser candidat/a a la presidència de la Generalitat, però això s'haurà de decidir en unes primàries reals obertes a tota la ciutadania d'esquerres, amb més d'una candidatura i un debat profund. I si acabem tenint bicefàlia, doncs benvinguda sigui si això és el que s'ha decidit democràticament. En aquest sentit crec que hem de tenir molt en compte les primàries del Parti Socialiste francès i com s'han organitzat. Han tingut un lideratge, cada cop més fort, de la Martine Aubry els últims anys. Però en tots els sondejos, altres candidats socialistes, com Dominique Strauss-Khan (ara ja sense opcions) o François Hollande, estan per sobre en intenció de vot i possibilitats de guanyar a Nicolas Sarkozy a les presidencials de 2012. I ningú s'esquinça les vestidures.
Hem d'anar pas a pas. Aquest dissabte tenim el Consell Nacional, i segurament es farà pública la ponència marc del congrés. A la tardor farem el congrés i escollirem la nova executiva, que necessitem que tingui un lideratge fort. I per les eleccions catalanes ens queden 3 anys de treball. Picar molta pedra és el que ens toca.

Més que el "Què" i el "Qui", la clau és "Com"

Fa una setmana va sorgir a la xarxa el moviment #congresdesdebaix per part d'un grup de militants del PSC per reclamar un congrés a partir de la base, on la veu de la militància sigui escoltada.
Des del primer moment em vaig afegir al moviment, ja que coneixia bé alguns dels promotors, i això és el que em donava la confiança en el discurs. Un discurs d'indignació pels resultats electorals, tant del 28-N com com el 22M. I sobretot, veure que la resposta de l'actual executiva nacional no s'adeia amb l'anàlisi que fèiem molts militants.
La gent no ens va votar perquè ja fa temps que no sap què defensem, ni a qui defensem, però el que sap perfectament com ho fem, i ho hem fet malament. El que no entén la gent és com vam fer pressió al president Maragall per tal que renunciés a tornar-se a presentar a les eleccions catalanes. La gent no entén com havent perdut molts vots el 2003 i ser superats, aquest cop sí, per CiU tant en nombre de vots com d'escons vam pactar amb els altres partits d'esquerres per repetir un govern tripartit que ha estat la sentència de mort política dels líders del PSC i ERC. "Fets i no paraules", deia el president Montilla en la campanya. Fets n'hi ha hagut, i de molt bons, encara que ha estat una feina de formigues: més mossos, més mestres, més metges. Però sense paraules, sense un discurs elaborat aquest tipus de feina és molt difícil que arribi a la ciutadania. I més si amb el desgavell d'un govern descoordinat, vas donant motius a la oposició per poder-te atacar.
La gent tampoc ha entès la política econòmica del govern del PSOE. Un govern que va passar de negar la crisi durant la campanya electoral a dir que ja n'estàvem sortint. Mentrestant, entremig, la pitjor taxa d'atur de la història. Ha estat una gestió nefasta. Durant els primers anys de mandat, amb la negació, es va perdre l'oportunitat de reconduir la política econòmica del país per aconseguir sortir ràpid de la crisi i reforçat. I quan va ser l'hora d'actuar va ser tard i per això les decisions que s'han hagut de prendre han estat tant dràstiques. Però per mi el pitjor no és que siguin dràstiques, sinó que per improvisades, no són estructurades, i així no serveixen per sortir de la crisi, només serveixen per aturar la caiguda.
I ja que parlo del PSOE, també faré esment a l'etern debat de la relació PSC-PSOE. No sé si es necessita grup propi al congrés de diputats o no, perquè aquí no rau la verdadera sobirania. Oi que hauríem votat exactament igual a Madrid si haguéssim tingut grup propi? Doncs clar que sí, perquè donem suport a un govern i per responsabilitat no hi votaríem en contra. Ara bé, el que no pot ser és que sempre que es planteja una votació al congrés sobre Catalunya, quedem sempre com els anticatalans, com els seguidistes del PSOE. CiU és especialista en girar les coses i posar-nos trampes en aquestes votacions. I nosaltres som tant estúpids que sempre hi caiem de quatre potes. Que no ho veiem a venir? Després sempre surten els portantveus al congrés i ho expliquen, i ho tornen a explicar, bla, bla, bla... però l'endemà regalem els titulars als diaris, especialment als de dretes. És això els que hem d'evitar, i per evitar-ho s'ha de treballar abans.
De cara al pròxim congrés, el que necessitem al PSC es canviar, no tant el Què pensem, la ponència marc, ni Qui serà Primer Secretari, sinó el Com fem les coses. I aquí hi hem d'entrar tota la militància. No només per debatre l'ideari del partit i escollir les diverses executives, sinó per vetllar que aquest projecte sigui portat a la pràctica amb rigor, amb seny i obert a la societat.
Han sortit diverses persones fent decàlegs, com el d'en Miquel Iceta entre molts d'altres. Molta gent parlant als seus blocs personals sobre quin ha de ser el projecte del socialisme català del futur. Moltes de les idees ja han estat debatudes i consensuades des des fa temps, com apunta en Paco Aranda. Ara el que cal és repensar l'organització per tal de poder fer efectiu aquests plantejaments, per poder-nos obrir a la societat i tornar a ser el referent de l'esquerra catalana, i si de pas també podem influir en l'esquerra espanyola i europea, doncs encara millor. Manifestos com el de Socialisme Nou em semblen bons punts de partida. Tot el que sigui parlar per millorar és important, tant internament com, encara més importants, les aportacions que ens venen des de fora. #congresdesdebaix, MésPSC, Nou Cicle, Debat Socialista. Lluny de personalismes, lluny de guerres internes de quotes de poders. Hem de sumar tots i totes per renovar el PSC, per canviar la forma de fer política, per tornar la dignitat a la política.

Eleccions a Argentona 2011

A les darreres eleccions municipals a Argentona sembla que no s'hagi mogut gairebé res, o molt poc. Els guanyadors tornen a ser TxA, encara que han perdut un regidor. CiU en guanya un, igual que el PP. L'Entesa s'enfonsa i perd 2 regidors. Entra la CUP amb un regidor, que serà el més jove del consistori. Els altres partits, PSC, Argentcat (agafant el relleu d'ERC) i Agrupació Argentona es mantenen.
El primer que es veu és la gran fragmentació de partits. Mai com ara havia estat atomitzat el saló de plens. A no ser que l'anterior equip de govern de TxA i CiU tornin a pactar, serà molt difícil poder formar govern, ja que es necessitarà un govern de 3 o més partits, i pot arribar a ser un guirigall important. Veurem com es desenvolupen les converses.
L'altra cosa que a mi em sobta molt és el triomf d'en Pep Masó i la seva gent. Ja no donava fe quan van aconseguir recollir més de 850 avals. Com sempre interpretant la llei com a ells els interessava més i utilitzant el seu poder a l'alcaldia, organitzant la botifarrada quan la Junta Electoral l'havia prohibit explícitament. Aquest poble sembla que no tingui memòria. On està tota aquella gent indignada amb la Taxa Justa? Com pot ser que al barri del Cros hagin arrasat quan no han fet pràcticament res de la Llei de Barris que tant ens va costar aconseguir? Si no fos pels socialistes, que primer la vam demanar quan estàvem al govern, i després des de la oposició no hem parat de pressionar al govern per tal que tiressin endavant els projectes. Si al primer any de mandat no ho tenien ni pressupostat!!
Veient amb perspectiva el que he anat escrivint al blog referent a la participació, els nyaps dels pressupostos, els fracassos urbanístics,  o l'anihilació de la cultura local, penso que no entenc aquest poble. I encara més quan analitzes la feina feta veus que realment ha estat un fracàs del projecte de TxA i CiU. En el Bloc d'en Vador Casas podeu anar veient tot el reguitzell de incongruències i fracassos de la darrera legislatura.
Doncs ara toca continuar treballant pel poble per intentar guanyar-nos la seva confiança per d'aquí a quatre anys, i desitgem que el puguem tirar endavant i desencallar el temes que han paralitzat la vila des del 2007: el nou POUM, Can Doro-Cal Guardià, la Velcro, el nou mercat municipal, pàrquings públics al centre, Cal Collell, l'escola l'Aixernador i el nou institut.

Recuperem els espais de debat

Aquest blog ha estat molt temps en silenci per diverses circumstàncies personals. Ara crec que toca recuperar aquest espai per participar en el debat pel congrés del PSC de la tardor. Un congrés que ha de servir per una refundació del moviment socialista català i, si podem, de l'esquerra en general. Crec, a més, que pot ser interessant un punt de vista des de la distància a qual em trobo, a Grenoble, França. També intentaré aportar les reflexions que tindran lloc al PS francès de cara a les primàries de la tardor per escollir el candidat a les presidencials de maig de 2012.
Així doncs, espero anar actualitzant regularment el blog. Aquesta setmana aniré analitzant les eleccions municipals i les manifestacions del 15m.
Fins aviat

Capitalisme caníbal

Ara que estavem vivint la gran època de resorguiment del liberalisme, ara que semblava que el món estava governat per la lògica neocon, per un abandonament definitiu de l'estat del benestar en favor del capitalisme, de les empreses privades i de la única llei que era la que marcava el mercat lliure. És ara quan una administració americana, paradigme del liberalisme, es dedica a intervenir el el mercat, injectant diner públic per estabilitzar l'economia mundial, regulant els mercats financers i controlant les borses d'arreu del món.
Sembla que estem assistint al clar fracàs del liberalisme salvatge. A partir d'ara, la política financera de les empreses serà molt més continguda, i dubto qe algú sigui tant burro de tornar a jugar uan ruleta russa com les hipotèques subprime. Perquè amb la ruleta russa, una vegada pots tenir sort, i dues, i tres, però arriba un moment que el carregador s'acaba, i llavors et toca segur.
Ara és divertit veure el socialisme de mercat en la meca del liberalisme, és divertit veure com acaben aplicant les formules econòmiques de les quals abobinen.

El triomf del ciclisme

Carlos Sastre ha guanyat el Tour 2008. Aquesta és una gran notícia pel ciclisme, ja que ha guanyat algú per mèrits pròpis i sense cap sombra sobre ell. Els últims dos anys, amb les victòries de Pereiro i Contador per la desqualificació per dopatge dels líders de la cursa, no hi havia massa motius per celebrar-ho. Aquest any, amb la desqualificació d'algú tant destacat com Ricardo Ricco, tornava a plan ejar el fantasma del doping per sobre el Tour i el ciclisme en general. Per això dic que és bop que hagi guanyat un corredor com Carlos Sastre, algú amb molta humilitat i que ha treballat sempre dins els seus equips i que ha aconseguit la recompensa a tota una gran trajectòria.
Ara el que cal definitivament al ciclisme és que s'acabi amb la disputa que hi ha entre ASO, la societat que gestiona el Tour i que ara ha comprat els drets de la Vuelta, i la Unió Ciclista Internacional. Quan aquests dos organismes deixin estar les seves picabaralles i es posin a treballar pel bé del ciclisme, serà quan s'aconseguirà tornar a dignificar el ciclisme, les tres grans voltes Tour, Vuelta i Giro, i poder tornar a disfrutar d'aquestes tardes d'estiu davant la televisió veient una gent esforçant-se al màxim

Visca, visca, visca, Catalunya socialista!!

Aquest cap de setmana el PSC hem celebrat el nostrs 11è Congrés a Barcelona. Ha estat un congrés tranquil, sobretot comparant-lo amb la resta de congressos polítics que hem tingut darrerament. En el nostre congrés hem parlat de política socialista, de com aplicar el nostre ideal a les necessitats canviants de la societat. Mentre els altres partits s'han dedicat a parlar de noms, d'estructuració interna, i de veure qui era més sobiranista o independentista, els socialistes catalans hem hem dedicat a analitzar la societat catalana, mirar quins són els problemes que tenim i buscar les solucions des d'un punt de vista catalanista i d'esquerres.
En un partit on governen pràcticament tot arreu, els ajuntaments de les principals ciutats i d'altres pobles petits repertits per la geografia catalana, tres de les quatre diputacions, moltíssims consells comarcals, la Generalitat, i fem una aportació importantíssima al govern de l'Estat, que hem experimentat un fort increment tant de militància, com d'implantació territorial, com de suport electoral és difícil qüestionar la direcció. Per això l'informe de gestió es va aprovar per unanimitat. Podría semblar exagerat, potser a l'estil de partits comunistes totalitaristes de l'est d'Europa en l'època del mur de Berlin o de la Xina (generalment ho anomenem "a la bulgara"), però crec que era el sentiment de tots els i les delegades que estavem allà fer una demostració de força interna i d'autoestima, sobretot per no voler repetir les imatges vistes als congressos dels altes partits. Una voluntat d'expressar unitat, i que els diversos corrents que hi ha dins la família socialista arreglem les nostres diferències amb el debat serè i pausat d'un congrés, i que dins l'executiva podem integrar sense cap problema qualsevol de les sensibilitats del partit.
D'aquest congrés surt un PSC renovat amb el catalanisme progressista i federalista, amb voluntat de continuar treballant per la millora de l'autogovern de Catalunya i una implicació en la modernització d'Espanya i d'Europa en una relació federal i fraternal. Una aposta per la cohesió territorial a Catalunya, per la necessitat d'ajudar-nos entre territoris, per la implantació d'infraestructures que ho facin possible, com els temes de l'aigua i l'energia, contraposant el "aquí no", que també utilitzen partits de govern, amb un "així sí" que ens integri a tots i ens faci copartíceps de les decisions. I donar un nou impuls al PSC aportant gent nova, més joves (conjuntament amb el conveni firmat amb la JSC), més gent gran activa, més immigrants, altres sectors de la població i amb noves formes de comunicació i participació. I sobretot uns principis renovats per saber perfectament qui som i què volem.
Ha estat un congrés una mica extrany, on el divendres al matí van intervenir Joan Rossell, Joan Caball, Josep Mª Álvarez, Joan Coscubiela, Joan Ridao, Jordi Miralles i Jordi Guillot. A vegades em preguntava on estava, ja que no em coicidia amb un congrés del PSC. I el diumenge, quan em començat a cridar "Patxi Lehendakari"en suport del company secretari general del PSE Patxi López. Però sobretot que ha sobtat més han estat les activitats lúdiques montades al voltant del Palau de Congressos per dinamitzar els delegats i delegades. Bé, a servit sobretot per fer més vincles entre nosaltres, que a vegades tabé és bo coneixes altres companys i companyes d'arreu de Catalunya que compartin un mateix projecte.
Finalment m'agradaria destacar l'elecció d'Isidre Molas com a president del partit, un històric del socialisme català i un gran entès en la matèria, que ha escrit molts libres parlant-ne. El càrrec de presidnet és un càrrec honorífic, i que l'ocupi una persona com l'Isidre Molas és un reconeixement a tota una vida dedicada al socialisme.
També m'agradaria destacar la incorporació a l'executiva d'una dona jove, la Jordina Freixanet, la Primera Secretaria de la JSC de les Terres de LLeida. Estic segur que ho farà molt bé perquè tot i al seva joventut, és molt capaç. I és un plus de regeneració dins l'executiva nacional, l'alenada d'aire fresc que reclamavem.

Una alenada jove pel PSC

Avui la JSC ha firmat un conveni amb el PSC en el marc del XIè Congrés per permetre la doble militància entre les dues organitzacións. Això es traduïrà amb un increment de més de 200 militants joves nous al PSC, una alenada d'aire fresc en aquest congrés que vol el principal partit de Catalunya que sigui una renovació per permetre la obertura cap a nous segments de la població.

Amb més joves el PSC agafa la vitalitat i el sentit crític que aporta la joventut, a més d'incorporar els canvis que es produeixen constantment a la nostra societat. També és una bona oportunitat per a la JSC ja que les seves idees es posaran en pràctica dins el partit que domina la majoria dels ajuntaments de Catalunya, a més de la Generalitat i de tenir un pes específic en el govern de l'Estat. Les polítiques de joventut que hem estat debatent dins la JSC en els nostres congresos i conferències nacionals ara tenen un mitjà per poder arribar a realitzar-se i poder solucionar els problemes de la joventut, la seva emancipació i uqe puguin ser utils a la societat.

Rendit a la pèrfida Telefonica

Des d'aquesta setmana ja disposo d'internet a casa meva. Aquest és un dels motius pels quals he tingut una activitat tant baixa des de decembre, quan en vaig emancipar. Fins ara havia estat anat a casa els meus pares a utilitzar internet, i feia que no dispongues de temps efectiu per dedicar-me al blog. Espero que a partir d'ara això canvii.
El que em sap més greu és que la conexió que he hagut d'agafar ha estat la de Telefonica, ja que les altres companyies no em podien assegurar un bon funcionament, o si me l'oferien, igualment havia de pagar la quota de línia a Telefonica i a un preu molt més alt. Com que visc a un poble de 10.000 habitants, les companyies de telecomunicacions no veuen rendible desplagar les seves pròpies xarxes pel territori, i ja no parlem de cable de fibra òptica. I segurament encara he de donar gràcies de poder disposar d'ADSL de 3 Mb, ja que suposo que molts punts de la geografia catalana no disposen ni d'això.
I amb tot, jo em pregunto de que serveix tenir un mercat de les telecomunicacions "liberalitzat", si continuem tenin un monopoli de facto, ja que la propietat de les línies continuen essent de qui va ser en el seu dia el monopoli estatal.
El govern del PP va privatitzar una companyia estatal venent-la als seus amics (recordem al sr. Vilallonga, company de pupitre del sr. Aznar, ara més recentment el fitxatge del sr. Zaplana quan les coses anaven maldades en el partit) i van anunicar a bombo i plateret que això significava una gran avantatge pel condsumidor i una rebaixa dels preus gràcies a la competència. Avui veiem que tot allò només van ser paraules molt boniques però mancades d'efectivitat.
Els polítics liberals argumenten que la millor forma d'aconseguir creixement és donar llibertat d'elecció a les persones, i que per tant l'estat no ha d'intervenir en el mercat. Per això tiren endevant el que anomenen liberalitzacions de mercats, com el de les telecomunicacions o el de l'energia. Deixen en mans del mercat la política d'industrialització del país, on només imperen criteris economicistes, i en cap cas de justicia social ni redistribució de la riquesa. Així s'asseguren els polítics de dretes, amb la connivència dels poders econòmics, que les classes treballadores no disposin de l'accés a la tecnologia necessària per poder-se desenvolupar en la societat de la informació, degut al seu preu abussiu. I que a més provoquen una desestructuració territorial al fer que les zones menys densament poblades no disponin a vegades ni tant sols dels mínims necessaris.
Una política d'esquerres el que ha de fer és garantir que tothom tingui accés a la informació per evitar tenir analfabets tecnològics. A principi del segle XX les cases del poble es dedicaven a instruir els obrers alfabetitzant-los perque es poguessin defensar davant de la patronal. Ara al segle XXI el que cal és que no perdem al oportunitat que tenim de disposar de la informació per elaborar la nostra pròpia visió del món i saber en tot moment què es mou al nostre voltant. Si per llei no es pot obligar a les empreses a prestar aquest servei, el que han de fer les administracions és ser garants per a la ciutadania de la igualtat d'oportunitats. Només si les xarxes de telecomunicacions són públiques, l'accés a la informació estarà garantit per tothom. I alhora, les empreses que utilitzin aquestes xarxes estaran obligades a oferir un servei de qualitat als consumidors, sinó se li rescindeix el contracte i entra una nova empresa.
És així com considero que acabariem amb la llarga llista de denúncies que acumula el sector de les telecomunicacions i garantir alhora l'accés per a tothom i la llibertat d'informació.