Bon vent i barca nova (3a part)

I ja en van tres (1a part i 2a part). Si no estan a gust amb el partit i no l'aconsegueixen canviar, el millor que poden fer és marxar i deixar de tocar el bombo.
Amb la marxa de la Rosa Díez el socialisme basc reneix per tal de poder afrontar un dels períodes més importants de la seva existència. Sense soroll, sense tenir l'enemic a casa.
És paradoxal que qui més posa èmfasi a criticar el nacionalisme és qui té una posició nacionalista més bel·ligerant. No és nacionalisme català o basc, és nacionalisme espanyol. La Plataforma Pro, Basta Ya o Ciutadans no són res més que partits ultranacionalistes espanyols en la mateixa línia que el PP, però segons ells d'esquerres. Si et passes tot el dia parlant del model territorial d'Espanya i del terrorisme d'ETA, no tens temps de parlar de les polítiques socials que calen per arribar a la llibertat, la igualtat i la justícia social, que són els pilars bàsics del socialisme. Per tant, si tota aquesta gent no està a gust dins el PSOE per considerar que és massa "nacionalista" (els perifèrics, s'entén), o com jo en diria, senzillament federalista i responsable i coherent amb les realitats nacionals d'un estat com és Espanya, doncs aquesta gent millor que marxin i que facin els seus propis partits, a veure si així ens deixen tranquils una estoneta.

Lectures d'estiu II

LA VENJANÇA DE LA TERRA
PER QUE ES REVOLTA LA TERRA I COM ENCARA PODEM SALVAR LA HUMANITAT

James Lovelock

30 anys sense ell

Avui fa trenta anys que van trobar el cos sense vida d'Elvis Aaron Presley a la seva casa de Graceland. 30 anys després, encara viu al cor de tots nosaltres, i serà per sempre més el Rei del Rock'n'Roll.


Foto: Catifes de flors d'Argentona 2007, carrer de Sant Julià, el meu carrer, fet per mi, en Marçal, l'Uri i l'Eloi (3-6-07)

Lectures d'estiu I

EL AMOR EN LOS TIEMPOS DEL CÓLERA

Gabriel García Márquez

"Dios, Patria, Rey" mai més

La direcció federal del PSOE ha decidit no pactar amb NafarroaBai per aconseguir un canvi de govern a Navarra, i així poder treure del poder a UPN, la marca blanca del PP.
Considero que ha estat un gran error prendre aquesta decisió, només per pur electoralisme i per por a la campanya que en faria en contra la brunete mediàtica de Jiménez Losantos i Pedro J. Ramírez. No pot ser que sigui la oposició qui estigui marcant el debat polític espanyol, un debat que està centrat única i exclusivament amb el terrorisme i la territorialitat d'Espanya. Un discurs que només va a remoure les vísceres de la gent, apel·lant a sentiments irracionals de la gent.
Ja és prou difícil ser socialista a Navarra, sota el perill sempre de ser víctima del terrorisme d'ETA i el seu entorn, com que ara a sobre haguem d'escoltar que se'ns titlla de nacionalistes i connivència amb els terroristes. No pot ser. Navarra necessita un canvi de govern, necessita alliberar-se dels carlistes tradicionalistes defensors del "Dios, Patria, Rey", dels requetés que van anar voluntaris a l'exercit de Franco. I l gent de Navarra va votar per aquest canvi. Un canvi que considera que la fi de la violència ha de ser dialogat i consensuat, no imposat per la força policial i judicial. Ara per una decisió presa en un despatx de Madrid no es pot tirar a terra tot aquest esforç.
El PSOE ha de centrar el seu discurs en les polítiques socials. Ja es va veure en l'anterior Debat de l'Estat de la Nació que el discurs del PP és tant pobre que de seguida s'encalla i no té una resposta de la ciutadania. Hem de continuar per aquell camí, i no deixar-nos governar per la por d'una oposició que no pot marcar-nos el ritme de la vida.

Tots els espanyols som iguals?

Aquest cap de setmana he participat en l'Escola de formació, debat i reflexió Guillermo Vidaña de la Joventut Socialista de Catalunya. Estan allà me n'he assabentat del segrest de la portada de la revista El Jueves per "irreverències" a la Corona. Toni Albà diu, en el seu personatge del Rei, que : "la Corona es un objeto inanimado". Per tant no se li pot ser irreverent.


És vergonyós que en aquest país, encara avui, havent celebrat els 30 anys de les primeres eleccions, encara tinguem un estament com la monarquía que està per sobre de tot, per sobre del bé i del mal. Una monarquía imposada per la dictadura, condició sine qua non per fer el pas a la democràcia amb la, massa cops sobrevalorada, transició.
No pot ser que en ple segle XXI hi hagi una família que tingui més drets que cap de la resta dels espanyols i espanyoles. Permetent que els que som el poble, els que treballem cada dia, els que ens guanyem la vida a través de la suor de nostre front, els paguem els seus capritxos amb els nostres impostos, quan es podrien desrinar a intentar solventar moltes de les mancances que encara tenim en el nostre estat del benestar. I quan ells ho decideixen, permeten que entri una persona nova a la seva família, una persona del poble. Quan els interesa, només ells, i només els homes, tenen dret a optar a ser Cap d'Estat. Però quan els interesa, es casen amb gent del poble, i apliquen el seu dret a pernada, per acostar-se més a la gent normal. Doncs que treballin!!!!
No pot ser que no sapiguem ni que fan, ni a què es dediquen, ni com gasten els diners. I que a sobre, si se'n fa mofa, com se'n fa mofa de qualsevol persona pública, intervingui tota la maquinària de l'Estat per tapar-se les vergonyes. I el que és encara pitjor, és que aquest Estat estigui avui en dia dirigit per socialistes, els quals haurien de tenir els valors republicans com a capdavanters, la igualtat total entre persones, sigui qui sigui.
Se n'ha parlat molt del tema. Jo sencillament volia contribuir penjant la portada censurada per tal que tothom tingui el dret a riure's dels seus dirigents. Només faltaria.

Salut i República

Ara és l'hora del socialisme

Demà es constitueixen els ajuntaments a tota Espanya en el que serà la VIII legislatura municipal.
Un dels fenòmens més importants en aquestes eleccions ha estat per un cantó l'abstenció i per l'altre el creixement de candidatures independents. Aquests dos factors es poden lligar des del punt de vista d'un cansament de la política, un relaxament en l'acceptació d'un sistema democràtic que ens garanteix, més o menys, uns mímins encara que no exercim el nostre dret a votar o pensar que els "polítics" s'ho maneguen tot per fer els que volen.
Poso entre cometes el terme polítics pensant en aquella gent que parla dels polítics com si fos una feina més o una casta apart de la societat, i després es presenten a llistes electorals per fer precisament el mateix que fan els polítics, política. I això no és res més que enganyar la gent, encunciant molt bones intencions amb molt bones paraules i després actuant per interesos propis.
És veritat que els partits polítics hem generat un caldo de cultiu on és molt fàcil fer neixer aquests sentiments de simple partidisme electoral enlloc de procurar pel benestar de la població. Campanyes com les anteriors autonòmiques, on bàsicament es va parlar de quins serien els pactes post-electorals, i les darreres municipals, sobretot a nivell espanyol, amb la pugna PP-PSOE parlant única i exclusivament de De Juana Chaos, fan que la ciutadania se senti allunyada d'aquesta classe política, un dirigents que només s'acusen, es fan retrets i com nens petits diuen allò de"i tu més". I llavors és quan surten casos comm els de Plataforma per Catalunya, Ciutadans o moltes de les coalicions d'electors que s'han presentat pel nostre territori amb idees simples però buides de contingut, amb molta demagògia, amb deslegitimació fins i tot de les institucions. Gent que s'ha aprofitat de la desafecció de la gent envers la política.
Per això crec que el repte que tenim d'ara endevant és el de treballar per les persones, pel seu benestar, per millorar la seva qualitat de vida, per les persones amb dependència, per l'emancipació dels joves, per l'habitatge, l'educació i la sanitat públiques i de qualitat, per gestionar la immigració per evitar ghetos i conflictes identitaris o culturals, per evitar la precarietatt laboral. En definitiva, per recuperar les essències del socialisme. Un socialisme de les persones, un socialisme amb les persones.
Tant des dels diferents governs com de l'oposició hem de lluitar per solucionar els problemes de la gent, que vegin que la política serveix per millorar la seva vida. Només així aconseguirem tornar la il·lusió en la poolítica

Eleccions a Argentona 2007

Ja ha passat la campanya que m'ha fet estar tant de temps inactiu en aquest blog. Ara torno amb el meu anàlisi personal de les eleccions municipals a Argentona.
Hi ha hagut un clar vencedor, que ha estat Tots per Argentona. Els seus 6 regidors i el 30% de vots ho avalen. La llàstima és que part d'aquest vots s'hagin aconseguit amb males art i amb actes il·legals.
La resta de partits hem patit una forta davallada: CiU ha perdut 2 regidors, L'Entesa 3 regidors, un dels quals l'ha agafat ERC que es presentava en solitari, i nosaltres n'hem perdut 1. En Pep Masó, amb les seves arts d'encantador de serps ha sabut convencer. Què hi farem, diuen que cada poble té el govern que es mereix.
Em sap greu que després de la feina feta durant els últims 8 anys la gent hagi preferit la crispació i unes paraules plenes de retòrica que no deien res. Sí que ens hem equivocat en algunes coses, i que no hem sabut explicar-ne d'altres amb la claredat que es necessitava. Ho hem intentat duran la campanya, de la qual n'estem orgullosos, i també estem orgullosos del nostre candidat. Però el soroll que s'ha fet des de l'oposició, tant al Saló de Plens com des de pseudoplataformes veïnals ha estat tant gran que ens ha ofegat.
Ara ja tenen el que volien, ara ja estan a l'ajuntament i amb força. Ara serà l'hora que hauran de posar en pràctica tot el que han estat dient darrerament. Tenen molts reptes per endevant, començant per un POUM que van obligar a tirar enrera i que ara l'han d'aprovar. A veure com se'n surten i com ho lliguen amb el seu programa. Des de fora és molt fàcil parlar i dir que els altres ho fan malament. Ara s'hauran de mullar i deixar de vendre fum.
Una altre opció de govern és agrupar-nos els altres partits (CiU+Entesa+PSC+ERC) i fer un front comú contra Tots per Argentona. Personalment no ho comparteixo. Em fa molta por que aquesta gent que només s'han unit per entrar al'ajuntament i poder fer realitat els somnis personals de cada un d'ells governi els poble fent i desfent com els plagui, cada persona mirant pels seus propis interesos, i utilitzant la participació ciutadana, el seu gran lema de campanya, com els convingui. D'això ja n'hem vist un exemple amb l'elaboració de la llista, passant-se pel forro el que va decidir l'assamblea. Però encara em fa més por que tota aquesta gent estigui a la oposició, creant encara més crispació i boicotejant qualsevol actuació municipal, amb un govern feble, un govern de circumstàncies que l'únic punt en comú clar que tindrem és que ens unim contra uns altres. Això és el que he denunciat de TxA i no vull ser com aquesta gent.
Els socialistes tenim assamblea el proper dijous per parlar-ne amb la nostra militància i veure què hi diuen. Mentrestant s'estant fent les primeres converses entre els diversos partits per veure per on va cadascú, què, com i a qui ho proposa. El dia 16 de juny ho sabrem.

D'Almansa a l'Estatut

Avui 25 d'abril de 2007 es compleixen 300 anys de la batalla d'Almansa, una data molt recordada pels nacionalistes pancatalanistes com a inici de la fi de la guerra de Successió. Molts independentistes prenen aquella data, com també l'11 de setembre, com a referent per reclamar unes llibertats que no tenen res a veure amb el context d'aquella època. Aquesta guerra va ser una guerra europea on el camp de batalla va ser la corona d'Aragó. Perquè vam donar suport al pretendent Carles d'Àustria? Per simple oportunisme, perquè la coalició entre Anglaterra, Àustria, Portugal i els Països Baixos ens van prometre una autonomia que veiem perillar per¡l centralisme dels borbons. Erem només una moneda de canvi. Amb el tractat d'Utrech es va veure clarament que això no era una guerra idealista, ni romànica, sinó una guerra més per aconseguir més poder.Com sempre, el nacionalisme de casa nostra planyant-se del que podia haver estat i no va ser. Sempre recordant les derrotes com a excusa per no fer res a favor nostre. Com sempre la culpa és els altres, i així mentrestant no cal defenir un projecte comú i realista. Si s'ès conservador, mentre la butxaca estigui plena (la pròpia) ja està bé, amb un simple regionalisme per poder tenir la teva quota de poder n'hi ha prou. Si s'ès extremista, barrejat amb conceptes esquerranosos, la solució és un trencament total i un canvi de societat radical, la independència, ja sigui només de Catalunya o dels Països Catalans, aquí es pot triar per tots els gustos.
Les declaracions d'avui del president Maragall, on afirma que no ha valgut la pena l'esforçde la reforma de l'Estatut sense una reforma prèvia de la Constitució espnyola, és la síntesi del prensament federalista, on el que cal no és pensar en com podria ser millor un mateix, sinó en com odriem millorar entre tots, aprofitant-nos de totes les sinèrgies que la col·lectivitat ens aporta.
Jo no crec pas que hagi estat un fracàs la tramitació de l'Estatut. És una eina fonamental per tal de posar l'actual Constitució espanyola al límit i que acabi reformant-se per la mateixa pressió de la societat espanyola, com ja s'ha vist en altres comunitats d'Espanya. Si anem esperant que la Constitució es reformi per ella sola, no avançarem mai.
Aquest Estatut ens ha portat a unes quotes de poder que cap dels combatents catalans, valencians, baleàric i aragonesos (la minoria d'un exercit bàsicament extranger) podien haver somniat mai. I encara ens queda molt camí per recorre cap a un federalisme no ja espanyol, sinó europeu.

La revolució copernicana

Arran del meu últim article, en el qual parlava de la responsabilitat que han de reunir els polítics a l'hora de governar, vaig rebre un comentari d'un Ciutadà en blanc, pel que sembla el redactor del blog Poble Insubmís. Em criticava que volgués canviar la política des de dins, dient que havia caigut en la propaganda dels partits, i encara agreujat per l'edat que tenia. Segurament reclamava que fos més idealista, com es defineix al seu blog, o com jo diria, més utòpic i menys pragmàtic.
La utopia és necessaria, és el motor que ens fa avançar, que permet que cada dia quan ens despertem tinguem un objectiu per complir. Però el que no pot fer aquesta utopia és convertir-se en dogma, en una finalitat única i irrenunciable, perquè llavors el que tenim és una obsessió. El pragmatisme que reclamo rau en el fet de saber veure quin és aquesta diferència entre l'objectiu ideal i l'objectiu real.
Un objectiu ideal és tenir un món lliure, igualitari i amb justícia social. L'objectiu real que jo vull aconseguir és tenir un món més lliure, més igualitati i amb més justícia social. El simple matís de remarcar que el que jo vull és millorar el món actual és el que no em fa defallir en la meva lluita constant capa aquest món ideal, aquesta utopia que tota la gent d'esquerres perseguim.
I aquest canvi, aquesta millora, la vull fer des de dins, perquè crec que és l'única forma que ens dona el sistema actual per canviar-lo. La història ens ha demostrat que els canvis radicals, els canvis abruptes, les revolucions traumàtiques no han funcionat. Molts pocs cops, les revolucions han significat un canvi important en la societat, i la majoria de cops s'han acabat pervertint a sí mateixes, com poden ser les revolucions comunistes del segle XX a la URSS, la Xina o Cuba.
Els grans canvis, aquells que han perdurat al pas del temps, aquells que ens han fet evolucionar com a espècie, han estat majoritàriament canvis tranquils, silenciosos, sobretot canvis de paradigmes de les societats. Aquest és l'exemple de l'anomenada revolució copernicana, que va canviar la concepció de la cosmologia, de l'astronomia, de la física, de la filosofia i de la religió a l'Europa segle XVI. La simple publicació d'un llibre va ser més revolucionari que tot un seguit de revoltes socials, aixefades generalmet amb violència i destrucció.
Per tant, jo continuaré lluitant per canviar aquest món que no m'agrada des de dins, perquè almenys sé que estic fent coses que, encara que sigui en petites mesures, estan ajudant a la gent.