Todo el mundo al suelo!

Després d'un segle XIX ple d'aixecaments militars, pronuciaments i cops d'estat per part dels generals Prim, O'Donnell, Serrano, Pavía, Narváez, Lorenzo Milans del Bosch i Espartero entre d'altres.
Després d'un segle XX amb dues dictadures fruit dels cops d'estat de Primo de Rivera el 1923 i de Mola, Sanjurjo i Franco el 1936, i amb els intents fallits de Sanjurjo el 1932 i Tejero, Jaime Milans del Bosch i Armada el 1981.
Ara que comencem al segle XXI es recupera aquesta tradició tant espanyola d'obtenir per les armes allò que no es pot aconseguir a les urnes o a través de la justicia. Ja feia massa temps que els militars estaven callats aguantant el procés democràtic més llarg de la història d'Espanya i el tinent general Mena Aguado no ha pogut aguantar més. I no és l'únic.
Sempre s'ha dit que el concepte Intel·ligència militar és paradoxal. Són dos termes antagònics.
M'agradaria destacar dos articles que he llegit avui a El Periodico de Catalunya. El més polític és d'Enric Sopena "Abans de mi, el diluvi". I l'altre més humanístic és d'en Josep Maria Espinàs "¿Un altre general? No, gràcies"

A la foto es veu el Tinent Coronel Tejero practicant l'esport nacional dels militars espanyols

Qui ja ho sap tot

Qui ja ho sap tot que no vinga a escoltar-me,
que no vinga a escoltar-me.

Sempre he cantat per qui ha volgut aprendre,
perquè jo encara aprenc de qui m'escolta,
de qui em fa callar o no m'escolta,
per això dic:

qui ja ho sap tot
que no vinga a escoltar-me,
que no vinga a escoltar-me.

El desig i l'esperança,
la derrota no acceptada,
el dubte de tot saber,
l'alegria ben guanyada,
la tristesa d'un temps malalt
d'hipocresia forçada
que volem ben diferent,
és el que jo cante.

Qui ja ho sap tot
que no vinga a escoltar-me,
que no vinga a escoltar-me.

Un crit cert i uns quants matisos,
poemes de vells poetes,
un amor encara viu,
molta ràbia acumulada
en la lluita necessària
contra el matalàs immens
que ens volen posar damunt,
és el que jo cante.

Qui ja ho sap tot
que no vinga a escoltar-me,
que no vinga a escoltar-me.

El desastre quotidià
que s'allargassa anys i anys,
la lentitud de la represa
i els que cauen pel camí,
els tirs mal dirigits
i, per què no dir-ho també?
una fe, una gran fe
en determinada gent,
és el que jo cante.

Qui ja ho sap tot
que no vinga a escoltar-me,
que no vinga a escoltar-me.

Raimon

La feina mal feta no té futur

Avui es juga el partit de futbol entre les seleccions de Catalunya i el Paraguai. Pel que sembla, hi haurà una afluència de públic molt menor que amb les altres partits. Si bé és veritat que Paraguai, encara que mundialista, no és massa atractiva (tampoc ho eren ni la Xina, Equador, Xile, Lituania i bé que es va omplir el Camp Nou o l’estadi Lluís Companys), cal pensar que el model de la costellada de cada Nadal s’ha esgotat. Només ho salva si hi ha alguna bona selecció de rival, com Brasil o Argentina.

I sobretot s’ha esgotat pel tipus de gent que va a veure el partit i la consideració que té. No importa el nivell esportiu de l’acte, només la reivindicació política que se’n fa. Recordo quan vaig anar a veure el partit entre Catalunya i Iugoslàvia a l’estadi olímpic. Gairebé no vaig mirar el partit perquè hi havia una colla d’energúmens en un dels gols que es van dedicar a llençar coses contra els vigilants, van trencar una balla i anaven entrant i sortint a la pista d’atletisme amb un munt de bengales. Això sí, tots portaven estelades. Entre aquesta gent hi havia coneguts meus d’extrema esquerra i independentistes d’aquells que diuen que “el futbol és l’opi del poble”. I eren els primers que anaven als partits de la selecció. A aquella gent no els importa per res l’esport, només volen fer merder amb l’excusa d’una reivindicació nacionalista “Una nació, una Selecció”, semblant a l’Estat-Nació del nacionalisme centreuropeu del segle XIX.

I aquí bé quan reflexiono sobre el sentit de les seleccions esportives catalanes. Personalment m’agradaria (repeteixo, m’agradaria, no dic que ho desitgi) tenir seleccions esportives catalanes, però per mi no és una necessitat, no em treu la son, ni exclou tenir una selecció espanyola conjunta. Està lligat al model d’Espanya federal, una Espanya que pot estar unida en algunes coses i ser diversa en altres. Però està clar que fent-se les coses tant malament com es fan per part dels polítics catalans (aquí també incloc les federacions esportives) queda molt lluny aquesta realitat. Precisament per això utilitzo aquest lema de la Generalitat nacionalista d’en Pujol.

Com es vol tenir una selecció pròpia si la federació catalana depèn de l’espanyola i tots els equips catalans juguen a les lligues espanyoles? Això és voler jugar a la puta i la Ramoneta. Sempre es posa l‘exemple de seleccions que no són estats, com per exemple Anglaterra o Escòcia. Que potser el Liverpool juga a la mateixa lliga que el Celtic de Glasgow? Igualment amb Gal·les i Irlanda del Nord. Allà tenen la seva pròpia lliga, les seves pròpia federacions. I per favor, que ningú vulgui comparar-nos amb les Illes Fèroe.

De quins esports hi ha selecció catalana? Corfbol i Pitch & Put. Esports que quan es va constituir la federació catalana encara no n’hi havia d’espanyola, i per tant va poder inscriure’s a la federació internacional com a membres de ple dret.

El primer que s’ha de fer és bé les coses aquí, i després intentar convèncer els altres. Com es van fer amb el hoquei a Miami, i es va fer tant i tant malament fins arribar a Fresno (que va ser un robatori a mà armada per part de la FIRS) i a Roma, fent les coses legalment, se’ns va tombar. Però continuo dient que amb tota la parafernàlia que es va fer amb el mundial B de hoquei patins es va fotre la pota fins dalt de tot.

Bon Nadal a tothom i feliç any 2006

Merry Xmas (War is over)

So this is Xmas

And what have you done

Another year over

And a new one just begun

And so this is Xmas

I hope you have fun

The near and the dear one

The old and the young

A very Merry Xmas

And a happy New Year

Let's hope it's a good one

Without any fear

And so this is Xmas

For weak and for strong

For rich and the poor ones

The world is so wrong

And so happy Xmas

For black and for white

For yellow and red ones

Let's stop all the fight

A very Merry Xmas

And a happy New Year

Let's hope it's a good one

Without any fear

And so this is Xmas

And what have we done

Another year over

A new one just begun

And so happy Xmas

We hope you have fun

The near and the dear one

The old and the young

A very Merry Xmas

And a happy New Year

Let's hope it's a good one

Without any fear

War is over, if you want it

War is over now

Happy Xmas

John Lennon

El que faltava...

Continuem amb l'expansió de la blogosfera socialista. L'última adquisisió és en Sergio García, de Premià de Mar. És l'agrupació de la JSC Maresme que ens faltava, després de la gent de Mataró (Eulàlia, Javi, Ferran, Xesco) Dosrius (Víctor), Llavaneres (Carmen) i jo a Argentona.En Sergio és un tio molt..."especial", per dir-ho d'alguna manera, jejeje. No, ara en sèrio. És un tio de puta mare, que diu les coses directament, sense pèls a la llengua, i amb una clara intensió d'atac directe, sobretot a la dreta, que és el que necessitem.
I quan està dormit sembla tant bona persona, ooooooooh. I després et posa un poema al blog i sembla com un osset de peluix.
Et seguiré a la xarxa amb molt d'interès.

Si voleu saber més sobre la reblogució socialista, podeu anar aquí i veure tots els blogs socialistes del moment. Els enllaços que tinc són de la gent que conec. Ja no puc posar-los tots.

Lerrouxisme, feixisme i demagògia

He llegit a la portada del Diari de Girona d'avui que ahir Maulets va boicotejar un acte de la plataforma Ciutadans de Catalunya, en el qual havia de parlar Albert Boadella i Francesc de Carreras.
La cosa va acabar malament, com era d'esperar per part de tots dos col·lectius. Cada col·lectiu amb el seva propia argumetació, amb el seu discurs i amb les consignes pertinents, però tots dos defensant la llibertat, lluitant contra els feixistes (insult proferit per part dels bàndols, curiós).
Ideològicament sóc contrari tant a Maulets com a Ciutadans de Catalunya, i considero que cap dels dos són representatius d'un tarannà democràtic. Les accions de Maulets són d'un caire feixista que espanta, sobretot denominant-se d'esquerres. Sembla que tenen el mateix concepte "revolucionari" que Stalin. Consideren que qui no vulgui el mateix que ells amb els mitjans que ells defensen, és perquè està en contra i per tant és un "feixista espanyolista". Aquí fins i tot hi entra ERC. Això és el summum de l'extremisme. I de Ciutadans de Catalunya el que puc dir és que és la demagògia en estat pur, un retorn al lerrouxisme més radical (valgui la redundància) del bienni negre de la II República Espanyola. Amb l'excusa del dret a la llibertat d'expressió, van en la seva contra ja que insulten i denigren qui no pensa com ells, dient que són terroristes i feixistes.
El problema és que aquestes dues visions de Catalunya i Espanya es retroalimenten, sense uns, els altres no tindrien arguments, no tindrien l'enemic, el Mal, dit en un sentit maniqueïsta. Com més actes d'aquest tipus siguin boicotejats, més paper de victima tindran els reaccionaris, i quants més actes en contra de Catalunya es fagin, més seguiors hi haurà de l'independentisme radical català. Només cal veure les notes de premsa que ha fet cadascú. Tos van sortir victoriosos: Maulets va aconseguir aturar "el feixisme ultraespanyolistes", i segons Albert Boadella, els assistens a l'acte van ser "herois" per aguantar els atacs feixistes del nacionalisme independentista català. I també la valoració que fan dels Mossos d'Esquadra, ja que segons els primers són forces represores que no deixen manifestar-se, i segons els segons no van actua quan calia perquè són forces al servei del nacionalisme.
Realment, tant un com els altres són uns extremistes (quan els extrems es toquen) que defensen un model de societat amb un pensament únic. Tant uns com els altres són uns intransigents. Tant uns com els altres són uns feixistes.

P.D: Les fotos les he agafat perquè m'han semblat molt explicatives tant d'uns com dels altres. La primera foto està treta de Libertad Digital (aquests no els vull enllaçar), els independentistes no deixen parlar tirant gas pudent. I la segona foto està treta del Diari de Girona i el de la cadira era un assistent a l'acte.

La millor notícia del 2005

He rebut un repte en forma de meme, que consisteix en dir quina considero que és la notícia més important del 2005.

Doncs jo considero que la notícia més important del 2005 és:

L'aprovació de la llei de matrimonis homosexuals

Aquesta reforma del codi civil permet que Espanya sigui un dels països més avançats del món en referència a les llibertat individuals i col·lectives i la igualtat. Per un cop aquesta país s'ha situat a l'avantguarda d'una societat madura i democràtica. Hi ha països que s'omplen la boca de garants de la democràcia, però en canvi fins i tot consideren la homosexualitat un delicte punible. Massa extremisme religiós. Aquí la gent pot decidir lliurement qui vol estimar i si vol tenir una relació formal. L'esglesia i els sectors més carques i reaccionaris de la societat s'han manifestat en contra de la llei amb l'argument que destruia la família. Quina família? la de la mare soltera, la que té fills biològics i fills adoptats, la que té un fill únic, la que té dos pares o dues mares, o la família casada catòlicament d'un masclista que agredeix la seva muller (ells diuen "la seva dona"), amb el raonament que li pertany?
I estic segur que d'aquí a uns anys la gent trobarà tant normal que es puguin casar dues persones del mateix sexe com troben tant normal que dues persones casades es pugui divorciar. Si haguessim de fer cas del que deien quan es va aprobar la llei del divorci els mateixos que avui es queixen per la llei de matrimonis homosexuals, actualment viuriem a Sodoma i Gomorra.

Ara em toca a mi enviar el repte a 5 blogers més. And the winner is...

Ferran Asencio
Carmen Bastida
Javier Naya
Víctor Martínez
Aintzane Conesa

Salut i República

Solidaritat i futbol sala

Aquesta setmana tinc una barreja de solidaritat i futbol sala ben especial.

Començo el dijous a Olesa de Montserrat on hi ha un torneig de futbol sala organitzat per l'agrupació local de la JSC per recaudar fons per la Marató de TV3, que aquest any està dedicada a l'Alzheimer i altres malalties el cervell. I el diumenge tornem-hi a ser solidaris aquest cop a Dosrius. Tots els diners recaudats amb les inscripcions anirà destinat a la Marató.

I entremig, el dissabte a la tarda a Mataró, el torneig de futbol sala servirà per a recollir joguines pels nens i nenes més necessitats, aquells que no poden disfrutar de la il·lusió d'aquests dies. En aquest cas la inscripció de cada participant serà portar una joguina.

Us espero a tots i us animo a que participeu tant a la Marató de TV3 com a les diverses campanyes que s'organitzen per part de moltes associacions i ONGs per portar joguines als nens i nenes, que només veure el somriure d'una criatura ja paga la pena.

Se'ls veu el PPlumero! | El mestre Miquel Iceta

Volia fer un article per denunciar la hipocresía del PP amb la Constitució. Sí, aquella que van votar en contra, i ara s'omplen la boca de grans garants de la democràcia, la llibertat i tantes altres coses.
Doncs mentre buscava informació per tal que no se'm pugui dir que sóc un manipulador i que enganyo i tergiverso la realitat (Cree el ladrón que todos son de su condición), he vist un article a la pàgina del mestre Miquel Iceta amb el títol que he posat al meu article. Jo ja ho he dit algun cop, si hi ha algú més sabi que tu dona-li la paraula. I això és el que faig amb aquest article. Llegiu-lo, amb tots els seus enllaços, i llavors és quan podreu dir que el PP són una colla de fariseus, que només saben que mentir i intoxicar la gent afirmant coses que ells mateixos ni tan sols es creuen. No estan en contra de la Constitució el 1978, ni contra la proposta d'Estatut, ni tan sols contra Catalunya (a vegades sí contra els catalans). No, tot això no són més que les excuses per no perdre la quota de poder que tenen. Sencillament estan contra la democràcia, contra la llibertat del poble a decidir. Estarien més còmodes amb el sistema pactista de principis de segle XX, on actuaven els cacics. Això ja ho hem vist a Galícia i al País Valencià.

També he trobat un article de José María Aznar escrit el 23 de febrer 1979 on, molt content amb la Constitució no estava. Un petit aperitiu per anar fent boca:
Tal como está redactada la Constitución, los españoles no sabemos si nuestra economía va a ser de libre mercado o, por el contrario, va a deslizarse por peligrosas pendientes estatificadoras y socializantes, si vamos a poder escoger libremente la enseñanza que queremos dar a nuestros hijos o nos encaminamos hacia la escuela única, si el derecho a la vida va a ser eficazmente protegido, sí el desarrollo de las autonomías va a realizarse con criterios de unidad y solidaridad o prevalecerán las tendencias gravemente disolventes agazapadas en el término nacionalidades, y así un sinfín de transcendentales temas, cuyo desarrollo dependerá del equilibrio de fuerzas políticas que surja el próximo día primero de marzo.


A la pàgina d'en Miquel hi ha una llista de blogs socialistes, molts dels quals jo també tinc enllaçats perquè són amics meus, sobretot els joves i la majoria dels no tant joves. Que no pari la reblogució socialista!

La sonrisa de Llavaneres

Avui us vull presentar una gran amiga, la Carmen Bastida. Jo anava buscant fotos de la Carmen per il·lustrar aquest article, i he vist una cosa: sempre està rient. És d'aquelles que ràpidament plora, i t'encomana aquesta alegria que transpira.
La Carment és la Primera Secretària de la JSC de Sant Andreu de Llavaneres. La conec des de l'abril d'aquest any, quan vam fer l'Escola de Formació, i poc després, el 20 de maig, van constituir l'agrupació de Llavaneres. Ja des de llavors vaig poder apreciar en ella un gran sentit de l'humor, i unes ganes inmenses de treballar, que comporta una forta implicació en el pensament socialista, en la llibertat, la igualtat i la justícia social.
M'agradaria molt que la anessiu llegint sovint, perquè té moltes coses interessants per dir, sempre amb molt sentiment, pensaments que surten tant del cap com del cor.

Moltes felicitats pel teu blog!!