La responsabilitat de governar

Ara que estem en precampanya electoral per les eleccions municipals, o si comptem que la dreta està de campanya permanent per no acceptar uns resultats adversos als seus interessos, és quan es veu qui és que posa per davant de la tot la responsabilitat que el càrrec li exigeix. Per un cop hem vist la desutiorització des de dins d'ERc mateix a un dirigent per haver fet perillar un cop més el govern de Catalunya. Veiem com la dreta espanyola utilitza un tema com el terrorisme per, sencillament, anar contra el govern de Zapatero, sense que li importi com en sortirà de malparada tota Espanya.
En l'àmbit local, veiem en molts pobles i ciutats plataformes sorgides per satisfer l'ànsia de poder d'alguns, que ho envolten d'una certa protesta ciutadana, alimentada per les mateixes persones que, oh casualitat, encapçalen tant les protestes com la formació política que els dona suport.
Els partits que opten a tenir la responsabilitat de governar, i els seus dirigents, tenen la obligació de no deixar-se emportar per aquesta espiral de proclames demagògiques i populistes. Qui dirigeix un partit, i aspira a dirigir un ajuntament, la Generalitat o el govern central, ha de tenir la suficientr serenor per trobar els arguments necesaris per convencer a la majoria que el seu és el millor projecte. Tot això s'ha de fer amb humilitat, demostrant que ho fas pensant en el bé comú de les persones, donant arguments de pes, sense tenir por de les crítiques, sense ofuscar-se en conceptes abstràctes, amb valentia i ganes de canviar les coses.
I per fer-ho, el que necessites és el millor equip, gent preparada i amb ganes, que comparteixin l'entusisme de qui dirigeix, qui ha treballat per aconseguir fer el millor projecte possible. I fer arribar a la ciutadania aquest entusiasme per les coses ben fetes, per la confiança en uns ideals i la confiança en que les persones que els representaran són els millors que ho poden fer.
És la plasmació d'aquesta responsabilitat de governar el que fa que la gent acabi confiant en unes persones concretes, que defensen uns ideals que se'ls creuen i que tindran al humilitat de saber rectificar si veuen que no ho fan bé o que lluitaran fins al final per defensar una injustícia. Si tu no t'ho creus, la gent encara s'ho creurà menys.

Més llenya al foc

Escoltant avui les noticies hom podria pensar que ens estem tornant cada cop més bojos. Actualment la política espanyola s'està convertint en un joc de despropòsits. A veure qui la diu més grossa, a veure qui provoca més a l'adversari. Aquest cap de setmana n'hem tingut dos exemples molt clars. Per una part el rampell totalitarista del PP boicotejant PRISA només pel fet que són contraris als seus interesos. Què hauria de fer tota la resta de grups polítics respcte El Mundo, la COPE o Libertad Digital, que es dediquen a insultar, directament, tothom que no pensi com ells? Per sort ja surten moltes veus dins el PP criticant aqesta mesura pròpia de règim dictatorials. Però això no és nou dins la dreta espanyola, perquè recordem que en 8 anys de govern l'Aznar no va coincidir ni una sola entrevista a la SER.
I per una altra part, tenim els dirigents d'ERC regalant el govern de la Generalitat pel simple fet de comprometre's a fer un referèndum, com si això fos garantia d'èxit. I aquí no passa res, parlen de trencar el govern però continuen tal com estan amb les mateixes condicions. Bé, ja era extrany que amb 100 dies de govern no sentisim cap estirabot dels socis republicans. Per sort, aquí tothom a passat de tot.
Però això el que fa és afegir més llenya al foc. Ja ha sortit l'Acebes carregant contra el PSOE pel queè ha dit ERC. A més de la crítica contra la política antiterrorista, hi ha afegit la "desmembración de España". I per això la crispació arriba als extrems d'agressions personals, com avui a la compareixença del lehendakari davant dels jutges.
Davant aquestes actituts, Ibarretxe ha destacat, com sempre fa, una aposta pel diàleg constant per tal d'arribar a acords, o com a mínim saber de primera mà què pensa l'altre i poder-li dir en què hi estàs a favor i en què en contra.
Tot això ha passat en una jornada històrica, amb l'anunci d'un govern d'unitat a Irlanda del Nord, una cosa que semblava impoossible fa 10 anys quan va començar tot el procés de pau. Amb el procés nordirlandès s'ha demostrat l'error que fa el PP, ja que l'única forma de progressar i avançar junts són les desicions polítiques, i posar per davant de tot el perdó i la comprensió que l'odi i el recel.
El que necessitem és sentit comú, generlament el menys comú dels sentits, evitar dogmes, i sobretot pensar amb el cap fred i no amb l'estomac, que és al que s'apel·la massa sovint amb tots aquest discursos nacionalistes, tant d'un costat com de l'altre.

Paritat real dins la societat, no de cara a la galeria

El PSC és un dels partits que està fent més bandera de la paritat. Per això ens ha instat a fer una llista paritaria de cara a les eleccions municipals. Però des del PSC Argentona ens trobem en unproblema greu quan afrontem aquest problema, i és la falta de dones disposades a implicar-se en política. I aquest no és un problema exclusiu nostre, ja que de les set candidatures que segurament es presentaran a les properes eleccions del 27 de maig, només una va encapçalada per una dona (cal veure què farà el PP). Els socialistes ens hem presentat a les dues últimes compteses electorals amb una dona al capdavant, la que també era la nostra primera secretària. Però ara que ja s'ha jubilat políticament, ens trobem que no podem omplir aquest buit de representació femenina. Amb una militancia de 3 a 1 a favor dels homes és molt difícil, ni tant sols, fer una llista paritaria. Podriem posar dones als primers llocs de la llista, això sí, però la resta continuarien essent homes, per tant continuariem sense la volguda paritat.
La Llei de la paritat és una eina imprescindible per aconseguir la igualtat dins la societat, però no es poden forçar situacions que són inforçables. L'accés de la dona a la responsabilitat pública ha de començar per dalt. Ja tenim un govern de l'estat paritari. Però en canvi el govern de la Generalitat és descaradament masculí (11 a 4). Fins i tot el PSC, el partit amb més representacio de dones s'allunya de la paritat si comptem amb el President (un 38% femení). I si mirem secretaries de govern, trobem la prescència de les dones en només 11 de 43.
Tot això comporta que les dones del nostre país no se sentin representades per la política. A més, l'actual estructuració de la societat no ajuda. Ens hem queixat molt d'un anunci artístic de Dolce&Gabbana per simple moralisme, i en canvi continuem veient anuncis de detergents insultants per la condició femenina. Mentre s'anunciï (amb minses excepcions) que és la dona qui neteja, no farem res. Aquí és on s'ha d'actuar, en l'educació, en superar els estereotips de la societat, uns estereotips que afecten fins i tot a les dones. Portem més d'un segle de lluita feminista, i encara continuem veient dones masclistes. Necessitem que les dones siguin les primeres que es creguin que elles també ho poden fer tant bé (o malament, tot són percepcions) com ho fem els homes.
La solució no serà si una agrupació petita com Argentona tenim o no una llista paritaria, la solució serà demostrar a les dones que elles són tant vàlides com els homes per estar en una llista electoral, o un consell d'administració, o ser la cap de la policia local d'un poble, i que s'ho creguin.
Jo no vull parlar d'homes i dones, jo vull parlar només de persones. I seré feliç quan no s'hagi de celebrar cap més Dia Internacional de la Dona, perquè voldrà dir que homes i dones serem iguals en dret, en oportunitats i sobretot, serem iguals dins la societat.

SOM DIFERENTS, PER AIXÒ SOM IGUALS

Una societat amb deures, una societat sense drets?

Aquest cap de setmana he estat a l'escola de formació de la JSC del Vallès Occidental, una escola dirigida especialment a preparar les pròximes eleccions municipals del 27 de maig.
Però la xerrada que he trobat més interessant ha estat la del diumenge al matí, amb el títol Una societat amb deures, una societat sense drets?, on hem parlat amb representants de diverses entitats que treballen al voltant de la immigració i els joves com són SOS Racisme, Creu Roja Joventut, Associació cultural Nous Temps i l'Associació sociocultural Ibn Batuta.
Una de les conclusions que hem tret de la xerrada és el fet del reconeixement dels drets de la gent immigrada, començant pel dret al vot, ja que una bona forma d'integrar és donar els drets als de fora perquè puguin sentir-se com els d'aquí. Aquesta és una aposta molt complicada, ja que actualment només poden votar a les eleccions municipals qui té la ciutadania d'un país de la UE o aquells països amb convenis amb Espanya, tots països sudamericans. La solució és lligar ciutadania amb residència, ja que l'important no és tant d'on ets sinó d'on et sents i allà on desenvolupes la teva vida.
Si la població immigrada no té reconeguts aquests drets, també amb el reconeixement dels autòctons, és molt doifícil una integració plena. Parlant d'integració, també s'ha parlat dels diferents models que hi ha a europa, com el francès o el britànic, i la conclusió que hem tret és que el que cal és la interculturalitat, el mestisatge de les diverses cultures, que això és el que acaba enriquint a la societat i fa que tothom s'hi pugui sentir representat.
Per últim, demanavem a les entitas que ens diguessin què n'esperen dels partits polítics i les administracions públiques. La resposta ha estat molt unànime: que sàpiguen transmetre els valors del respecte als dretrs humans, de la diversitat, de la igualtat i la democràcia, no només entesa com a votaació en unes eleccions, sinó com a la participació en la vida pública amb plenes garanties de llibertat. I jo també hi inclouria un aspecte que no s'ha dit ecplicitament però sí implícitament: la justícia social.

La "participació ciutadana" com a eina de desgast del govern

Ara que s'estan redactano acabant d'elaborar els programes electorals dels diferents partits polítics de cara a les properes eleccions municipals del 27 de maig, és quan un fa reflexions sobre quin municipi vol, com vol que sigui la seva ciutat o poble.
L'altre dia, en la reunió que teniem els socialistes argentonins,va sortir el tema de la participació ciutadana i el diàleg amb diferents representants de la societat municipals, com associacions, entitats, associacions de veïns, plataformes, etc. La darrera legislatura a Argentona ha estat molt marcada per un atac ferotge contra l'equip de govern acusant-lo principalment de falta de diàleg i de no escoltar-se a la "gent del carrer". Demanaven Participació ciutadana, que els grans temes del poble es decidicin en referèndum.
El primer que cal dir a qui no conegui Argentona és que qui més ho reclamava era un partit, Esquerra Unitària, que només va aconseguir una sola regidora de disset que en té el consistori, i que va fer bandera, juntament amb la Plataforma en defensa del centre històric, que curiosament tenia molts integrants comuns, sobre el tema de l'enderrocament d'una casa del segle XVII que havia estat una masia. Aquest projecte va ser clau per l'equip de govern sorgit el 1999, amb majoria absoluta, una coalició entre l'Entesa per Argentona i el PSC. L'Entesa per Argentona va ser la clara guanyadora de les eleccions del 2003 i va tornar a repetir el pacte de govern amb el PSC.
Utilitzo aquest exemple d'Argentona per denunciar el que considero és una pràctica molt extesa entre gent acostumada a queixar-se sistematicament, i que molts cops és utilitzada políticament per interessos no massa clars. S'utilitza l'apel·latiu de la "participació ciutadana" per intentar desgastar un equip de govern, apropiant-se la representativitat de tothom: "El poble està crispat, i no els vol, volem decidir sobre el nostre futur". Això ho deien alguns tot just 2 mesos després de les eleccions municipals, quan havien tret un resultat del 9,5% dels vots, que representava el 4,7% de tota la població d'Argentona. Aquesta gent reclamaven la "participació ciutadana" per veure si podien guanyar per un altre cantó allò que van perdre a les urnes.
Quan nosaltres, els socialistes, parlem de la "participació ciutadana" ens referim a un diàleg constant amb tothom, a saber quines són les problemàtiques de la gent, estar en contacte permanent amb la ciutadania, que si hi ha algun problema el canal de comunicació amb l'administració sigui clar, ràpid i eficaç. El que pretenem és solucionar els problemes de la gent, però també reclamem el mateix grau de seriositat i rigor a la ciutadania, ja que no val queixar-se d'un problema quan ja s'està en una situació límit i abans, bo i sabent-ho, no s'ha mogut un dit per denunciar-ho.
La participació ciutadana és clau pel bon funcionament de les administracions públiques, en especial amb l'ajuntament, l'administració més propera. Però no només cal reclamar i esperar asseguts que ens solucionin qualsevol problema. Ens hem d'imlicar en la nostra societat per aconseguir millorar entre tots, junts, en un sòl sentit: fer una món millor per viure-hi. En això consisteix la participació ciutadana.

Al final només ens queda la justicia terrenal

Últimament s'està parlant molt, potser massa, de la justicia a Espanya, de la seva politització i falta d'imparcialitat. Casos com els de l'etarra De Juana Chaos, el Tribunal Constitucional o el nou ministre de Justicia no ajuden al que hauria de ser el tercer poder de l'estat de dret democràtic.
Per sort, les darreres actuacions sembla que porten un punt d'esperança. Al final s'ha rebaixat la pena a De Juana a tres anys, el que correspon a un delicte pel qual se'l jutge. La justicia a aquest país ja sabem que no és un exemple a seguir. Així, quan tenim un assassí de 25 persones, condemnat a 3.000 anys de presó i que surt al cap de 18 és normal que hi hagi una alarma social, sobretot quan veiem que la finalitat de la pena, la rehabilitació i reincerció a la societat, no s'ha acomplert. Però el que no podem fer és inventar-nos una sentència per tal d'esmenar errors del codi penal de llavors. Ara hem vist que els magistrats del Tribunal Suprem, bo i sent de majoria conservadora, han apostat per una rebixa de pena, sobretot perque l'altre era massa desorbitada. si seguim així, a veure si la justicia torna a posar-se la vena als ulls i que hi hagi justicia per a tothom, sigui qui sigui, i que torni una mica de racionalitat i tranquilitat a la justicia, que és el que més necessita.

L'energia verda?

El passat dijous es va promocionar una apagada de l'electricitat arreu d'Europa per part d'un grup ecologista francès. Per sort aquesta apagada va ser simbòlica, ja que si s'hagués fet bé, la xarxa eleèctrica no hagués aguantat. Van denominar l'apagada " cinc minuts de respir pel planeta". El que necessitem no són cinc minuts de descans, ja que quan tornem a l'activitat, l'esforç que necessitem és major que l'estalvi que hem realitzat. El que necessitem és una altra forma de gestionar el nostre consum d'energia, d'on l'obtenim i què implica cada opció.
Però el principal problema mediambiental al qual estem exposats no és pas un suposat canvi climàtic, sinó un model de desenvolupament econòmic i social. No és simplement que haguem de complir amb el nivell d'emisió de gasos d'efecte hivernacle, tal com diu el protocol de Kyoto, sinó quines conseqüències tindrà per a la nostra societat assolir-ho. Podem dir que amb energia eòlica es pot solventar gran part del problema, però llavors sortiran altres ecologistes queixant-se que els molins de vent maten ocells i són contaminació paisatgistíca. Doncs o una cosa o l'altre: o cremem petroli o posem molins de vent.
També és cert que el principal repte és reduïr la nostra dependèncai de l'energia, provingui d'on provingui. I també hauriem de reduïr l'ocupació del sòl, deixar d'urbanitzar tant horitzontalment i fer-ho més verticalment, sense tantes urbanitzacions, que només són problemes per saber d'on treuen els recursos d'aigua, energia, mobilitat...
Les empreses energètiques són les que a dia d'avui mouen el món. Ja sabem que el petroli pot provocar guerres com les d'Irac, o el gas faciliti que s'hagi d'invair un país com l'Afganistan per col·locar-hi un gasoducte, o que el conflicte de Txetxènia prové bàsicament del seu enclavament geoestratègic al Càucas i tocant el mar Caspi, on Rússia té els seus pous de petroli, o perquè preocupen tant les nacionalitzacions de recursos a Bolívia o Veneçuela. Fins i tot a casa nostra, la OPA de Gas Natural i E.On a Endesa respon a la dominació dels recursos energètics (vegeu aquest article de l'Albert Fauria).
El futur del nostre planeta passa per l'energia i els recursos naturals, i parlar-ne banalment és d'una gran irresponsabilitat. Cal rigor, sentit comú i fugir de radicalismes. Sinó, estem tots perduts.

Yo speak en català

El govern de la Generalitat ha decidit posar un recurs d'inconnstitucionalitat en el decret del Ministeri d'Educació per la implantació de la tercera hora de llengua castellana, ja que invaeix competències catalanes. Paral·lelament, la conselleria d'Educació està preparant un decret per tal que es pugui ensenyar assignatures generals en altres llengues diferents que el català.
Tot això ha creat molt de rebonbori. Primer de tot, CiU esperava un conflicte de competències entre els governs centrals i autonòmics per acusar-nos, sobretot als socialistes, de sucursalisme del PSOE (ja sabem que els primers que van bojos per pactar amb el president Zapatero són ells) . Ara que ens enfrontem, ens diuen que no ens ho creiem. La qüestió és atacar sense parar.
Però també en el món educatiu i de defensa de la llengua hi ha hagut moltes crítiques. Si tenim en compte, tal com ha dit el conseller Maragall, que amb la implantació de la sisena hora, ara tindriem quatre hores més de català i una de castellà.
El que també ens hem de plantejar l'ensenyament d'assignatures troncals en llengua extrangera, principalment l'anglès. Aquesta va ser una de les promeses electorals del president Montilla, i no vaig sentir ningú que hi estés en contra.
La importància de la llengua és l'ús social que se'n fa. La immersió linguística ha servit per normalitzar l'ús del català, i fer que a gent castellanoparlant ho trobi normal (apart del Ciutadans). Els catalans ja sabem que la força de la societat és importantíssima alhora de seguir utilitzant una lengua que està perseguida.
A mi no em preocupa una hora més parlar en castellà. A mi el que em preocupà és que els qui parlem en català l'utilitzem d'una forma natural, i que sapiguem parlar tant en castellà, com anglñès, com qualsevol altre llengua per aixíi no quedar-nos estancats en el nostre món, i poder sortir al món com a catalans però parlant a la resta del món de tu a tu.

Prou de Guardia Civil

Fa uns dies hi va haver una manifestació de guardies civils demanant llibertat de sindicació i l'eliminació del reglament militar. Ara sabem que el govern central ha expedientat als liders d'aquesta marxa, els dirigents de la al·legal Asociació Unificada de Guardias Civiles. Per desgràcia van anar a la manifestació amb l'uniforme reglamentari, cosa penad tant en el règim de la Guardia Civil com qualsevol altre cos policial. Això no ajuda gens, i encara dona arguments a qui està en contra.


Però el PSOE no està cumplint amb el seu programa electoral, ja que no s'atreveix a reformar del tot una istitució que hauria de reconvertir-se del tot en policia, integrada per civils i deixar de dependre del Ministeri de Defensa.
Ja es va donar un primer pas important amb la creació d'un comandament únic entre el cos de la Guardia Civil i la Policia Nacional. Continua sent poc. Necessitem una policia moderna, una policia descentralitzada i sense lligams amb l'exercit. Una policia de caràcter federal, que es preocupi dels afers que afectin a tot l'estat, ja que la seguretat ciutadana ha de ser controlada per policia autonòmica, com els Mossos d'Escuadra, l'Ertzaina, la Policia Foral de Navarra o les altres policies que s'haurien de crear.
No pot ser que en ple segle XXI l'exercit encara estigui marcant l'agenda del govern. La desmilitarització de la Guardia Civil també ens ajudarà a superar estructures heredades de fa masses anys i amb una concepcióó molt allunyada de la societat actual.

Institucions antisistema?

Aquesta setmana estem assitint a una dosi d'extremisme antisistema per part de destacats polítics catalans a les institucions democràtiques. Per una part tenim l'exalcalde de Puigcerdà i exconseller de Governació Joan Carrretero i la cap de llista d'IC-V a l'ajuntament de Barcelonna Imma Mayol.
En Carretero ha agafat el discurs de l'independentisme més radical, on tot el que no sigui demanar la independència de Catalunya, perdó, els Països Catalans, és ser un botifler i un traïdor a la pàtria. Segons sembla, vol obrir una nova via a això que s'anomena el sobiranisme. Al final, com sempre, pocs i barallats. Just quan ERC pren una posició política madura, i es deixa estar de discursos macos i distants de la realitat social que tenim actualment (la idea d'independència sempre queda bé i arriba fàcilment a l'estomac però no al cap), els surt un personatge que es desenten del discurs d'esquerres i només parla de nacionalisme, com qualsevol partit de dretes. Espero que tot això acabi com va acabar el PI de l'Àngel Colom i la Pilar Rahola, en un fracàs estrepitós.
I això de na Mayol és realment esperpèntic. Declarar-se antisistema essent la tercera tinent d'alcalde de l'ajuntament de Barcelona, i tal com diu en Xavier Trias "amb cotxe oficial" (que segur que deu consumir petroli) és o no saber què s'està dient, o enganyar la gent. Una cosa pot ser que l'actual sistema no sigui el dessitjat. Tampoc és el que jo vull. Però jo el defenso desde dins, utilizant la democràcia per canviar l societat, que és el mateix que en principi fa la Imma Mayol des d'un partit que participa de la vida política parlamentaria i representativa. A vegades sembla que s'hagi equivocat de partit, ja que també dubto que l'antic PSUC defensés aquests postulats, que com a bons comunistes, el que defensaven era la consecució d'un sistema molt estructurat. Molts cops es passen de frenada de tant "progres" que són.
Aquests són dos casos que demostren la falta de coherència entre les idees polítiques i l'aplicació que aquestes poden tenir a la vida real. Els ideals utòpics sempre són necessaris per forçar la societat a continuar progressant i buscar un motiu per no estancar-se, però sempre tenint en compte que aquests ideals no ens han d'ofuscar. No sigui que enlloc de "l'arbre no ens deixi veure el bosc", com que correm tant desesperadament cap al bosc, anem de cap a l'arbre. Llavors és quan podem pendre mal.